Fa fred. Fora, el bosc desperta adormit i l’aurora es filtra a través de les escletxes dels finestrons. Quina mandra sortir del llit, s’hi està tan calent i és tan esponjós, penses. L’estufa es va consumir fa hores; l’encens i esperes. Esperar l’amor dol. I renunciar-hi, també.

Surts de la cabanya amb els peus entumits i només veus arbres i boira. Boira, un vel espès que ho cobreix tot. Esperes i escoltes el rierol, els ocells, el fullatge bressolat per la brisa… Escoltes el fred i contemples la seva llum. El fum surt per la xemeneia i flota sobre la cabanya. I recordes la dolçor dels pastissos de la iaia, quanta tendresa a cada mossegada! Encara no, deixa-ho reposar, deia. I rèieu. Respires i comences a caminar. Escoltes el bosc i t’escoltes a tu. Cada trepitjada és un batec. Saps que tot s’ha acabat i que has de tornar a començar. Ahir va ploure i queden alguns tolls. Xipolleges i comences a saltar de toll en toll fins que recordes aquella tarda d’hivern en què vas caure en un i vas estar tota la setmana engripada. A la iaia no li va fer gens de gràcia, però amb l’Adrià encara rieu en recordar-ho. L’Adrià és el teu amic de l’ànima i està feliç que tornis a ser tu, a riure, a cantar, a somiar. 

La boira es difumina amb lentitud i contemples la immensitat. I veus el gran roure amb les seves arrels emergint del sòl: mira que profundes i gruixudes són, deia la iaia; són els seus pensaments. I les branques i fulles, els seus sentiments. I penses en quan creies en fades i follets, en quan recorries el bosc a la recerca de sargantanes per enxampar-los la cua, en quan caçaves papallones i, en arribar a casa, la iaia t’obligava a deixar-les anar, en quan corries cap al penya-segat per escoltar el cant de les sirenes. Somrius i et detens. I respires profundament. Tens fred a les galtes, penses. Al lluny, el cel i la mar s’abracen transformant els seus petons en gotes de purpurina, com brillen sota el sol! I penses en Ulisses, que va viatjar durant anys abans de poder tornar a Ítaca i, en arribar, va haver de lluitar per recuperar el seu lloc. Llavors, t’adones que Ítaca ets tu, i que el veritable malefici no és la ruptura sinó insistir en una relació que, encara que ho vau intentar, no us donarà la felicitat.

Tornes a la cabanya comptant els caragols que et creues pel camí. En arribar, l’estufa crema i et prepares el desdejuni. S’hi està bé, en solitud; i potser el problema fou estar amb algú que et necessitava per no sentir-la. La tebiesa de la xocolata et reconforta i sents la tranquil·litat d’un amor que tantes ensenyances t’ha regalat. I decideixes guardar-les en el cofre de les coses boniques. És diumenge i has de tornar a la ciutat. Però la cabanya, el bosc i els amics romandran aquí per recordar-te qui ets, i per què.

Ítaca ha sortit publicat a Racó de Relats de la Revista Aplec.

¡Compártelo!