Diuen que aquella nit càlida i plena de tempesta del 1911 hagués encongit l’ànima de qualsevol ésser. A dins d’aquell bosc, però, una ombra sinistre es movia amb rapidesa. D’on havia sorgit? Semblava que del no res…El bestiar de les masies alertava amb neguit d’aquella estranya presència, i ni tan sols en arribar aquí, al petit poble de Tous, la veié ningú.
Enmig de la foscor, a la Beatriu se l’il·luminava el rostre a la llum d’una espelma. Es delia sentint la fura de Déu descarregant amb totes les seves forces, dementre pensava somrient com el mossèn explicaria al sermó de diumenge que allò era un càstig diví, i que devien sentir temor i no pas complaença davant de les mostres de l’omnipotència divina. “Quin home més antiquat…”, pensava. I aquella espelma de la Beatriu, a la finestra més alta de casa, feia les d’un far entre la tempesta. I diuen que aquella ombra s’apropà entre la foscor, fins que les armelles retoparen obscures. Llavors, l’estómac de la Beatriu s’encongí per la batzegada, qui deuria ser? Trèmula i amb camisa de dormir, baixà les escales amb el peus nus dementre la fredor de la pedra corria pel seu cos com la serp del desig. “Ets massa curiosa, Beatriu” es digué a sí mateixa. Llavors, tornà corrents cap a la seva habitació i s’amagà dins del llit. “Quina nit per viatjar…”, pensà, i es quedà dormida sentint com la veu de la minyona acomodava al viatger. La casa de la Beatriu era el millor hostal del poble.
A mitja nit, però, una respiració suau la despertà, un bri d’alè l’embolcallà inspirant-li un desig estrany. Inquieta, se n’adonà que una ombra desconeguda era a la seva cambra. Emmudí, se li entretallà la respiració, el cor li bategava amb força fins que el silenci es trenca trèmul amb el tel de la seva innocència. Entre sospirs i carícies, entre mirades i abraçades, l’honor de la Beatriu fou consumat per la seducció d’un estrany.
A l’alba, despertaren amb urgència al mossèn. Deien que la Beatriu havia sortit nua corrent carrer avall vers el bosc, seguida per una ombra, fins a desaparèixer. I expliquen que el pare de la Beatriu entrà a l’habitació de la jove i que allí hi trobà un quadern estrany. L’obrí. Què era allò? D’on havien sortit aquelles fulles plenes d’horror? I ningú no sabia què dir o què fer. “On es la meva petita i dolça Beatriu? Qui ha gosat endur-se-la sense el meu consentiment?”, es preguntava desconsolat, agenollat, humiliat. I de sobte sentí “Blasfèmia!”. Era el mossèn que embogia de ràbia, d’ira, de còlera!, assegurant que tot allò fou escrit per la bèstia maligna, per Satanàs!, que havia seduït i corromput a la jove Beatriu. “Aquí en teniu la proba, creieu-lo, mireu-lo, llegiu-lo! – increpava sobre el pare plorós i desconcertat -. A cada pàgina hi ha la signatura de sa filla, miri, miri! – i li mostrava el quadern sacsejant-lo amb violència -. Això és el contracte que signen les mullers del Dimoni!”. I ja fora de sí sentencià: “I només qui el posseeixi podrà trobar el Portal Maligne i baixar als Inferns!”. En sentir allò, tothom deixà de respirar durant uns instants, uns instants de silenci que semblaren eterns… Allò era la fi de la Beatriu, “no pot ser, no pot ser…”, es repetia sense esma el pare de la jove. Fins que una idea esperançadora l’alleugerí: “El que ha sigut la seva perdició serà la seva salvació! Baixaré als Inferns amb aquest quadern i la rescataré!”.
Al vespre, ja sortia l’expedició per trobar el portal i rescatar a la Beatriu: baixaria armat amb el quadern, un crucifix i amb l’aigua beneïda per derrotar al Mal. La lluna plena sortia d’entre els arbres donant-li un aspecte blavós i sinistre a la boscúria. El pare patia. L’angoixa, l’esgotament, la por, les presses… I si l’havia perduda per sempre, a la seva Beatriu? Un cop suau d’aire aixecà momentàniament el boirim i la veié. Veié aquella flama indecisa i vacil·lant, trèmula, a la llunyania, que indicava el camí cap a la seva filla, el camí cap als Inferns. Era l’entrada del Portal Maligne. Quadern en mà, s’endinsà devers les profunditats de la terra i baixà per camins obscurs plens dels gemecs de les ànimes perdudes. Se li glaçà l’esperit, l’ensordien, però continuava avançant obrint-se camí alçant la creu perquè cap esperit pogués acostar-se-li. Finalment, en arribar al cau d’aquelles bèsties hi trobà a la Beatriu, asseguda, tranquil·la:
− Satanàs, presentat davant meu! – invocà el pare.
− Diguem què vols, vulgar mortal – respongué Satanàs amb gravetat.
− Vull recuperar a la meva Beatriu, dolça i pura com els rierols de primavera!
− Et confons mortal. Jo només puc governar sobre els qui accepten viure sota el meu poder. I la Beatriu, ara, és la meva enamorada.
− Menteixes! – cridà. I atansant-se a sa filla va abraçar-la i encengué aquelles pàgines malignes i pronuncià les paraules de Déu Nostre Senyor, per alliberar-la d’aquell món ple dels pitjors horrors. El portal desapareixia poc a poc junt amb aquelles lletres perverses, que esdevenien cendres. “No pateixis, Beatriu meva – li deia el pare -, sortim d’aquí, alliberem-nos!”. Però la Beatriu respongué: “Com podria explicar-li, pare, la meva felicitat d’ençà que vaig pecar? Perdoni’m per no ser el que vos espera de mi”. I donant-li un petó desaparegué per sempre més junt amb el portal.
I diuen que a les nits de tempesta encara poden sentir-se uns plors a la llunyania, els del pare de la Beatriu, que no va aconseguir rescatar a la seva estimada, bona com era, dels enganys de Satanàs.
Podéis ver la leyenda teatralizada en Youtube, a partir del minut 3:18, aquí,
