Vet aquí que una vegada hi havia una Bella Dorment que s’avorria moltíssim. Vivia entre cotons per a no aprendre massa, ni a pensar ni a viure massa. Però per què?, li preguntava ella als seus pares. I sempre li contestaven: perquè cal aprendre a viure el just per a acceptar de grat la pròpia destinació. I, què és la destinació?, insistia, però ningú li responia. De fet, tots creien que la Bella Aurora vivia tranquil·la, però la curiositat li podia. Per això, el dia del seu vint-i-cinquè aniversari, farta d’esperar alguna cosa que ni ella mateixa sabia què era però que tots semblaven saber, va decidir endinsar-se en el bosc que limitava amb el seu castell.
Mentre caminava sentia una veu insistent dins del seu cap … El bosc és ple de perills, no has d’endinsar-te en ell … Diuen que viu una bruixa que es menja a les nenes bones i maques com tu … Aquí mil horrors t’esperen … Et perdràs i no tornaràs mai … Però eren veus, només veus el que ella sentia: la veu de la seva mare, la del seu pare, la de les serventes …. Totes les veus juntes. I sabia que si no s’enfrontava a les seves pors, mai podria descobrir el que s’amagava més enllà de la seva vida.
Estava sola. Atemorida. Serien certes totes aquelles històries? Més i més endins del bosc va trobar un palau cobert d’heura i molsa. Des de quan estarà aquest palau aquí? Estarà habitat?, es va preguntar. I va decidir a entrar-hi. Al centre va trobar una estança amb objectes antics, estranys, vells. De sobte, un reflex la va il·luminar: era el reflex d’un mirall de mà. Es va acostar. No s’ho podia creure: el mirall parlava! Com saps qui sóc? Com és possible que sàpigues què m’agrada i què no, quins són els meus desitjos? Què vols dir amb què he de tornar a casa, que és un error no acomplir el meu destí? Quin destí? Què saps tu de mi que ni jo mateixa sé?
Atordida, va escoltar les respostes a totes les seves preguntes. Una a una. Llavors, es va retirar a meditar. Va pensar en el seu destí, el que havia de complir-se dins de poques hores. Li va semblar que dormir durant cent anys no seria massa cruel, però sí avorrit: el seu destí era esperar fins a trobar al seu gran amor, el qual la despertaria. I això era bonic. Va pensar i pensar. Fins que, per fi, es va decidir: és injust que hagi d’esperar adormida, jo vull conèixer el meu príncep, vull viatjar i divertir-me, aprendre, no vull una vida avorrida. No vull esperar.
Abans de marxar li va preguntar a l’espill, qui ets? I va saber que la fillastra de la seva anterior propietària, la Blancaneu, el va deixar abandonat allà on les princeses deixen tot el que ja no els serveix en la seva vida, fartes d’esperar i d’haver de patir un destí imposat. I va descobrir una sabateta de cristall, una rosa marcida, una capa de color vermell i mil coses més.
I va decidir no punxar-se. Va decidir no dormir. Va decidir viure desperta i, sobretot, canviar-se el nom per: La Bella Desperta.
Exercici realitzat en el curs: «Perrault, no m’expliquis contes! ( ‘Perrault, no m’expliquis contes!’), A la Biblioteca l’Escorxador, Sant Celoni.
Entrades relacionades:
http://paulacolobrans.com/ca/activitats/la-bella-dorment-i-el-banquet-de-princeses/
