El personatge de ficció, en Vilanova i la Geltrú

El personatge de ficció, en Vilanova i la Geltrú

Una de les primeres coses que explico en enfrontar-nos a la creació d’un personatge de ficció, és que un personatge no es redueix a quin aspecte té, què dirà i què li passarà. És saber, a més, què desitja i a què s’enfronta per aconseguir-ho. Perquè en aquest enfrontament subjau el seu conflicte real. És a dir, si per a nosaltres la vida és un repte constant, per als nostres personatges, també; perquè darrere del que és visible s’amaga la seva biografia i les seves ombres. I aquests detallets com què hi ha a la seva nevera, quin és el seu major secret i a qui se l’ha explicat, a què anomena la seva llar o amb què riu a riallades, ens donen moltíssima informació. Si ho pensem bé, crear un personatge és bussejar en nosaltres mateixos perquè, a la fi, descobrim aspectes de la nostra manera de ser que potser ens sorprenen. Per això, diuen que l’escriptura és terapèutica i alliberadora, perquè podem desdoblar-nos i contemplar, des de fora, qualsevol situació que ens afecti; i llavors ens preguntem: si jo fos un personatge, què faria en aquesta situació? Perquè en cada personatge hi ha una mica de la nostra consciència, coneixement, experiències… I quan trobem respostes a les seves ferides profundes, potser les trobem també a les nostres.

Així és que un dels exercicis que més m’agrada és proposar als meus alumnes que escriguin una petita escena on es mostri a què s’enfronta el seu personatge. Per exemple De tots els homes de la planeta li va tocar sortir amb un que es diu igual que el seu ex… Tracta de trobar-li sentit a tot repetint-que, per continuïtat, el noi nou ha de ser una versió millorada de l’anterior. No estava sent justa i ho sabia. Aquí veiem com la protagonista s’enfronta a una ruptura no resolta el que, sens dubte, dificulta la relació amb la seva segona parella. O en aquest altre, on es mostra com fugir no serveix de res: No s’ho podia creure… Era ell. De lluny, entre tants turistes, aquest rostre familiar, aquesta mirada que li arribava a l’ànima, no podia ser… ¿Havia vingut a buscar-me? Fins allà? Com m’havia trobat? O era casualitat? Encara que jo sabia que les casualitats no existeixen... Llavors, com a autors, hem de saber de què es fuig en realitat, si de l’altra persona o de la incapacitat d’enfrontar-se a un mateix per poder solucionar aquest tema pendent amb l’altra persona.

Experimentar és bo i també podem anar a llocs diferents, perquè no hi ha límits dins de la creació. Per exemple, Fa dies que la veig asseguda, amagada, observant-me, i creu que no m’adono. Sembla dolça amb la seva mirada transparent i el seu port noble. Encara que el meu aspecte és brut i deixat, sembla que no li faig fàstic. Per què no se m’acosta? Li faré por? M’agradaria agradar-li, que s’acostés, que s’assegués al meu costat. En llegir-lo pensem: pobra noia, a qui s’ha anat a fixar… Però a la fi vam saber que el narrador no era un home sinó un gos abandonat a la recerca d’una nova llar. Així doncs, el debat es va centrar en el fet que és i en què es basa el concepte de fidelitat.

Altres temes que van sorgir gràcies als nostres personatges van ser la baixa autoestima (i com ens afecta en l’àmbit personal i professional), el patriarcat, les aparences com a possible font de felicitat, la fidelitat familiar, la por a la pàgina en blanc, la rigidesa d’idees… Com veieu, grans temes i reflexions a partir dels personatges de ficció.

Va ser enriquidor i un plaer impartir aquest curs. Gràcies, Biblioteca Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú i a tots els participants!

¡Compártelo!
Escriptura Creativa a Elisenda de Montcada

Escriptura Creativa a Elisenda de Montcada

El primer que vam fer en començar el curs va ser anar contra la pàgina en blanc. Com? Amb música i llapis de colors. Perquè el full en blanc, això que ens fa por quan ens proposem començar a escriure, no és una falta d’idees; si ho pensem bé, vivim envoltats d’elles, i el que ens cal és aprendre a connectar-les per generar històries.

I sol passar que els adults creiem que no tenim imaginació o, almenys, no la suficient per a començar una història des de zero i desenvolupar-la bé. I és bonic descobrir que tots tenim tant per dir, i que succeeixen tantes coses al nostre voltant, i que hi ha tanta diversitat al món, tant per fer, desitjar, aprendre… que les idees: sobren. A partir de llavors, de la música i dels llapis de colors, les fulles van estar plenes d’idees per explicar i, a cada exercici, noves llavors per a futures històries. I és que, de vegades, sorgeixen de preguntes inesperades com aquesta: ¿A què sap una absència? I és que explicar històries és parlar-nos a nosaltres mateixos i, després, als altres. I sí, hi va haver moments intensos com aquests:

Semblava que la felicitat era un vaixell ple de ritme solcant les onades de la mar

El dia que el sol es va posar sense tu…

I em feia mal el pit de l’emoció, de la felicitat… Però no vaig plorar perquè els homes no ploren

Escriure és descobrir-se a un mateix: descobrir que hi ha coses pitjors que la mort, o que el temps s’atura per tornar a començar, perquè escrivim els finals amb el nostre present, i si transformem l’ara podrem aconseguir el demà que desitjaríem tenir. Hi ha màgia quan un grup de persones que es troben per primera vegada comparteixen la seva intimitat. Que la màgia perduri, doncs, ja que és el motor que ens fa vibrar, somiar, emocionar-nos. I si aconseguim que una emoció se sostingui en el temps, podrà convertir-se en sentiment.

I, per acabar, us deixo un petit regal, un poema col·lectiu escrit pels participants. A la fi de la primera sessió els vaig demanar que pensessin com s’havien sentit i, ajuntant les seves emocions, vam crear això:

Lectura del poema col·lectiu

Baixant idees, pensativa, em sento IL·LUSIONADA per continuar aprenent per escriure i expressar-me millor, EXPECTANT per la claredat dels conceptes que m’empenyen a iniciar nous projectes. Sóc com una ESPONJA, però en lloc d’aigua absorbeixo idees, perquè avui s’ha obert una porta cap a un EMOCIONANT UNIVERS. I em sento TRANQUIL perquè pot ser el principi d’una nova experiència! I també CANSADA després d’un dia llarg i intens, tot i que FELIÇ perquè m’ho he passat molt bé, i perquè he après coses positives: avui, el temps s’ha aturat i em sento NOSTÀLGIC per tornar a escriure.

Us desitjo molta felicitat. Gràcies, grup, i gràcies, Biblioteca Elisenda de Montcada!

¡Compártelo!
Perrault, no m’expliquis contes!, a Tona

Perrault, no m’expliquis contes!, a Tona

Que bonic el nivell de participació i la implicació durant el curs que vaig impartir a la Biblioteca Caterina Figueras de Tona. I encara que tots els cursos siguin interessants, aquest va tenir la particularitat de ser amplíssim per la franja d’edat, fet que va aportar una perspectiva diferent pel que fa a les experiències de vida femenina. Hi va haver un grup de dones nascudes i educades durant la dictadura, un altre durant la transició i, finalment, el nostre relleu generacional: un grup de noies de tercer d’ESO. I no és que sigui un curs exclusiu per a dones, és que, en general, són les úniques que es matriculen.

El curs es va desenvolupar en dues sessions intenses entre les explicacions i els debats que es van generar, que van culminar amb el més divertit: la realització dels exercicis pràctics. Llavors, la classe va decidir que els grups de treball es compondrien de dones de totes les edats per poder contrastar i enriquir-se amb els diferents punts de vista. Crec que aquella decisió va ser important perquè és la mateixa dona qui té el primer coneixement de si mateixa; i així, amb la seva saviesa i comprensió femenina, pot ensenyar a les més joves. I aquestes, al seu torn, aporten novetat a l’experiència. Per a mi això és equilibri. El curiós va ser que, en posar en comú els treballs de cada grup, ens vam adonar que tots dos havien decidit reelaborar algun succés del conte de la Ventafocs introduint la sororitat femenina (‘ajuda entre dones’):

  • Les primeres van escriure una escena que succeïa durant un dinar familiar, moment en què Ventafocs li explicava al seu pare que volia estudiar enginyeria espacial a la universitat. Inicialment, ell i la madrastra es negaven, però les germanastres la feien costat i a la fi, entre les tres, la Ventafocs aconseguia el seu propòsit. Així, van donar espai perquè les noves generacions aconsegueixin superar les limitacions ideològiques que arrosseguen tant a homes (negar-se al fet que la filla projecti la seva vida com ella decideixi), com a dones (ser submisa per trobar un bon marit).
  • Les altres van treballar sobre l’escena de les campanades: quan la Ventafocs perd la sabata torna per recollir-la. I allà, a les escales de palau, es troba amb una altra Ventafocs que, com ella, es planteja si aquesta manera de viure és el que realment vol. Les dues decideixen que no els ve de gust seguir un guió imposat i fugen per iniciar una nova vida, ara plena de llibertat. De nou, el mateix sistema és superat en benefici de trobar-se a si mateixa i escollir el mateix destí.

En acabar el curs, vaig presentar la meva novel·la Blanca y Elisa entre aquell públic tan receptiu i interessant.

Moltes gràcies, Biblioteca Caterina Figueras per la gran acollida i el caliu de les participants.

¡Compártelo!
La Bella Dorment i el banquet de princeses

La Bella Dorment i el banquet de princeses

Tot d’una, la Bella Dorment es desperta. Fa fred i té ganes d’anar al bany. Però això no estava previst: tots dormen menys ella, qui ha canviat el conte? El banquet va acabar i estan a palau. I dormen tranquils perquè saben que el seu món principesc és el millor lloc per viure, ja que, passi el que passi fora (al bosc, a les viles, als camps), aquí estan fora de perill per menjar, riure i viure: és la seva zona de confort.

Mira cap al bosc i no vol sortir. Sent por dels senglars, de les serps, del desconegut. El món fa por. Per què? Què hi ha més enllà de tant temor?, es pregunta.

Comença a caminar pel palau, a recórrer les estances observant-ho tot i tots. Quanta felicitat i tranquil·litat, quin silenci i foscor. Tot d’una, ensopega amb alguna cosa que es fa miques. És una sabata de vidre. La Ventafocs es desperta i observa el seu peu nu. Que perillosos són aquestes sabates … I s’allibera de l’altre. Perquè a la Ventafocs tampoc li agrada el seu destí. Així que decideixen recórrer juntes el palau fins a trobar la sortida. En una altra estança xoquen contra un llit i descobreixen que aquí dorm és la Blancaneu, i la desperten. La jove agafa el seu llum, la que fa servir per anar a visitar els nans a la mina, i s’uneix a descobrir una nova vida. Quan arriben al llindar de la porta, una brisa fresca les esglaia. El bosc és fosc, ple de perills i de sons estranys. Fa fred. A la seva esquena està tot el conegut, el món segur. Al davant, el misteri de la vida per descobrir. I, valentes, s’endinsen en el desconegut.

Perquè és allà on comença la vida, on podran triar què fer, com fan ells, els prínceps i cavallers, que recorren aventures i escullen la princesa amb qui volen casar-se. Però a elles no els pregunta ningú, es queden immòbils dins de palau o en el del seu futur marit, amb un destí escrit del qual es pressuposa el final: la felicitat conjugal.

Però ara han vençut les seves pors. I ningú tornarà a dir-los què han de fer, ni quan ni amb qui. Ara, són lliures.

Entrades relacionades:

https://paulacolobrans.com/ca/activitats/perrault-no-mexpliquis-contes-a-sant-celoni/

https://paulacolobrans.com/ca/activitats/la-bella-dorment-que-es-va-canviar-el-nom/

¡Compártelo!
La Bella Dorment que es va canviar el nom

La Bella Dorment que es va canviar el nom

Vet aquí que una vegada hi havia una Bella Dorment que s’avorria moltíssim. Vivia entre cotons per a no aprendre massa, ni a pensar ni a viure massa. Però per què?, li preguntava ella als seus pares. I sempre li contestaven: perquè cal aprendre a viure el just per a acceptar de grat la pròpia destinació. I, què és la destinació?, insistia, però ningú li responia. De fet, tots creien que la Bella Aurora vivia tranquil·la, però la curiositat li podia. Per això, el dia del seu vint-i-cinquè aniversari, farta d’esperar alguna cosa que ni ella mateixa sabia què era però que tots semblaven saber, va decidir endinsar-se en el bosc que limitava amb el seu castell.

Mentre caminava sentia una veu insistent dins del seu cap … El bosc és ple de perills, no has d’endinsar-te en ell … Diuen que viu una bruixa que es menja a les nenes bones i maques com tu … Aquí mil horrors t’esperen … Et perdràs i no tornaràs mai … Però eren veus, només veus el que ella sentia: la veu de la seva mare, la del seu pare, la de les serventes …. Totes les veus juntes. I sabia que si no s’enfrontava a les seves pors, mai podria descobrir el que s’amagava més enllà de la seva vida.

Estava sola. Atemorida. Serien certes totes aquelles històries? Més i més endins del bosc va trobar un palau cobert d’heura i molsa. Des de quan estarà aquest palau aquí? Estarà habitat?, es va preguntar. I va decidir a entrar-hi. Al centre va trobar una estança amb objectes antics, estranys, vells. De sobte, un reflex la va il·luminar: era el reflex d’un mirall de mà. Es va acostar. No s’ho podia creure: el mirall parlava! Com saps qui sóc? Com és possible que sàpigues què m’agrada i què no, quins són els meus desitjos? Què vols dir amb què he de tornar a casa, que és un error no acomplir el meu destí? Quin destí? Què saps tu de mi que ni jo mateixa sé?

Atordida, va escoltar les respostes a totes les seves preguntes. Una a una. Llavors, es va retirar a meditar. Va pensar en el seu destí, el que havia de complir-se dins de poques hores. Li va semblar que dormir durant cent anys no seria massa cruel, però sí avorrit: el seu destí era esperar fins a trobar al seu gran amor, el qual la despertaria. I això era bonic. Va pensar i pensar. Fins que, per fi, es va decidir: és injust que hagi d’esperar adormida, jo vull conèixer el meu príncep, vull viatjar i divertir-me, aprendre, no vull una vida avorrida. No vull esperar.

Abans de marxar li va preguntar a l’espill, qui ets? I va saber que la fillastra de la seva anterior propietària, la Blancaneu, el va deixar abandonat allà on les princeses deixen tot el que ja no els serveix en la seva vida, fartes d’esperar i d’haver de patir un destí imposat. I va descobrir una sabateta de cristall, una rosa marcida, una capa de color vermell i mil coses més.

I va decidir no punxar-se. Va decidir no dormir. Va decidir viure desperta i, sobretot, canviar-se el nom per: La Bella Desperta.

Exercici realitzat en el curs: «Perrault, no m’expliquis contes! ( ‘Perrault, no m’expliquis contes!’), A la Biblioteca l’Escorxador, Sant Celoni.

Entrades relacionades:

https://paulacolobrans.com/ca/activitats/la-bella-dorment-i-el-banquet-de-princeses/

https://paulacolobrans.com/actividades/perrault-no-me-expliques-cuentos-perrault-no-mexpliquis-contes/

¡Compártelo!
Perrault, no m’expliquis contes!, a Sant Celoni

Perrault, no m’expliquis contes!, a Sant Celoni

Durant el curs impartit a la Biblioteca l’Escorxador de Sant Celoni (Barcelona), hem analitzat i reflexionat sobre els arquetips patriarcals en els contes de fades, a més de conèixer una línia silenciada de dones escriptores a on les princeses són cultes, intel·ligents, llestes i, a més, guapes i poderoses. El nivell de participació i de reflexió ha estat excel·lent.

La classe es va dividir en dos grups per treballar la reescriptura del conte de la Bella Dorment. El primer grup es va centrar en el somni d’Aurora, la Bella Dorment, que van prendre com a metàfora d’acceptar el mateix destí: ella creu que ha de dormir cent anys, que ha d’acceptar el seu destí amb passivitat però, finalment, es revela. Per llegir el seu exercici ( «La Bella Dorment que es va canviar el nom»), podeu anar a: https://paulacolobrans.com/wp-admin/post.php?post=143&action=edit

El segon grup es va centrar en les pors al fet desconegut, a la sobreprotecció que el sistema tradicional imposa a la dona per protegir-la dels perills de la vida, com a metàfora del somni de la Bella Dorment. Aquí, Aurora s’enfronta a aquestes pors per despertar. Per llegir el seu exercici ( «La Bella Dorment i el banquet de princeses») podeu anar a: https://paulacolobrans.com/actividades/la-bella-durmiente-y-el-banquete-de-princesas/

I no només això, hem tingut el privilegi que el Roc, un petit molt gran de set anys, el nostre relleu generacional, participés també durant una sessió. I ha estat tan atent que ens ha dibuixat a una Bèstia (del conte «La Bella i la Bèstia»), que no canvia, que continua sent Bèstia perquè té un cor de robot. Ho hem pres com la metàfora del fet que l’amor romàntic no sempre ho pot tot, perquè el poder transformador de l’amor només funciona si un mateix vol canviar, i això és una decisió personal que no depèn de l’altre sinó d’un mateix. A la galeria podreu veure un dibuix de la Bèstia i un altre d’un retrat fantàstic que em va fer.

Gràcies, Biblioteca l’Escorxador de Sant Celoni i a totes les participants, va ser un veritable plaer.

Entrades relacionades:

https://paulacolobrans.com/ca/activitats/la-bella-dorment-i-el-banquet-de-princeses/

https://paulacolobrans.com/ca/activitats/la-bella-dorment-que-es-va-canviar-el-nom/

¡Compártelo!