Quanta emoció i felicitat vaig sentir ahir en la Nit de Llibres i Flors. Un Sant Jordi en diferit, com van dir alguns, però igualment especial i emocionant, sobretot pels retrobaments després de tants mesos sense veure’ns.

A vegades cal fer un pas enrere, detenir-se, descansar. Plorar. Llençar trenta o quaranta pàgines de la teva novel·la. Tornar a començar. Escriure és saber que et perdràs, és traçar un camí i descobrir fins a on estàs disposat a arribar. És bussejar en tu, en mi. I ser capaç de canviar. Corregir per a millorar.

Com dir-te que amb tu el cel és encara més blau, que les nits brillen amb la teva mirada i que m’adormo abraçada a tu, encara que ja no hi ets. Que et trobo a faltar, que desitjaria que estiguessis aquí, que et voldria al meu costat, sempre.

S’acosta el solstici. És temps de reflexió. D’esperar. Respirar. De tancar els ulls i comprendre. D’escoltar. No existeix el temps, l’espai. No hi ha pressa. Cada dia un principi i cada nit un final, morir per a tornar a començar i teixir el camí que desitgem caminar. L’avui es convertirà en ahir. Tanco els ulls i espero. Escolto.

Hi ha un racó on asseure’s a escriure, a peu d’una petita escala mig amagada entre plantes i flors. Un marge les protegeix del sol. I una mica més enllà, baixant per la sendera, el rierol. Contemplo els núvols sobre el fons blau i sento l’aigua que baixa tranquil·la per l’antiga séquia de pedra. Al fons, un camp de roselles. Em sento i escolto. I recordo a un amic quan em deia que no és el mateix l’amor que l’enamorament.

A vegades passa que com més gran et fas, menys gràcia té complir anys. No és el meu cas, perquè per a mi l’edat és un valor: d’any en any som una mica més savis. És a dir, que acostant-me als cinquanta i tan feliç, encara que de tant en tant trobi a faltar l’energia de la joventut i pensi que aviat estaré pel ferroveller; i què?, estaré igualment feliç. Fins i tot quan em diuen, escolta, que ja et surten canes, responc: Oi que em queden bé?

(Relat col·laboratiu que va sorgir arran d’un joc que vaig organitzar en Facebook durant el confinament per covid-19).

Avui és el dia!, va pensar la Júlia després de desdejunar. Llavors, va guardar unes galetes i un parell de sucs en la motxilla. Mandi, queda’t a casa, insistia, però el seu gat volia acompanyar-la sí o sí. Potser perquè cada nit en anar-se a dormir, la petita preguntava: Mamà, per què està embruixat el bosc? I mentre Mandi s’arraulia amb ella en el llit, la mamà li explicava la història del bosc encantat i de les papallones màgiques.

Parlava amb el meu amic poeta i em deia: són temps difícils, per a reflexionar. I és que quinze dies confinats donen per pensar.
Donen per pensar i reformular, perquè ara sí que tindré temps i silenci per a escoltar, escoltar-me, retrobar-me. Perquè ja sabem que la vida no és només córrer, treballar i gastar, però el dia a dia ho devora tot i anem mancats de moments i, a vegades, de felicitat i de sentir-se en pau amb un mateix, amb els altres i amb el món.