El personatge de ficció, en Vilanova i la Geltrú

El personatge de ficció, en Vilanova i la Geltrú

Una de les primeres coses que explico en enfrontar-nos a la creació d’un personatge de ficció, és que un personatge no es redueix a quin aspecte té, què dirà i què li passarà. És saber, a més, què desitja i a què s’enfronta per aconseguir-ho. Perquè en aquest enfrontament subjau el seu conflicte real. És a dir, si per a nosaltres la vida és un repte constant, per als nostres personatges, també; perquè darrere del que és visible s’amaga la seva biografia i les seves ombres. I aquests detallets com què hi ha a la seva nevera, quin és el seu major secret i a qui se l’ha explicat, a què anomena la seva llar o amb què riu a riallades, ens donen moltíssima informació. Si ho pensem bé, crear un personatge és bussejar en nosaltres mateixos perquè, a la fi, descobrim aspectes de la nostra manera de ser que potser ens sorprenen. Per això, diuen que l’escriptura és terapèutica i alliberadora, perquè podem desdoblar-nos i contemplar, des de fora, qualsevol situació que ens afecti; i llavors ens preguntem: si jo fos un personatge, què faria en aquesta situació? Perquè en cada personatge hi ha una mica de la nostra consciència, coneixement, experiències… I quan trobem respostes a les seves ferides profundes, potser les trobem també a les nostres.

Així és que un dels exercicis que més m’agrada és proposar als meus alumnes que escriguin una petita escena on es mostri a què s’enfronta el seu personatge. Per exemple De tots els homes de la planeta li va tocar sortir amb un que es diu igual que el seu ex… Tracta de trobar-li sentit a tot repetint-que, per continuïtat, el noi nou ha de ser una versió millorada de l’anterior. No estava sent justa i ho sabia. Aquí veiem com la protagonista s’enfronta a una ruptura no resolta el que, sens dubte, dificulta la relació amb la seva segona parella. O en aquest altre, on es mostra com fugir no serveix de res: No s’ho podia creure… Era ell. De lluny, entre tants turistes, aquest rostre familiar, aquesta mirada que li arribava a l’ànima, no podia ser… ¿Havia vingut a buscar-me? Fins allà? Com m’havia trobat? O era casualitat? Encara que jo sabia que les casualitats no existeixen... Llavors, com a autors, hem de saber de què es fuig en realitat, si de l’altra persona o de la incapacitat d’enfrontar-se a un mateix per poder solucionar aquest tema pendent amb l’altra persona.

Experimentar és bo i també podem anar a llocs diferents, perquè no hi ha límits dins de la creació. Per exemple, Fa dies que la veig asseguda, amagada, observant-me, i creu que no m’adono. Sembla dolça amb la seva mirada transparent i el seu port noble. Encara que el meu aspecte és brut i deixat, sembla que no li faig fàstic. Per què no se m’acosta? Li faré por? M’agradaria agradar-li, que s’acostés, que s’assegués al meu costat. En llegir-lo pensem: pobra noia, a qui s’ha anat a fixar… Però a la fi vam saber que el narrador no era un home sinó un gos abandonat a la recerca d’una nova llar. Així doncs, el debat es va centrar en el fet que és i en què es basa el concepte de fidelitat.

Altres temes que van sorgir gràcies als nostres personatges van ser la baixa autoestima (i com ens afecta en l’àmbit personal i professional), el patriarcat, les aparences com a possible font de felicitat, la fidelitat familiar, la por a la pàgina en blanc, la rigidesa d’idees… Com veieu, grans temes i reflexions a partir dels personatges de ficció.

Va ser enriquidor i un plaer impartir aquest curs. Gràcies, Biblioteca Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú i a tots els participants!

¡Compártelo!
Escriptura Creativa a Elisenda de Montcada

Escriptura Creativa a Elisenda de Montcada

El primer que vam fer en començar el curs va ser anar contra la pàgina en blanc. Com? Amb música i llapis de colors. Perquè el full en blanc, això que ens fa por quan ens proposem començar a escriure, no és una falta d’idees; si ho pensem bé, vivim envoltats d’elles, i el que ens cal és aprendre a connectar-les per generar històries.

I sol passar que els adults creiem que no tenim imaginació o, almenys, no la suficient per a començar una història des de zero i desenvolupar-la bé. I és bonic descobrir que tots tenim tant per dir, i que succeeixen tantes coses al nostre voltant, i que hi ha tanta diversitat al món, tant per fer, desitjar, aprendre… que les idees: sobren. A partir de llavors, de la música i dels llapis de colors, les fulles van estar plenes d’idees per explicar i, a cada exercici, noves llavors per a futures històries. I és que, de vegades, sorgeixen de preguntes inesperades com aquesta: ¿A què sap una absència? I és que explicar històries és parlar-nos a nosaltres mateixos i, després, als altres. I sí, hi va haver moments intensos com aquests:

Semblava que la felicitat era un vaixell ple de ritme solcant les onades de la mar

El dia que el sol es va posar sense tu…

I em feia mal el pit de l’emoció, de la felicitat… Però no vaig plorar perquè els homes no ploren

Escriure és descobrir-se a un mateix: descobrir que hi ha coses pitjors que la mort, o que el temps s’atura per tornar a començar, perquè escrivim els finals amb el nostre present, i si transformem l’ara podrem aconseguir el demà que desitjaríem tenir. Hi ha màgia quan un grup de persones que es troben per primera vegada comparteixen la seva intimitat. Que la màgia perduri, doncs, ja que és el motor que ens fa vibrar, somiar, emocionar-nos. I si aconseguim que una emoció se sostingui en el temps, podrà convertir-se en sentiment.

I, per acabar, us deixo un petit regal, un poema col·lectiu escrit pels participants. A la fi de la primera sessió els vaig demanar que pensessin com s’havien sentit i, ajuntant les seves emocions, vam crear això:

Lectura del poema col·lectiu

Baixant idees, pensativa, em sento IL·LUSIONADA per continuar aprenent per escriure i expressar-me millor, EXPECTANT per la claredat dels conceptes que m’empenyen a iniciar nous projectes. Sóc com una ESPONJA, però en lloc d’aigua absorbeixo idees, perquè avui s’ha obert una porta cap a un EMOCIONANT UNIVERS. I em sento TRANQUIL perquè pot ser el principi d’una nova experiència! I també CANSADA després d’un dia llarg i intens, tot i que FELIÇ perquè m’ho he passat molt bé, i perquè he après coses positives: avui, el temps s’ha aturat i em sento NOSTÀLGIC per tornar a escriure.

Us desitjo molta felicitat. Gràcies, grup, i gràcies, Biblioteca Elisenda de Montcada!

¡Compártelo!
Blanca y Elisa: Sant Jordi 2019

Blanca y Elisa: Sant Jordi 2019

Moltes gràcies a tots pel gran dia d’ahir, pels moments compartits i pels que estan per arribar.

Al matí vaig estar a l’editorial, Pagès Editors (Lleida), en un acte senzill i emotiu on em vaig trobar amb els meus col·legues de professió, gent estupenda amb qui compartir l’emoció de l’escriptura i de qui aprendre, sempre. Després, a Igualada, a Llegim…? Llibreria per a la signatura d’exemplars de Blanca y Elisa. I ja de tarda, a Martorelles de la mà de la Biblioteca Montserrat Roig, on també vaig dedicar algun exemplar, vaig conèixer a alguna autora local i vam realitzar juntes una petita lectura de la nostra obra.

Va ser un dia espectacular ple de vida i emoció. Us deixo una petita galeria perquè vegeu com va ser tot.

¡Compártelo!
Blanca y Elisa a Martorelles

Blanca y Elisa a Martorelles

Al club de lectura de la Biblioteca Montserrat Roig de Martorelles

I des d’aquí vam mantenir una amena xerrada comentant els diferents aspectes que els va cridar l’atenció durant la seva lectura. A més, va haver-hi un intens debat sobre si Blanca evoluciona o no durant la novel·la. La qüestió es va centrar en el fet que, en divorciar-se, viu d’una generosa pensió i la seva següent parella és, com el seu exmarit, un home ric. Això va generar algun recel, però el meu punt de vista és que Blanca sí que evoluciona perquè és ella qui decideix divorciar-se i aprendre a viure per si mateixa gràcies al seu treball, conscient que el seu nivell de vida baixarà. I això és independent de si al final aconsegueix o no una bona pensió, quelcom que, a priori, no podia saber. És a dir: Blanca no deixa al seu marit quan troba a un altre que li asseguri que continuarà amb el seu nivell de vida, si no quan descobreix que la seva vida acomodatícia i emocionalment buida no la fa feliç. Perquè a vegades, un no sap què és la felicitat i viu com creu que han de ser les coses, fins que descobreix que alguna cosa o tot pot ser diferent.

Un altre aspecte important del qual es va parlar, va ser que, en determinats moments, em vaig adaptar al concepte general de moralitat per a evitar sentir-me jutjada i que, a més, en algun moment vaig triar el que creia que preferiria el lector. La reacció va ser unànime dient que jo, com a escriptora, puc fer i dir amb la meva escriptura el que se m’antulli i que ningú té per què jutjar-me, perquè aquests temps han passat ja. Quanta raó!

Va haver-hi també sorpreses entre els assistents: Una de les participants va ser entrevistada en “La Fabriqueta“. Estirant els fils de la història , documental destinat a recuperar la memòria històrica de l’empresa Filatures Marta de Martorelles (1948 a 1975) i a tots els seus treballadors. A més, vaig conèixer a Mònica Esbert, una escriptora premiada i amb diversos llibres publicats, a qui li va encantar Blanca y Elisa

Tot plegat, degustant el vi Pansa Blanca del Celler Can Roda: exquisit.

Va ser un plaer conversar i compartir les vostres impressions i reflexions sobre Blanca y Elisa, i sobre la vida en general. Són moments màgics que em fan feliç. Moltes gràcies, Marcel, per la invitació, i a tots per aquesta deliciosa tarda.

¡Compártelo!
Perrault, no m’expliquis contes!, a Tona

Perrault, no m’expliquis contes!, a Tona

Que bonic el nivell de participació i la implicació durant el curs que vaig impartir a la Biblioteca Caterina Figueras de Tona. I encara que tots els cursos siguin interessants, aquest va tenir la particularitat de ser amplíssim per la franja d’edat, fet que va aportar una perspectiva diferent pel que fa a les experiències de vida femenina. Hi va haver un grup de dones nascudes i educades durant la dictadura, un altre durant la transició i, finalment, el nostre relleu generacional: un grup de noies de tercer d’ESO. I no és que sigui un curs exclusiu per a dones, és que, en general, són les úniques que es matriculen.

El curs es va desenvolupar en dues sessions intenses entre les explicacions i els debats que es van generar, que van culminar amb el més divertit: la realització dels exercicis pràctics. Llavors, la classe va decidir que els grups de treball es compondrien de dones de totes les edats per poder contrastar i enriquir-se amb els diferents punts de vista. Crec que aquella decisió va ser important perquè és la mateixa dona qui té el primer coneixement de si mateixa; i així, amb la seva saviesa i comprensió femenina, pot ensenyar a les més joves. I aquestes, al seu torn, aporten novetat a l’experiència. Per a mi això és equilibri. El curiós va ser que, en posar en comú els treballs de cada grup, ens vam adonar que tots dos havien decidit reelaborar algun succés del conte de la Ventafocs introduint la sororitat femenina (‘ajuda entre dones’):

  • Les primeres van escriure una escena que succeïa durant un dinar familiar, moment en què Ventafocs li explicava al seu pare que volia estudiar enginyeria espacial a la universitat. Inicialment, ell i la madrastra es negaven, però les germanastres la feien costat i a la fi, entre les tres, la Ventafocs aconseguia el seu propòsit. Així, van donar espai perquè les noves generacions aconsegueixin superar les limitacions ideològiques que arrosseguen tant a homes (negar-se al fet que la filla projecti la seva vida com ella decideixi), com a dones (ser submisa per trobar un bon marit).
  • Les altres van treballar sobre l’escena de les campanades: quan la Ventafocs perd la sabata torna per recollir-la. I allà, a les escales de palau, es troba amb una altra Ventafocs que, com ella, es planteja si aquesta manera de viure és el que realment vol. Les dues decideixen que no els ve de gust seguir un guió imposat i fugen per iniciar una nova vida, ara plena de llibertat. De nou, el mateix sistema és superat en benefici de trobar-se a si mateixa i escollir el mateix destí.

En acabar el curs, vaig presentar la meva novel·la Blanca y Elisa entre aquell públic tan receptiu i interessant.

Moltes gràcies, Biblioteca Caterina Figueras per la gran acollida i el caliu de les participants.

¡Compártelo!
La Bella Dorment i el banquet de princeses

La Bella Dorment i el banquet de princeses

Tot d’una, la Bella Dorment es desperta. Fa fred i té ganes d’anar al bany. Però això no estava previst: tots dormen menys ella, qui ha canviat el conte? El banquet va acabar i estan a palau. I dormen tranquils perquè saben que el seu món principesc és el millor lloc per viure, ja que, passi el que passi fora (al bosc, a les viles, als camps), aquí estan fora de perill per menjar, riure i viure: és la seva zona de confort.

Mira cap al bosc i no vol sortir. Sent por dels senglars, de les serps, del desconegut. El món fa por. Per què? Què hi ha més enllà de tant temor?, es pregunta.

Comença a caminar pel palau, a recórrer les estances observant-ho tot i tots. Quanta felicitat i tranquil·litat, quin silenci i foscor. Tot d’una, ensopega amb alguna cosa que es fa miques. És una sabata de vidre. La Ventafocs es desperta i observa el seu peu nu. Que perillosos són aquestes sabates … I s’allibera de l’altre. Perquè a la Ventafocs tampoc li agrada el seu destí. Així que decideixen recórrer juntes el palau fins a trobar la sortida. En una altra estança xoquen contra un llit i descobreixen que aquí dorm és la Blancaneu, i la desperten. La jove agafa el seu llum, la que fa servir per anar a visitar els nans a la mina, i s’uneix a descobrir una nova vida. Quan arriben al llindar de la porta, una brisa fresca les esglaia. El bosc és fosc, ple de perills i de sons estranys. Fa fred. A la seva esquena està tot el conegut, el món segur. Al davant, el misteri de la vida per descobrir. I, valentes, s’endinsen en el desconegut.

Perquè és allà on comença la vida, on podran triar què fer, com fan ells, els prínceps i cavallers, que recorren aventures i escullen la princesa amb qui volen casar-se. Però a elles no els pregunta ningú, es queden immòbils dins de palau o en el del seu futur marit, amb un destí escrit del qual es pressuposa el final: la felicitat conjugal.

Però ara han vençut les seves pors. I ningú tornarà a dir-los què han de fer, ni quan ni amb qui. Ara, són lliures.

Entrades relacionades:

http://paulacolobrans.com/ca/activitats/perrault-no-mexpliquis-contes-a-sant-celoni/

http://paulacolobrans.com/ca/activitats/la-bella-dorment-que-es-va-canviar-el-nom/

¡Compártelo!