El nàufrag

El nàufrag

Ets avui la mirada d’un oblit infinit. Un sospir, un missatge, un adéu.

Vas arribar amb les onades gronxant-te i sospirant-me amor. Però em portaves la mort. Escuma blanca sobre una mar en calma que només demanava reposar a la riba. Onatge infinit per a un somni etern. A vegades som ones; a vegades, la mar.

Jo vaig ser el mar i tu, les ones.

¡Compártelo!
Ell pensà. Ella pensà…

Ell pensà. Ella pensà…

Era tan bonic, que ell va pensar que ella estaria sempre al seu costat; i ella, que ell canviaria per amor. I així passaven els dies, les setmanes, els mesos, fins que a poc a poc…

No ets el tipus de dona que vull a la meva vida, m’atabales, vull experimentar amb d’altres, la meva sòcia és tan important com tu, la meva ex és la dona de la meva vida, ets molt gelosa, no saps estimar, deia ell.

M’esforço per aprendre, perdona per ser gelosa, si milloro podrà funcionar, perdona per atabalar-te, et vull a tu, tornem a intentar-ho, responia ella. Fins que es va afartar, i el va deixar.

Llavors, ell va voler tornar: perdona, t’estimo molt, canviaré. A ella li va semblar un miracle. Però un miracle que mai canviava res: mentre ella plorava, ell li pegava amb les seves mentides.

Però tornem enrere!, perquè el principi està mal escrit. En realitat volia dir:

Ell va pensar que ella li ho aguantaria tot. Ella va pensar que això era amor.

¡Compártelo!
Mentre el fred es desperta

Mentre el fred es desperta

M’imagino que avui, mentre el fred es desperta, li demana al capvespre que s’afanyi per escurçar els dies i allargar les nits. Miro per la finestra i veig al bosc, fatigat; es prepara per a brodar un tapís de fulles lànguides que es despenjaran fins a encatifar les valls i muntanyes, de vermell, groc, violeta. Sé que aviat arribaran els dies amb dolç de codony, les tardes de pluja i recolliment amb les seves hores interminables per a llegir i escriure, nits que fan olor de sopa, a jocs de taula, a llet calenta abans d’anar-se’n a dormir, hores de cabdellar-se sota les mantes i despertar-se abrigallada per la calidesa d’una abraçada infinita.

Avui, tota la humanitat viurà dotze hores de llum i dotze de foscor. Per a uns arribarà el temps de tardor; per a uns altres, el de primavera. A tots, amics, lectors, companys, us desitjo feliç equinocci i una tardor plena de prosperitat.

¡Compártelo!
Sota un tros de cel blau

Sota un tros de cel blau

Sola a la cabanya del bosc, a la llum d’un quinqué. Vaig mirar per la finestra. Raigs com a colobres trencaven la foscor. El cel rugia intens sobre les branques embogides, arbres furiosos, la pluja colpejant contra el cristall.

Dins, una infusió fumejava tranquil·la. Feia olor de farigola, a veritable, a quan vas pel camp a recollir herbes i flors, a passejar, a retrobar-te amb tu. Vaig treure les cartes del calaix, groguenques per l’aspror del temps, i vaig jugar a un solitari, dos, tres. Del no-res, udols dins les tenebres. Ombres. Llops, vaig pensar. Vaig agafar el quadern i em vaig enllitar. El vent gemegava nerviós. Em vaig abrigallar amb l’edredó i vaig començar a escriure. Va sonar el ronc d’un baluern profund que no s’acabava mai. Les martellades incessants de l’aigua contra el sostre, el sòl. Vaig intentar escriure fins a quedar-me adormida.

En despertar, silenci. Petits brins de llum s’escolaven pels porticons. Vaig escoltar bé i vaig sentir a l’orquestra de reietons, merles i picapins Vaig sortir al porxo i em van envoltar amb el seu benestar. Vaig veure com la boirina abrigallava al sol, vaig escoltar el rumor del vent en les copes dels fajos, dels avets, vaig respirar la brisa fresca sobre la meva pell. T’agradaria. Em vaig posar les botes, la jaqueta, i vaig sortir a passejar. Petricor, així es diu a l’aroma de terra mullada després de ploure. Durant dies, tot eren pluges; avui, les petites gotes es despengen rialleres per a caure sobre mi. Teia gust de felicitat. Vaig recordar que sempre hi ha temps per a tornar a somiar, sense importar el fàcil o difícil que es torni el camí, encara que a vegades necessitem un temps de solitud. Vaig tornar a la cabanya sota un tros de cel blau i vaig somriure per fi, després de tants dies d’obscuritat.

¡Compártelo!
I un diumenge qualsevol…

I un diumenge qualsevol…

A vegades cal fer un pas enrere, detenir-se, descansar. Plorar. Llençar trenta o quaranta pàgines de la teva novel·la. Tornar a començar.

Escriure és saber que et perdràs, és traçar un camí i descobrir fins a on estàs disposat a arribar. És bussejar en tu, en mi. I ser capaç de canviar. Corregir per a millorar. És escriure avui, demà, passat. Escriure, sempre. I si no pots de dia, durant la nit: una hora, dues, tres, el que aguantis. Escriure encara que tot et pugui, et dolgui. És demanar ajuda, escoltar, deixar-se guiar, saber qui es manté al teu costat, qui et recull quan caus. Mantenir-se dempeus quan has treballat durant setmanes, mesos, i el resultat no agrada. I continuar perquè tens quelcom important que dir.

I un diumenge qualsevol, com podria ser avui, decideixes anar a la floristeria: el teu balcó necessita flors, perquè és on escrius dia sí i a l’altre també. Llavors, entre l’aroma dels lliris i les gardènies, escoltes a algú que diu: escriure és tan bonic, és tan romàntic, és estar sempre inspirat. I jo somric i, entre test i test, li explico al voltant dels quatre anys que vaig trigar a escriure la meva primera novel·la, i en els tres i escaig que porto per a la segona. Oh!, exclama el meu interlocutor, tant?

La veritat, és tan pueril, qui s’enfadaria per un comentari així? Fins m’han fet venir ganes de riure.

¡Compártelo!
Com dir-te…

Com dir-te…

Com dir-te que amb tu el cel és encara més blau, que les nits brillen amb la teva mirada i que m’adormo abraçada a tu, encara que ja no hi ets. Que et trobo a faltar, que desitjaria que estiguessis aquí, que et voldria al meu costat, sempre. Que recordaré els teus ulls, el teu somriure, la teva ànima, la teva veu, i que esperaré fins a tornar-nos a veure perquè part de tu va quedar en mi. Que seràs foc, sempre, el foc que crema, el que inspira, el que il·lumina i reconforta quan tot va malament, bé. Que ets infinit en mi. Vine, dius, i m’allargues la mà perquè torni a tu. Però vaig sense anar. Ets el pensament que il·lumina els meus dies, visc abraçada a tu.

Esperaré. Seré dolça, suau, lenta. Perquè si tu ho vols, jo també.

¡Compártelo!