Ets avui la mirada d’un oblit infinit. Un sospir, un missatge, un adéu.

M’imagino que avui, mentre el fred es desperta, li demana al capvespre que s’afanyi per escurçar els dies i allargar les nits. Miro per la finestra i veig al bosc, fatigat; es prepara per a brodar un tapís de fulles lànguides que es despenjaran fins a encatifar les valls i muntanyes, de vermell, groc, violeta.

Sola a la cabanya del bosc, a la llum d’un quinqué. Vaig mirar per la finestra. Raigs com a colobres trencaven la foscor. El cel rugia intens sobre les branques embogides, arbres furiosos, la pluja colpejant els vidres.
Dins, una infusió fumejava tranquil·la.

A vegades cal fer un pas enrere, detenir-se, descansar. Plorar. Llençar trenta o quaranta pàgines de la teva novel·la. Tornar a començar. Escriure és saber que et perdràs, és traçar un camí i descobrir fins a on estàs disposat a arribar. És bussejar en tu, en mi. I ser capaç de canviar. Corregir per a millorar.

Com dir-te que amb tu el cel és encara més blau, que les nits brillen amb la teva mirada i que m’adormo abraçada a tu, encara que ja no hi ets. Que et trobo a faltar, que desitjaria que estiguessis aquí, que et voldria al meu costat, sempre.

S’acosta el solstici. És temps de reflexió. D’esperar. Respirar. De tancar els ulls i comprendre. D’escoltar. No existeix el temps, l’espai. No hi ha pressa. Cada dia un principi i cada nit un final, morir per a tornar a començar i teixir el camí que desitgem caminar. L’avui es convertirà en ahir. Tanco els ulls i espero. Escolto.

Hi ha un racó on asseure’s a escriure, a peu d’una petita escala mig amagada entre plantes i flors. Un marge les protegeix del sol. I una mica més enllà, baixant per la sendera, el rierol. Contemplo els núvols sobre el fons blau i sento l’aigua que baixa tranquil·la per l’antiga séquia de pedra. Al fons, un camp de roselles. Em sento i escolto. I recordo a un amic quan em deia que no és el mateix l’amor que l’enamorament.