Aquest dissabte passat, a la Biblioteca Central d’Igualada , vam gaudir de valent amb la presentació de «La Yasmin i els supermigradors«, escrit per la Marina Llobet i il·lustrat per l’Elisabet Serra. A més, el Gal Gomila va musicalitzar la lectura del conte. Va ser tota una experiència on la música, la literatura i la il·lustració es van donar la mà amb aquests grans artistes! Gràcies per aquest moment tan especial, us desitjo molt d’èxit!
«Ya no existe un lugar llamado Antioquía, las calles están llenas de cadáveres. Yo estoy bien. Cuando digo que estoy bien quiero decir que estoy viva. Y cada uno de aquí tiene una historia terrible que contar».
Son las palabras de una amiga que vive en Turquía. Hoy hemos podido hablar un momento por whatsapp.
Su hermana vive en Barcelona y está en la ONG Gra de Blat, que recauda fondos para ayudarlos. Están movilizando gente y vehículos para evacuar a todos los que puedan, enviar alimentos, medicinas, etc.
Si podéis difundir la información os lo agradeceré. Gracias.
Siempre me ha gustado la poesía lírica tradicional ─y me remonto a mis años de escuela, a ese segundo de BUP que es cuando la descubrí─, por su sencillez, por lo ruralista y su delicada belleza. Me gustaba pero pensaba: «Ha de haber algo más». Y por fin lo he encontrado gracias a este magnífico libro de Juan Victorio.
Porque en esta lírica (la medieval, época en la que se centra el autor), se habla de amor, pero no de ese amor espiritual que se sube al alma para convertirse en un sentimiento inmaculado e irrealizable, sino de un amor cargado de realización y erotismo, del amor tal y como lo siente el pueblo en su día a día. Que la lírica tradicional es hermosa ya lo sabíamos, pero quedarse en lo superficial o caer en los tópicos literarios, que es lo que suele enseñarse en la escuela, es un despropósito. Entendamos, pues, ese amor cargado de simbología erótica y desgranemos su significado palabra a palabra, verso a verso, para entender al completo su profundidad. Por ejemplo, si leemos
Recordedes (‘despertad’), niña,
con el albore,
oiredes el canto
del ruiseñore.
pensaremos que es una invitación a que la joven se despierte al alba para escuchar el canto del ruiseñor. Pero si lo leemos a través de sus símbolos, sabremos que la joven, al alba, se encontrará con su enamorado. Motivo que me recuerda a la Narración Cuarta de la Quinta Jornada del Decamerón, de Boccaccio, donde el mismo mensaje se despliega con gracia y humor.
Y aunque el autor se centre en las jarchas, las cántigas y los romances medievales, hay continuas referencias a la poesía de Federico García Lorca, para que entendamos hasta qué punto la lírica tradicional medieval influye en nuestra literatura de todos los tiempos. Por cierto, sobre Lorca léase «Por un anfibio sendero…». Los espacios simbólicos en Federico García Lorca, de Javier Salazar Rincón, y comprenderemos todavía más dicha influencia y su poesía.
Gracias a este magnífico libro de nuestro gran medievalista Juan Victorio, he podido comprender la lírica tradicional, en su complejidad, profundidad y belleza y, además, conectar diferentes conocimientos a la luz de tan grata lectura.
Cuando cae la noche y me abrazo a ti, el mundo se vuelve sereno; y al alba, al despertar, cuando me buscas con tu ternura me inundas de felicidad. Y yo la querría siempre contigo, conmigo, porque me haces soñar, sentir, vivir. Porque te hago sentir la vida, dices. Y después, al marchar, suspiro con tu recuerdo; me lo trae la brisa con su fragancia floral. Planta un rosal en tu jardín, aromático, profundo, bello, porque así siento el amor, tu amor. Regálame un día más, un mes, un año, dos, tres… Abrázame y hazme soñar. Me faltan palabras para explicar lo que querría de ti, de mí; no importa, me quedo con tu mirada, tu abrazo.
Hagamos que valga la pena vivir con amor, nuestro amor.
Casi a diario contemplo este paisaje, que parece inmóvil, pero cambia con cada hora, con cada luz, con el color de las estaciones, de los sembrados, de las nubes. El paisaje cambia y yo con él. Continúo por el sendero y pienso que cada paso que damos es una huella en la historia de los demás; caminamos solos, acompañados, nos juntamos, nos separamos, nos damos la mano, una sonrisa, un beso, un abrazo. Y vamos trenzando y tejiendo la vida, la nuestra, la ajena, nos tejemos unos a otros hasta el día de nuestro traspaso en que solo seremos luz; una luz que reconforta en el recuerdo de quien todavía nos quiera escuchar. Contemplo este paisaje una y otra vez, el que todos ven, el que veo yo. Y continúo el camino.
Amigos, compañeros, lectores, gracias por un año más, por los buenos momentos, por acompañarme en los malos y por compartir este sendero que es la vida. Me despido del 2022 con agradecimiento, pero también todo con un: «No vuelvas».
Y al 2023 solo le pido que nos lo envíen con garantía de devolución, por si acaso.
Un fuerte abrazo para todos, paz, amor, salud y felicidad.
Contemplo les fotografies i m’omplo de felicitat!
Aquest grup tan maco és el d’escriptura creativa d’igualada. Hem treballat plegats durant un trimestre, dotze setmanes plenes de constància, de descobriments i d’aprenentatges, de coneixences i de noves amistats. Soc afortunada perquè els meus alumnes sempre són gent increïble que m’ajuda a créixer i amb la qual m’agrada estar i compartir.
Us estic molt agraïda per aquesta experiència i tant de bo ens tornem a trobar. Abraçada forta a tothom, als alumnes i als companys dels Equipaments Cívics Municipals d’Igualada , que passeu unes bones festes i una feliç entrada d’any, us desitjo molta felicitat!
Va caure la nit. Els veïns van tancar les portes i les contrafinestres de les seves cases. Els gossos bordaven, udolaven; els ramats s’agitaven inquiets. I entre la foscor, es movia una ombra.
Una noia amb camisa de dormir s’esperava al seu llit. No havia tancat la finestra, sabia que no serviria de res, que el senyor de les ombres vindria a recollir la seva ofrena com succeïa, des de feia segles, cada primer dia de setembre dels anys de traspàs. I aquest cop, un pressentiment li deia que l’ofrena era ella. La por la paralitzava i el cor li bategava intens. Sentia el soroll de les fulles dels arbres que es movien amb el vent; però, sobretot, escoltava una respiració forta, profunda, sobrehumana. De sobte, sense haver percebut cap tacte en la seva pell, la noia va començar una petita elevació; s’estava separant del llit, levitava, però no era ella la que manava el seu cos. No hi podia fer res. Llavors, va escoltar una veu que la cridava i li deia amb suavitat: “No tinguis por, soc el senyor de les ombres que vinc a salvar-te dels perills humans”.
Però ella sabia que era mentida. Des de ben petita arrossegava el do del pressentiment i sabia quan succeiria algun esdeveniment terrible. Així que, embolcallada per l’alè del senyor de les ombres i de les seves paraules llefiscoses, estava segura que seria engolida cap al seu món de foscor. Però després, tot va succeir com en un somni incongruent. L’ombra, que exercia de jutge, li formulava preguntes que no podia respondre, ja que es trobava corrent pels corriols d’una boscúria fosca i ombrívola i s’ofegava en intentar contestar-les. Al temps, un follet li cridava “culpable, culpable!”. I de sobte, davant seu va aparèixer un paisatge en blanc i negre, glaçat, angoixant, enfosquit per un silenci aterridor. Mai havia imaginat que la trobada amb el senyor de les ombres seria d’aquella manera; va caminar enmig del silenci, sense mirar la grisor que l’envoltava, ni la negror que deixava enrere. Va ser llavors quan una llum blanca i intensa la va cegar. La nit havia passat i el sol ixent entrava per la finestra oberta de bat a bat.
Ella va agrair la llum i l’escalfor de l’albada. Quieta, sobre el llit, va començar a descabdellar totes les emocions d’aquella nit tan estranya. Respirava amb suavitat. Es veia a si mateixa resignada, esperant al senyor de les ombres, segura d’una mort ineludible. Es veia angoixada en aquella pantomima de judici sense defensor i encara li ressonava a les orelles la veu estrident d’un follet que la declarava culpable. De què la jutjaven? De què era culpable? Sentia encara la immensa solitud d’aquell paisatge blanc, glaçat, i la foscor d’aquella nit que se li arrapava al cos. Creia que moriria. Però era allà, a la seva habitació, i el sol alegre de finals d’estiu l’embolcallava. Era real tot el que havia passat? Ho havia somiat?
El do del pressentiment que tant l’havia fet patir, aquesta vegada l’auxilià. Ara ho sabia. Tot era real, ben real. L’ombra que es mou en la foscor, el senyor de les ombres, tant se val, és la por. La por al dolor, a la solitud, al judici dels altres i al judici propi l’engendren. La tristesa i la superstició l’alimenten. Aquella nit ella s’hi havia enfrontat. No el tornaria a témer.
Es va vestir i va sortir al carrer.
—Veïns, veïnes, obriu finestres i contrafinestres. Que la llum d’aquesta magnífica albada entri a les vostres cases i als vostres cors. Foragiteu la por —cridà de casa en casa, de carrer en carrer.
Somrigué. Ara sí que la jutjarien, per boja. Tant li feia. Ho havien de saber.
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa de l’Espai Cívic Centre d’Igualada; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat pels Equipaments Cívics de l’Ajuntament d’Igualada.
Moltes gràcies a tots i fins aviat!!
Soc afortunada d’haver gaudit, durant aquest 2022, d’un cicle de cursos d’Escriptura Creativa a l’encantador poble de Collbató. Ja sé que és un clàssic dir que els professors aprenem dels alumnes, però és tan cert… jo he après tant o més que ells perquè són un grup increïble que m’ha ajudat a créixer, a veure altres punts de vista, a relacionar-me i a fer-me feliç.
Us deixo les fotos de l’últim dia de classe; vam fer una sessió especial i, no podia ser menys, ens vam acomiadar amb un berenar boníssim: truita de patates, pizza, pasta de full farcida de poma, fruits vermells, bombons, sucs… tot sense gluten, ni lactosa, ni sucre perquè tothom pogués menjar de tot. I vam brindar amb cava pels bons moments viscuts!
Mai em cansaré de dir-vos-ho: Us porto al cor i us estimo infinit! Abraçada forta a tothom i fins aviat!
Gràcies al Casal de Cultura de Collbató, a la Biblioteca Silbil·la Durfort i a l’Ajuntament de Collbató.
No sé com dir-li el que ha passat. El veig allà lluny, al Roger, a la seva barca solitària de pescador, un fanal enmig de la mar. Sort que la lluna plena ho envaeix tot, els boscos, les ombres, la mar. I també el corriol escarpat que arriba fins a la petita cala on, en un racó, arrecerada, té la seva cabana de pescador. M’assec a les pedres i sento la negror dels penya-segats entre la salabror de la nit; el vent dorm i deixa l’aigua tranquil·la, però fa fred i no puc deixar de pensar… Hem de parlar, l’esperaré el temps que calgui, però sé que trigarà una estona a plegar la xarxa i tornar, així que m’aixeco i entro a la cabana, mai no la tanca amb clau.
En el fons, no va ser meva tota la culpa d’aquella trompada; però li he destrossat el capó i els fars del tot terreny… No sé com dir-li que tota la pesca d’ahir ha quedat malmesa, que les capses van sortir volant. I el pitjor, que el cotxe contrari es va despenyar al mar. Tothom sap que les carreteres de la costa són perilloses, sinuoses. Déu sap que el vaig intentar esquivar, però va ser impossible. No tinc perdó ni m’ho perdonaré mai… Els de l’altre cotxe són morts. I el Roger, què farà ara? És un pobre pescador, un home sol i sense recursos… Si almenys la Núria no l’hagués deixat… Deia que era home sense futur i va marxar.
⸺T’estic mirant algun tot terreny o una furgoneta per comprar-te-la de segona mà, perquè puguis portar el peix a la llotja ⸺li dic.
⸺El més important és que tu estiguis viu ⸺em respon abraçant-me⸺. Ja has parlat amb algun advocat?
⸺Sí… He fet una primera consulta, diu que no pateixi, que demostrar la meva innocència és senzill, que segons l’atestat i la reconstrucció de l’accident, el descapotable circulava molt per sobre de la velocitat permesa i que, a més, anava pel mig de la carretera, que va deixar quinze metros de frenada fins a estavellar-se contra el voral i caure pel penya-segat.
El Roger em dona ànims, com tothom, però malgrat que la culpa no hagi sigut meva, malgrat que tothom m’intenti convèncer que ha estat un accident… el fet és que han mort dues persones i aquesta sensació de culpa, de ser al lloc equivocat en el moment equivocat, serà difícil de superar. Tothom diu que intenti compensar el Roger, però ningú pensa en els de l’altre cotxe… no en sé res d’ells, no en conec cap detall de la seva vida… Crec que necessitaré ajuda psicològica.
Sis mesos passen de pressa i avui ja és el dia del judici en què es decidirà tot. He vingut amb la psicòloga; durant tot aquest temps hem treballat la culpa que em corroeix, que comença com una petita punxada al pit i es va estenent per tot el cos, de manera sinuosa, a poc a poc fins a deixar-me paralitzat, incapaç de raonar ni de fer res més que donar voltes al que va passar aquella maleïda nit. Perquè és ben cert que el descapotable vermell circulava molt de pressa. Però també és cert que jo podria haver frenat abans. I hauria frenat abans si no hagués estat discutint amb la meva dona pel mòbil.
Sento que el secretari judicial crida el meu nom. Haig d’entrar a declarar.
FI
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa del Casal de Cultura de Collbató; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat per l’Ajuntament de Collbató.
Moltes gràcies a tots i fins aviat!!
“No me sale a cuenta invertir mi tiempo y mi dinero en ti porque no eres suficientemente cariñosa”, me dijo la tercera vez que no quise acostarme con él. Me despertó a las seis de la mañana, pero le dije que no me apetecía; entonces, me echó la bronca y se fue al bar a fumar porque mi rechazo le había provocado una crisis nerviosa. Llevábamos dos meses de relación.
La primera vez que no quise fue cuando me despertó a las tres de la madrugada. A la mañana siguiente, me soltó un sermón; dijo que si no tenía ganas a la vez que él, significaba que yo no le amaba lo suficiente o que la relación iba mal. Pero no lo tomé en serio, pensé que era una tontería y que ya se le pasaría. La segunda vez fue de noche; yo estaba enferma y me echó en cara que para estar con mis hijos me encontraba bien y para estar en la cama con él, mal. Y al día siguiente, a las seis de la mañana, fue esa tercera vez, cuando me trató de prostituta.
Me lo saqué de encima, le bloqueé y no lo he vuelto a ver.
Pero a los tres meses me escribió un correo electrónico para decirme que no había conseguido estar con ninguna otra mujer, porque continuaba amándome, y que ojalá sucediese el milagro de volver a estar juntos. No contesté.
Si yo hubiese tenido baja autoestima, la relación habría continuado porque habría accedido al sexo cada vez que él lo pedía, para que no se enfadase y porque un hombre tiene sus necesidades y hay que respetarlas. Es más, según él, yo tenía otro problema además de no amarle lo suficiente: no sabía apreciar lo que él me ofrecía. A saber: tres polvos diarios, porque eso es lo normal, Paula, y tú no valoras lo que agradecería cualquier otra mujer.
En mi vida, este episodio fue brevísimo y lamentable. Ahora ya me resbala. Porque el verdadero drama está en saber qué les habrá enseñado a sus hijas, las tres casadas, sobre qué significa ser buena esposa.
#Noalaviolenciacontralasmujeres
