El amor y su expresión poética en la lírica tradicional

El amor y su expresión poética en la lírica tradicional

Siempre me ha gustado la poesía lírica tradicional ─y me remonto a mis años de escuela, a ese segundo de BUP que es cuando la descubrí─, por su sencillez, por lo ruralista y su delicada belleza. Me gustaba pero pensaba: «Ha de haber algo más». Y por fin lo he encontrado gracias a este magnífico libro de Juan Victorio.

Porque en esta lírica (la medieval, época en la que se centra el autor), se habla de amor, pero no de ese amor espiritual que se sube al alma para convertirse en un sentimiento inmaculado e irrealizable, sino de un amor cargado de realización y erotismo, del amor tal y como lo siente el pueblo en su día a día. Que la lírica tradicional es hermosa ya lo sabíamos, pero quedarse en lo superficial o caer en los tópicos literarios, que es lo que suele enseñarse en la escuela, es un despropósito. Entendamos, pues, ese amor cargado de simbología erótica y desgranemos su significado palabra a palabra, verso a verso, para entender al completo su profundidad. Por ejemplo, si leemos

Recordedes (‘despertad’), niña,

con el albore,

oiredes el canto

del ruiseñore.

pensaremos que es una invitación a que la joven se despierte al alba para escuchar el canto del ruiseñor. Pero si lo leemos a través de sus símbolos, sabremos que la joven, al alba, se encontrará con su enamorado. Motivo que me recuerda a la Narración Cuarta de la Quinta Jornada del Decamerón, de Boccaccio, donde el mismo mensaje se despliega con gracia y humor.

Y aunque el autor se centre en las jarchas, las cántigas y los romances medievales, hay continuas referencias a la poesía de Federico García Lorca, para que entendamos hasta qué punto la lírica tradicional medieval influye en nuestra literatura de todos los tiempos. Por cierto, sobre Lorca léase «Por un anfibio sendero…». Los espacios simbólicos en Federico García Lorca,  de Javier Salazar Rincón, y comprenderemos todavía más dicha influencia y su poesía.

Gracias a este magnífico libro de nuestro gran medievalista Juan Victorio, he podido comprender la lírica tradicional, en su complejidad, profundidad y belleza y, además, conectar diferentes conocimientos a la luz de tan grata lectura.

¡Compártelo!
Un rosal en tu jardín

Un rosal en tu jardín

Cuando cae la noche y me abrazo a ti, el mundo se vuelve sereno; y al alba, al despertar, cuando me buscas con tu ternura me inundas de felicidad. Y yo la querría siempre contigo, conmigo, porque me haces soñar, sentir, vivir. Porque te hago sentir la vida, dices. Y después, al marchar, suspiro con tu recuerdo; me lo trae la brisa con su fragancia floral. Planta un rosal en tu jardín, aromático, profundo, bello, porque así siento el amor, tu amor. Regálame un día más, un mes, un año, dos, tres… Abrázame y hazme soñar. Me faltan palabras para explicar lo que querría de ti, de mí; no importa, me quedo con tu mirada, tu abrazo.

Hagamos que valga la pena vivir con amor, nuestro amor.

¡Compártelo!
Feliz 2023

Feliz 2023

Casi a diario contemplo este paisaje, que parece inmóvil, pero cambia con cada hora, con cada luz, con el color de las estaciones, de los sembrados, de las nubes. El paisaje cambia y yo con él. Continúo por el sendero y pienso que cada paso que damos es una huella en la historia de los demás; caminamos solos, acompañados, nos juntamos, nos separamos, nos damos la mano, una sonrisa, un beso, un abrazo. Y vamos trenzando y tejiendo la vida, la nuestra, la ajena, nos tejemos unos a otros hasta el día de nuestro traspaso en que solo seremos luz; una luz que reconforta en el recuerdo de quien todavía nos quiera escuchar. Contemplo este paisaje una y otra vez, el que todos ven, el que veo yo. Y continúo el camino.

Amigos, compañeros, lectores, gracias por un año más, por los buenos momentos, por acompañarme en los malos y por compartir este sendero que es la vida. Me despido del 2022 con agradecimiento, pero también todo con un: «No vuelvas».

Y al 2023 solo le pido que nos lo envíen con garantía de devolución, por si acaso.

Un fuerte abrazo para todos, paz, amor, salud y felicidad.

¡Compártelo!
Gràcies, Igualada!

Gràcies, Igualada!

Contemplo les fotografies i m’omplo de felicitat!

Aquest grup tan maco és el d’escriptura creativa d’igualada. Hem treballat plegats durant un trimestre, dotze setmanes plenes de constància, de descobriments i d’aprenentatges, de coneixences i de noves amistats. Soc afortunada perquè els meus alumnes sempre són gent increïble que m’ajuda a créixer i amb la qual m’agrada estar i compartir.

Us estic molt agraïda per aquesta experiència i tant de bo ens tornem a trobar. Abraçada forta a tothom, als alumnes i als companys dels Equipaments Cívics Municipals d’Igualada , que passeu unes bones festes i una feliç entrada d’any, us desitjo molta felicitat!

¡Compártelo!
L’ombra (relat col·laboratiu)

L’ombra (relat col·laboratiu)

Va caure la nit. Els veïns van tancar les portes i les contrafinestres de les seves cases. Els gossos bordaven, udolaven; els ramats s’agitaven inquiets. I entre la foscor, es movia una ombra.

Una noia amb camisa de dormir s’esperava al seu llit. No havia tancat la finestra, sabia que no serviria de res, que el senyor de les ombres vindria a recollir la seva ofrena com succeïa, des de feia segles, cada primer dia de setembre dels anys de traspàs. I aquest cop, un pressentiment li deia que l’ofrena era ella. La por la paralitzava i el cor li bategava intens. Sentia el soroll de les fulles dels arbres que es movien amb el vent; però, sobretot, escoltava una respiració forta, profunda, sobrehumana. De sobte, sense haver percebut cap tacte en la seva pell, la noia va començar una petita elevació; s’estava separant del llit, levitava, però no era ella la que manava el seu cos. No hi podia fer res. Llavors, va escoltar una veu que la cridava i li deia amb suavitat: “No tinguis por, soc el senyor de les ombres que vinc a salvar-te dels perills humans”.

Però ella sabia que era mentida. Des de ben petita arrossegava el do del pressentiment i sabia quan succeiria algun esdeveniment terrible. Així que, embolcallada per l’alè del senyor de les ombres i de les seves paraules llefiscoses, estava segura que seria engolida cap al seu món de foscor. Però després, tot va succeir com en un somni incongruent. L’ombra, que exercia de jutge, li formulava preguntes que no podia respondre, ja que es trobava corrent pels corriols d’una boscúria fosca i ombrívola i s’ofegava en intentar contestar-les. Al temps, un follet li cridava “culpable, culpable!”. I de sobte, davant seu va aparèixer un paisatge en blanc i negre, glaçat, angoixant, enfosquit per un silenci aterridor. Mai havia imaginat que la trobada amb el senyor de les ombres seria d’aquella manera; va caminar enmig del silenci, sense mirar la grisor que l’envoltava, ni la negror que deixava enrere. Va ser llavors quan una llum blanca i intensa la va cegar. La nit havia passat i el sol ixent entrava  per la finestra oberta de bat a bat.

Ella va agrair la llum i l’escalfor de l’albada. Quieta, sobre el llit, va començar a descabdellar totes les emocions d’aquella nit tan estranya. Respirava amb suavitat. Es  veia a si mateixa resignada, esperant al senyor de les ombres, segura d’una mort ineludible. Es veia angoixada en aquella pantomima de judici sense defensor i encara li ressonava a les orelles la veu estrident d’un follet que la declarava culpable. De què la jutjaven? De què era culpable? Sentia encara la immensa solitud d’aquell paisatge  blanc, glaçat, i la foscor d’aquella nit que se li arrapava al cos. Creia que moriria. Però era allà, a la seva habitació, i el sol alegre de finals d’estiu l’embolcallava. Era real tot el que havia passat? Ho havia somiat?

El do del pressentiment que tant l’havia fet patir, aquesta vegada l’auxilià. Ara ho sabia. Tot era real, ben real. L’ombra que es mou en la foscor, el senyor de les ombres, tant se val, és la por. La por al dolor, a la solitud, al judici dels altres i al judici propi l’engendren. La tristesa i la superstició l’alimenten. Aquella nit ella s’hi havia enfrontat. No el tornaria a témer.  

Es va vestir i va sortir al carrer.

—Veïns, veïnes, obriu finestres i contrafinestres. Que la llum d’aquesta magnífica albada entri a les vostres cases i als vostres cors. Foragiteu la por —cridà de casa en casa, de carrer en carrer.

Somrigué. Ara sí que la jutjarien, per boja. Tant li feia. Ho havien de saber.

Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa de l’Espai Cívic Centre d’Igualada; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat pels Equipaments Cívics de l’Ajuntament d’Igualada.

Moltes gràcies a tots i fins aviat!!

¡Compártelo!
Gràcies, Collbató, per aquest 2022!

Gràcies, Collbató, per aquest 2022!

Soc afortunada d’haver gaudit, durant aquest 2022, d’un cicle de cursos d’Escriptura Creativa a l’encantador poble de Collbató. Ja sé que és un clàssic dir que els professors aprenem dels alumnes, però és tan cert… jo he après tant o més que ells perquè són un grup increïble que m’ha ajudat a créixer, a veure altres punts de vista, a relacionar-me i a fer-me feliç.

Us deixo les fotos de l’últim dia de classe; vam fer una sessió especial i, no podia ser menys, ens vam acomiadar amb un berenar boníssim: truita de patates, pizza, pasta de full farcida de poma, fruits vermells, bombons, sucs… tot sense gluten, ni lactosa, ni sucre perquè tothom pogués menjar de tot. I vam brindar amb cava pels bons moments viscuts!

Mai em cansaré de dir-vos-ho: Us porto al cor i us estimo infinit! Abraçada forta a tothom i fins aviat!

Gràcies al Casal de Cultura de Collbató, a la Biblioteca Silbil·la Durfort i a l’Ajuntament de Collbató.

¡Compártelo!