Un allegretto de Bach

Un allegretto de Bach

“Si la Fanny veiés ara l’aparador, se sentiria orgullosa de mi”, pensava. Li agradava tenir-lo llest amb diverses classes de pa quan encara no havia sortit el sol; la seva olor omplia la botiga, convidava a trencar-ne un bocí per assaborir-lo tancant els ulls. Gaudíem escollint-ne un de diferent cada cop i ens omplíem la boca amb aquell gust exquisit. Després, guardàvem la resta de l’encetat per dinar i més tard, per sopar. Recordo que quan triava ella tenia el vici d’agafar el d’aparença lletja o un xic més cremat. “Hi ha el mateix amor en fer-lo, però és com un fill rebel” acabava dient,  somrient i el compartíem asseguts l’un a tocar de l’altre. Era com un ritual. En acabar, me n’anava a dormir satisfet després d’una nit de feina ben feta; llavors, abans de ficar-me al llit, la Fanny m’abraçava i em deia “És el millor pa de la contrada”. I baixava a la botiga i es quedava amb la nostra filla, que fins fa quatre dies era una nena entremaliada i ja estava feta tota una dona. Havia heretat el somriure i els ulls verds oliva de la seva mare. Tot anava tan bé… que no ens podíem imaginar com patiríem aquell octubre del 61, encara maleeixo haver-la deixat agafar aquell tren.

De tant en tant, la Fanny marxava a ca la tieta, a París: “vull veure com vesteixen els aparadors a ciutat, quin pa mengen, quin gust té… El poble necessita vida!”, deia emocionada. I va marxar. Al tren, va trobar una revista que algú havia deixat sobre el seient; tot plegat no era massa interessant, però va veure casualment un article titulat “La Ciutat de les Llums”. I No va trigar gens a submergir-se; les imatges dels carrers, els edificis i els monuments la varen encisar fins al punt que sense adonar-se’n acaronava les pàgines amb la punta dels dits. Lluny de sadollar les seves ànsies, sentia unes fortes pessigolles a la panxa. La Fanny va arribar a París. En baixar del tren, un allegretto de Bach li va donar la benvinguda; eren uns músics de carrer que desgranaven les últimes notes. Es va fixar en el violinista quan els aplaudiments dels passatgers el van fer enrojolar i sense voler-ho, les seves mirades es van creuar.  Es van somriure, però la Fanny no l’hi va donar més importància. I va agafar l’autobús fins a ca la tieta, que estava a tocar de la plaça Vendôme.

 Però les notícies que venien de París… aquell cop jo patia. Feia anys que Algèria lluitava per alliberar-se de l’ocupació francesa i deien que s’estava organitzant una gran manifestació pacífica a la capital francesa, a on vivien molts algerins. I va ser llavors quan la tieta em va avisar que la Fanny hi havia desaparegut la mateixa tarda dels aldarulls, el disset d’octubre. No m’ho podia creure. Vaig arribar a París tan ràpid com vaig poder i vaig buscar-la durant dies. Recordo quan vam denunciar a la policia la seva desaparició; ens van demanar la descripció, sempre havia pensat que el seu cabell negre i la seva pell bruna la feien molt atractiva, però havia resultat la seva condemna. Segur que la policia l’havia confós amb una algerina de les manifestacions, i potser la Fanny era un dels cossos que surava pel Sena, potser jeia morta pels carrers… El pitjor era no trobar-la.

Passaven els dies i havia de tornar al poble, fer-me càrrec de la nena, de la botiga. Tot era en mans de la policia. Va ser una setmana d’infern fins que la tieta ens va trucar. La Fanny havia tornat i ja estava de camí a casa. Va aparèixer acompanyada del Joseph, un violista que l’havia recollit al carrer, inconscient, i se l’havia endut al seu pis. Allà l’havien cuidat sense saber qui era, però la recordava d’un dia a l’andana del tren, les seves mirades s’havien creuat. En veure-la vaig plorar com mai, ens abrasàvem, rèiem, ploràvem, “em casaria amb tu cada dia de la nostra vida”, li deia a la Fanny, i l’acaronava amb la seva pell bruna i els seus rínxols negres, flonjos, preciosos. El Joseph m’havia tornat la vida i encara ara, quasi trenta anys després, celebrem aquell octubre del 61 bevent, cantant, rient i escoltant el violí del Joseph amb la música de Bach, donant-li gràcies a Déu per haver-se trobat un dia qualsevol a l’andana d’un tren, a París.

Aquest és el relat col·laboratiu que van escriure els alumnes del curs d’Escriptura Creativa “Què passaria si…”, a partir d’una fotografia. La història es va anar creant amb cada participació individual, sense consens sobre què succeiria, i cada setmana comentavem a classe l’evolució de la trama per aprendre els diferents processos de la creació literària. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat per l’Espai Centre Cívic de l’Ajuntament d’Igualada.

Moltes gràcies a tots, ha estat un plaer impartir aquest curs amb vosaltres!

¡Compártelo!