A la llum de l’alba, l’aigua dormisqueja tranquil•la davant una paret de roques a l’altra riba. Els primers rajos de sol desperten el llac. El tul de boira s’enretira amb suavitat i el paradís es vesteix de color. Fa fred i no t’atreveixes a sortir de la tenda. Fa olor de farigola i les camamilles estan a punt de florir.

Ara que s’acosta Sant Jordi, començo a rebre encàrrecs per a dedicar Blanca y Elisa. Però com alguns sabreu, enguany no podré estar en persona a cap parada, ni saludar-vos, xerrar o dedicar-vos els llibres allí. Us proposo, doncs, que si desitgeu que us signi algun exemplar, me’l demaneu per privat i us l’envio, o el compreu en la vostra llibreria de confiança (o directament en la pàgina de l’editorial), i quan ens vegem, us ho dedico prenent un cafè.

Quan ens plantegem començar un nou relat de ficció, sempre hi ha coses interessants per dir si sabem tibar del fil per anar descobrint què hi ha d’ocult en el nostre imaginari i què és allò que ens motiva a continuar. I ràpid ens adonem que aquella llavor està a vessar de profunditat, que des d’una imatge, una frase o un pensament podem crear quelcom infinit. Perque és infinit tot el que podem crear si sabem trobar què hi haurà més enllà. Aquest ha sigut un dels aprenentatges durant aquest curs d’escriptura, que per alguns ha sigut el primer; d’altres, ja estaven avesats.

“Si la Fanny veiés ara l’aparador, se sentiria orgullosa de mi”, pensava; li agradava tenir-lo llest amb diverses classes de pa quan encara no havia sortit el sol. La seva olor omplia la botiga, convidava a trencar-ne un bocí per assaborir-lo tancant els ulls. Gaudíem escollint-ne un de diferent cada cop i ens omplíem la boca amb aquell gust exquisit.

La solitud i la tristor m’han inspirat per tocar com mai a la meva vida. Sóc un bluesman que frega els seixanta i fins fa un parell de setmanes tenia una relació amb una prostituta. Els seus ulls verds, la pell de color del cafè acabat de torrar i un cos que convidava a acaronar-lo com si fos una guitarra Stratocaster em tenien el cor robat. Ara, ella viu amb un corredor d’apostes de Portland.

Coneixes els cursos d’escriptura creativa que impartiré aquest febrer i març? Són virtuals i subvencionats.

Un senyor escrivia sobre la seva infantesa. Fill d’immigrants andalusos durant els cinquanta, vivia amb els seus pares en un pis fosc i petit d’una barriada de Barcelona; deia, jo passava les hores mirant per la finestra, però era tan petita, que només es veia un rectangle de cel blau! I no sabia definir per què li agradaven tant aquells moments de contemplació. Llavors, li vaig proposar prendre la finestra com a símbol de la llibertat i de la felicitat que sentia quan corria, durant els estius, pels camps de blat del poble dels seus avis. Avui, les nostres finestres han canviat

Ets avui la mirada d’un oblit infinit. Un sospir, un missatge, un adéu.