D’any en any…

D’any en any…

A vegades passa que com més gran et fas, menys gràcia té complir anys. No és el meu cas, perquè per a mi l’edat és un valor: d’any en any som una mica més savis. És a dir, que acostant-me als cinquanta i tan feliç, encara que de tant en tant trobi a faltar l’energia de la joventut i pensi que aviat estaré pel ferroveller; i què?, estaré igualment feliç. Fins i tot quan em diuen, escolta, que ja et surten canes, responc: Oi que em queden bé?

A més, els he complert durant el confinament i ha estat igualment genial. Perquè no importa la distància, importa l’amor, l’amistat, que es recordin de tu. I també és divertit posposar les quedades i celebrar, no un, sinó dos o tres aniversaris junts! Perquè ja pot ploure, tronar i fins a rellampeguejar, que si estàs a gust amb la teva vida, amb la família i amics, sempre és tot millor. Ah, i no m’oblido de contar-vos la història d’aquest preciós ram, que em va arribar quan anava encara en pijama, amb un missatge que deia (i resumeixo): “encara que per a mi, la teva amistat és el millor regal: Sretan rodjedan!”, que significa ‘per molts anys’. I ho vaig posar en aquest gerro tan bonic que veieu, que era de la meva àvia i que per a mi simbolitza la bellesa de l’amor i la saviesa que es transmet de mare a filla de generació en generació.

Ja veieu que ahir va ser un gran dia, perquè vaig complir anys, i que avui també, perquè sóc un any més sàvia i feliç.

Moltes gràcies a tots per les vostres felicitacions, amics, companys, lectors, gràcies per recordar-vos de mi i per fer-me un petit lloc en el vostre cor.

¡Compártelo!
La papallona blava (relat col·laboratiu)

La papallona blava (relat col·laboratiu)

Avui és el dia!, va pensar la Júlia després de desdejunar. Llavors, va guardar unes galetes i un parell de sucs en la motxilla. Mandi, queda’t a casa, insistia, però el seu gat volia acompanyar-la sí o sí. Potser perquè cada nit en anar-se a dormir, la petita preguntava: Mamà, per què està embruixat el bosc? I mentre Mandi s’arraulia amb ella en el llit, la mamà li explicava la història del bosc encantat i de les papallones màgiques.

Així és que aquell matí, la Júlia i el seu gat Mandi van entrar per la vall que conduïa al bosc. No t’allunyis tant, Mandi; deixa a aquesta sargantana en pau; si fas rodar tant a aquest caragol es marejarà, deia mentre caminaven per la sendera del riu. Al fons, una corona de muntanyes amb una mica de neu. Mira com toquen el cel, segur que la iaia podria baixar si la cridéssim ben fort; i el gat, sempre atent, responia miau. El camí començava a pujar fins arribar a un pont de pedra d’aquests que tant rellisquen i, tan antics, que ningú sap quants anys té. A l’altre costat, el bosc.

Es van endinsar pel camí que serpentejava com una colobra entre arbres, arbustos i la foscor, fins que per fi es va obrir un clar profund i ple de molsa. Fa olor de flors, pensava la Júlia; però se sentien sorolls estranys i, de fons, el riu. Tu no tens por, veritat, Mandi?, doncs jo tampoc. De sobte, una petita llum, i dues i tres ballant una coreografia com mai s’haurien imaginat. Ja val, nenes, es va sentir al lluny. I la Júlia es va voltejar intrigada i va veure a una papallona blava que, amb la seva vareta, va transformar a les llumetes en petites papallones blaves. Som les Blavis, reien trapelles mentre voletejaven al voltant de la Júlia i molestaven al Mandi, que intentava atrapar-les.

Aquella nit, la Júlia li va dir a la mamà: avui seré jo qui t’expliqui per què Bujaruelo està embruixat. La mamà somreia de felicitat. És cert, mamà, insistia, i algun dia jo també seré una papallona blava. Però la mamà no creia ni una sola paraula. Així que, l’endemà, la Júlia se la va emportar al bosc. Però no les veus?, preguntava. I de debò que la mamà no veia ni una sola papallona blava. Fins que la petita va recordar que li havien donat un saquet de pols màgica: pols de fades per a tornar a creure, van dir. I li va bufar una miqueta a la mamà i va dir: Vine, ajup-te, mira allí al fons, les veus? Una, dues, tres, quantes papallones, i totes són blaves! Mira, aquí està la Maria libant el nèctar dels lliris silvestres, i darrere del bolet amb barret, la Laura, la mestra amb les seves blavis. I mira, veus aquest tronc de roure adormit amb les arrels enormes que respiren sobre la catifa de molsa? Doncs a dins seu és on es transformen en papallones. I es van acostar emocionades i van veure com entre la foscor brillaven milions de petites llums.

Al capvespre, en el bosc es va celebrar una gran festa. I van arribar papallones, follets i fades, elfs, gnoms, fins i tot algun trol que va haver de netejar-se els peus per a poder passar. Les cuques de llum es ficaven dins de les copes de les flors i encenien les seves llums il·luminant-ho tot. Hi havia mil i una meravelles per a menjar i beure, sucs de baies, piruletes de gessamí, bombons d’espígol… Fins i tot hi havia una orquestra amb guitarres, flautes, tambors, i van passar la nit cantant, ballant i rient. A l’alba, amb la primera llum del dia en el territori Blau, van despertar juganeres les blavis més nenes, que voletejaven entre les seves cridòries per a despertar a la resta del poblet que, amb tanta mandra, començava a feinejar de flor en flor, de branca en branca. També despertaven les rastis, que eren les que s’encarregaven d’omplir el rebost de la comunitat. La mamà va despertar la Júlia que, feliç, va preguntar: em creus ara, mami? Clar que sí, ets la meva papallona blava. I amb la calidesa d’una abraçada, van tornar a casa amb el Mandi.

Diuen que Bujaruelo està embruixat perquè de nit, sobre el murmuri del riu, se senten coses estranyes. És el bosc que parla dolç i savi com les carícies de la mare, perquè les que ja no hi són, les àvies, mares, filles, tietes, romanen com l’aleteig de les ales invisibles que portem en el nostre interior. I amb el seu amor i saviesa sembren la terra que serà regada amb la pluja del bosc. A totes vosaltres, dones, gràcies!

Relat col·laboratiu que va sorgir arran d’un joc que vaig organitzar en Facebook durant el confinament per covid-19. Moltes gràcies per participar!

Para hoy, os propongo esta fotografía. Quizás os inspire más una emoción (belleza, tranquilidad, amor…), o una…

Gepostet von Paula Colobrans am Freitag, 27. März 2020
¡Compártelo!
Per retrobar-me amb tu, amb mi

Per retrobar-me amb tu, amb mi

Parlava amb el meu amic poeta i em deia: són temps difícils, per a reflexionar. I és que quinze dies confinats donen per pensar.

Donen per pensar i reformular, perquè ara sí que tindré temps i silenci per a escoltar, escoltar-me, retrobar-me. Perquè ja sabem que la vida no és només córrer, treballar i gastar, però el dia a dia ho devora tot i anem mancats de moments i, a vegades, de felicitat i de sentir-se en pau amb un mateix, amb els altres i amb el món.

Prenc aquest confinament com una oportunitat per a descobrir quines són les meves prioritats, per a saber qui està al meu costat i al costat de qui desitjo estar jo. I per a descobrir si és compartit. El temps ens dóna respostes, i les persones, també. Hi ha mil maneres de dir t’estimo, i cadascun ho fa el millor que pot. I és que la vida ens sorprèn quan algú que no esperaves et pregunta com estàs, fins i tot si li vas deixar clar que no volies ja res amb ell, però et pregunta igual. Llavors, comprens que una mica de tu roman en la seva ànima. És el moment de veure les coses com són. Però també succeeix a l’inrevés: em costa acceptar el silenci dels qui són importants per a mi. A vegades costa entendre el silenci. A vegades no cal entendre-ho, cal acceptar-ho, sense més. A vegades només necessitem temps per a saber què és en realitat, si un adéu que dol i doldrà tant com la importància que aquesta relació va tenir en nosaltres; o un tranquil·litzador fins ara.

I en tot aquest temps difícil i convuls, com diu el meu amic poeta, aprofitaré per a llegir i escriure, per a cuinar, per a reprendre els projectes que tenia aparcats per falta de temps, per a conversar durant hores amb els meus amics, per a retrobar-me amb mi, amb tu, i per a agrair-vos a tots els que, des de la distància, m’heu preguntat: Paula, com estàs?

A tots, gràcies, i que la força ens acompanyi.

¡Compártelo!
En la foscor blava

En la foscor blava

Contemplo el silenci llunyà de les muntanyes blanques mentre la llum es dilueix amb lentitud. I la neu cau amb suavitat i es posa en tu, en mi. I m’abraces i em mires i em beses, i veig en els teus ulls la profunditat d’un camí infinit que no sé a on va, però vull recórrer-ho amb tu i descobrir què significa viure així, al teu costat, ara i sempre, a prop i lluny, perquè quan tu no hi ets continues abraçat a mi.

I per fi el dia s’adorm sota el capvespre hivernal. I en la foscor blava, la teva suavitat dibuixa un somriure en la meva pell mentre la teva calidesa s’abrigalla en la meva ànima. I tranquil·la, m’adormo.

I sé que no importa per què, ni quan ni a on estiguis, sé que si em crides: vindré.

¡Compártelo!
Bon Nadal i pròsper 2020

Bon Nadal i pròsper 2020

Quan Déu tanca una porta obre una finestra, diu el refrany. Però a vegades, som nosaltres els qui tanquem portes. I el que arriba després no és una finestra, sinó la vida sencera que es desplega davant teu.

Avui tinc moltíssim a agrair el 2019, perquè durant la recta final de l’any han succeït tres grans coses: he après a dir adéu a persones i a situacions insostenibles, ha entrat gent nova en la meva vida, i torno a impartir classes de música. Tant de bo que el balanç d’enguany sigui tan positiu per a vosaltres com ho és per a mi. I ho és gràcies a saber valorar i gaudir de la quotidianitat que passo al costat de la meva família i amics; perquè quan entens que la felicitat va de cuidar i deixar-se cuidar, d’estar quan et necessiten i de secundar-se en l’altre, d’escoltar sense jutjar, de donar la mà, d’abraçar i deixar-se abraçar, comences a construir-la.

Gràcies per acompanyar-me, amics, lectors i companys. Us desitjo Bon Nadal i que el 2020 ens inundi de bellesa i prosperitat.

¡Compártelo!
Ítaca

Ítaca

Fa fred. Fora, el bosc desperta adormit i l’aurora es filtra a través de les escletxes dels finestrons. Quina mandra sortir del llit, s’hi està tan calent i és tan esponjós, penses. L’estufa es va consumir fa hores; l’encens i esperes. Esperar l’amor dol. I renunciar-hi, també.

Surts de la cabanya amb els peus entumits i només veus arbres i boira. Boira, un vel espès que ho cobreix tot. Esperes i escoltes el rierol, els ocells, el fullatge bressolat per la brisa… Escoltes el fred i contemples la seva llum. El fum surt per la xemeneia i flota sobre la cabanya. I recordes la dolçor dels pastissos de la iaia, quanta tendresa a cada mossegada! Encara no, deixa-ho reposar, deia. I rèieu. Respires i comences a caminar. Escoltes el bosc i t’escoltes a tu. Cada trepitjada és un batec. Saps que tot s’ha acabat i que has de tornar a començar. Ahir va ploure i queden alguns tolls. Xipolleges i comences a saltar de toll en toll fins que recordes aquella tarda d’hivern en què vas caure en un i vas estar tota la setmana engripada. A la iaia no li va fer gens de gràcia, però amb l’Adrià encara rieu en recordar-ho. L’Adrià és el teu amic de l’ànima i està feliç que tornis a ser tu, a riure, a cantar, a somiar. 

La boira es difumina amb lentitud i contemples la immensitat. I veus el gran roure amb les seves arrels emergint del sòl: mira que profundes i gruixudes són, deia la iaia; són els seus pensaments. I les branques i fulles, els seus sentiments. I penses en quan creies en fades i follets, en quan recorries el bosc a la recerca de sargantanes per enxampar-los la cua, en quan caçaves papallones i, en arribar a casa, la iaia t’obligava a deixar-les anar, en quan corries cap al penya-segat per escoltar el cant de les sirenes. Somrius i et detens. I respires profundament. Tens fred a les galtes, penses. Al lluny, el cel i la mar s’abracen transformant els seus petons en gotes de purpurina, com brillen sota el sol! I penses en Ulisses, que va viatjar durant anys abans de poder tornar a Ítaca i, en arribar, va haver de lluitar per recuperar el seu lloc. Llavors, t’adones que Ítaca ets tu, i que el veritable malefici no és la ruptura sinó insistir en una relació que, encara que ho vau intentar, no us donarà la felicitat.

Tornes a la cabanya comptant els caragols que et creues pel camí. En arribar, l’estufa crema i et prepares el desdejuni. S’hi està bé, en solitud; i potser el problema fou estar amb algú que et necessitava per no sentir-la. La tebiesa de la xocolata et reconforta i sents la tranquil·litat d’un amor que tantes ensenyances t’ha regalat. I decideixes guardar-les en el cofre de les coses boniques. És diumenge i has de tornar a la ciutat. Però la cabanya, el bosc i els amics romandran aquí per recordar-te qui ets, i per què.

Ítaca ha sortit publicat a Racó de Relats de la Revista Aplec.

¡Compártelo!