Diuen que enguany serà difícil veure al nen Jesús en el nostre pessebre: tinc gats. El Nadal passat ja vaig tenir problemes amb Baltasar, després d’una setmana desaparegut ho vaig trobar sota el sofà. Per sort, va arribar a temps per a l’adoració.
Busco al nen Jesús, però continua sense aparèixer; la veritat és que no recordo haver-lo perdut. Per això crec que enguany ha decidit anar-se’n d’ocupa a algun pessebre pròxim, al d’algun veí, però que sigui al de dalt perquè el de baix també té gats. Algun amic m’ha dit que estigui tranquil·la, que fins al 25 de desembre no ha de néixer, que esperi. Però contemplo a la Mare de Déu i no la veig en estat, cosa que, sense pretendre ser irreverent, em preocupa encara més. Fins i tot amb tot, l’esperança és l’últim que es perd: apareixerà.
A hores d’ara de la meva vida, el Nadal no m’emociona especialment, tal vegada perquè veig la misèria que hi ha en el món. Misèria que viu a costa del nostre ritme de vida, del nostre somriure i felicitat capitalista (encara que en secret tantes persones confessin que el Nadal els deprimeix tant com a mi).
Us dono les gràcies, lectors, per seguir-me i acompanyar-me, perquè el vostre suport és el millor regal. També als meus amics, que sostenen el meu ànim quan flaquejo, i a tots els que m’ajudeu desinteressadament compartint amb mi el vostre temps, treball i experiència perquè els meus projectes segueixin endavant.
A tots, bon Nadal i que el 2018 us porti amor, felicitat i molts èxits professionals i personals.
