RELATS
El nàufrag
Ets avui la mirada d’un oblit infinit. Un sospir, un missatge, un adéu.
Ell pensà. Ella pensà…
Però tornem enrere!, perquè el principi està mal escrit. En realitat volia dir:
Mentre el fred es desperta
M’imagino que avui, mentre el fred es desperta, li demana al capvespre que s’afanyi per escurçar els dies i allargar les nits. Miro per la finestra i veig al bosc, fatigat; es prepara per a brodar un tapís de fulles lànguides que es despenjaran fins a encatifar les valls i muntanyes, de vermell, groc, violeta.
Sota un tros de cel blau
Sola a la cabanya del bosc, a la llum d’un quinqué. Vaig mirar per la finestra. Raigs com a colobres trencaven la foscor. El cel rugia intens sobre les branques embogides, arbres furiosos, la pluja colpejant els vidres.
Dins, una infusió fumejava tranquil·la.
I un diumenge qualsevol…
A vegades cal fer un pas enrere, detenir-se, descansar. Plorar. Llençar trenta o quaranta pàgines de la teva novel·la. Tornar a començar. Escriure és saber que et perdràs, és traçar un camí i descobrir fins a on estàs disposat a arribar. És bussejar en tu, en mi. I ser capaç de canviar. Corregir per a millorar.
Com dir-te…
Com dir-te que amb tu el cel és encara més blau, que les nits brillen amb la teva mirada i que m’adormo abraçada a tu, encara que ja no hi ets. Que et trobo a faltar, que desitjaria que estiguessis aquí, que et voldria al meu costat, sempre.
Al capvespre
S’acosta el solstici. És temps de reflexió. D’esperar. Respirar. De tancar els ulls i comprendre. D’escoltar. No existeix el temps, l’espai. No hi ha pressa. Cada dia un principi i cada nit un final, morir per a tornar a començar i teixir el camí que desitgem caminar. L’avui es convertirà en ahir. Tanco els ulls i espero. Escolto.
El temps ens dóna les respostes
Hi ha un racó on asseure’s a escriure, a peu d’una petita escala mig amagada entre plantes i flors. Un marge les protegeix del sol. I una mica més enllà, baixant per la sendera, el rierol. Contemplo els núvols sobre el fons blau i sento l’aigua que baixa tranquil·la per l’antiga séquia de pedra. Al fons, un camp de roselles. Em sento i escolto. I recordo a un amic quan em deia que no és el mateix l’amor que l’enamorament.
La papallona blava (relat col·laboratiu)
(Relat col·laboratiu que va sorgir arran d’un joc que vaig organitzar en Facebook durant el confinament per covid-19).
Avui és el dia!, va pensar la Júlia després de desdejunar. Llavors, va guardar unes galetes i un parell de sucs en la motxilla. Mandi, queda’t a casa, insistia, però el seu gat volia acompanyar-la sí o sí. Potser perquè cada nit en anar-se a dormir, la petita preguntava: Mamà, per què està embruixat el bosc? I mentre Mandi s’arraulia amb ella en el llit, la mamà li explicava la història del bosc encantat i de les papallones màgiques.
Per retrobar-me amb tu, amb mi
Parlava amb el meu amic poeta i em deia: són temps difícils, per a reflexionar. I és que quinze dies confinats donen per pensar.
Donen per pensar i reformular, perquè ara sí que tindré temps i silenci per a escoltar, escoltar-me, retrobar-me. Perquè ja sabem que la vida no és només córrer, treballar i gastar, però el dia a dia ho devora tot i anem mancats de moments i, a vegades, de felicitat i de sentir-se en pau amb un mateix, amb els altres i amb el món.