Ha estat un plaer impartir el taller «Els Cinc Sentits, Escriptura Creativa» a la Biblioteca Can Milans, de Caldes d’Estrac, on hem après algunes tècniques d’escriptura per poder connectar els sentis amb les emocions i transmetre-ho literàriament. Ha sigut una sessió intensa plena de riquesa en emocions, sentiments, literatura… Ens hem centrat a expressar com ens vam sentir en un moment concret, però també a aprendre a donar-nos, a través de les paraules, tot allò que necessitem.
Descripció: A què sap una absència? A què olora un desig? Com sona la inspiració? La vida està plena d’imatges que ens arriben a l’ànima, i els sentits són les finestres per on endinsar-nos. Però, com aconseguir crear-les literàriament?
Taller destinat al descobriment personal per aprendre a connectar els sentits amb les emocions i expressar-ho literàriament. Es treballarà individualment, en grup i es fomentarà el debat i la introspecció personal.
Nota: No calen coneixements previs d’escriptura. Els exercicis es podran presentar en català o castellà.
Horari: Dissabte 15 d’octubre, de 10:00 a 13:00 h.
T’agrada escriure? Vols aprendre tècniques literàries i perfeccionar el teu estil? En aquests tallers aprendrem a estimular la creativitat i treballarem amb les millors tècniques narratives per expressar tot allò que volem dir.
Per públic adult. Places limitades. Per a més informació podeu clicar a:
Són les sis del matí i em desperto ben animada, amb música, perquè he quedat a les set per anar a caminar amb una amiga per la muntanya. En revisar el WhatsApp, veig que ella no podrà venir i dubto si anar sola o no, però com el camí és prou conegut i aviat sortirà el sol, decideixo sortir. Visc a peu de Montserrat i de seguida soc al bosc; l’aire és fresc i aromàtic i vaig pujant a bon pas. En arribar a un petit cim m’aturo, el sol ja surt i el vull saludar per deixar que la seva escalfor i la seva llum m’il·luminin. Em sento connectada amb la natura i tinc el pressentiment que avui serà un gran dia.
La flaire de timó i romaní m’embolcalla mentre camino. Pels marges hi ha un tou de blauets que em saluden al meu pas i n’agafo uns quants. De cop i volta veig uns matolls que es mouen seguits d’un so ronc: “rony, rony”. Els blauets em cauen de les mans i em fa un salt el cor. No sé si trencar a córrer o quedar-me quieta com una estàtua de sal. Davant meu em mira amb ulls ferotges una bèstia tan gran que podria ser l’avi de tots els senglars de la muntanya. La suor em cau a goterons pel pit i el front, però intento tenir el cap fred. Sé que el senglar no m’atacarà si no se sent atacat o si no hi ha cries a prop. Així, més serena, m’allunyo a poc a poc sense donar-li l’esquena. Quan soc una mica lluny, començo a córrer fins que arribo a una petita cabana que no havia vist mai. Decideixo entrar i recuperar-me de l’ensurt. Un cop a dins m’adono de quelcom estrany: no recordo aquesta cabana, però l’interior em resulta familiar. Jo he estat aquí abans, penso. I tant que he estat abans!, recordo de sobte. De petita, quan anàvem amb el pare a caminar pels camins a prop del poble, havíem entrat i em semblava màgica; el pare sempre m’explicava històries tradicionals de la muntanya i jo embadalia l’escoltant-lo. Sovint recollíem flors de sempreviva, fèiem farcells i els penjàvem per les habitacions; feien tan bona olor i eren tan maques… que m’emociona trobar-me de nou aquí. Llavors, em ve al cap una idea: proposaré a la meva colla d’amigues per quedar un dia i venir-hi a berenar. Ens agrada molt cantar havaneres i cançons tradicionals i aquest serà un lloc ben adient, perquè si desafinem ningú ens sentirà. Som un grup molt ben avingut, per això se’ns va acudir que ens diríem “La Penya que mai s’emprenya”. Ja he dit que pensava que avui seria un gran dia? De lluny, però, encara em sembla sentir el senglar.
De camí a casa em trobo al Camil, el pastor d’ovelles, que era amic del pare i m’estima com la filla que no va tenir. Li explico que enyoro les amigues i em diu que un berenar a la cabana és molt bona pensada i que a més, ara és bona època per pujar a Montserrat; però diu que anem amb compte amb un senglar malcarat que està per la rodalia. Continuo caminant i penso en les amigues. Quant temps fa que no ens ajuntem? Com estaran? Amb algunes sí que ens hem anat veient, amb la Isabel, la Josepa, la Dolors, la Maxi, que s’enfadava quan li dèiem Màxima… Continuaran igual?, penso, i accelero el pas per arribar de pressa a casa i començar a trucar-les després, però, d’esmorzar una llesca de pa amb tomàquet collit de l’hort, amb pernil salat, un gotet de vi negre i una bona tassa de cafè amb llet.
No han passat ni quinze dies que per fi ens trobem i som les vuit assegudes davant la cabana, berenant. A la porta veig el bastó del Camil; és estrany que se l’hagi deixat aquí, penso. La Dolors i la Isabel també la recorden de petites, la cabana, les altres no hi havien estat mai. Però a la Dolors li fa por d’entrar-hi i no ens vol explicar per què, “és una intuïció”, diu. No ens en volem en riure, però la Isabel i jo ho fem sense dir res i ens apropem a la porta. És llavors quan sentim un soroll a dins: “rony, rony”. I no és un “rony, rony” tranquil, més aviat sona com de senglar enfadat. Crido a la colla i ens quedem escoltant rere la porta, sembla que els senglars estan menjant de valent. En silenci, amb un esglai al cor, marxem.
L’endemà al matí vaig a esmorzar al bar. Tothom escolta una colla de caçadors que cerca sense èxit el maleït senglar. “A qui sí que hem trobat ⸺diuen⸺ és al Camil, el pastor d’ovelles, que era mort dins la cabana on ahir se’l van cruspir els senglars”. Ahir durant el nostre berenar…?, penso. Tanco els ulls. Sí, durant el nostre berenar, em repeteixo. Anava errada, decididament, ahir no va ser un bon dia, si més no pel berenar dels senglars, el pastor.
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa del Casal de Cultura de Collbató; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat per l’Ajuntament de Collbató.
Era un cambrer de la Rambla de Barcelona, “el millor lloc per a ser-ho”, li agradava dir; successos variats dia rere dia, rostres i llengües diferents… no s’avorria mai. Aquell matí la va veure, era bella i esvelta i estava asseguda a un banc, molt a prop de la cafeteria, amb una petita maleta al costat. La va contemplar amb la perspicàcia de la psicologia adquirida durant tants anys de professió, i es va adonar que la noia tenia el rostre cansat, que estava torbada, que movia els dits amb inquietud mentre encenia un cigarret. Esperava algú? O tal vegada no tenia un rumb clar? Necessitava ajuda? Però ella, en sentir-se observada, es va alçar neguitosa i va començar a caminar en direcció mar, deixant la maleta allà. Ell, en veure-ho, va reaccionar de pressa: la va cridar infructuosament i es va quedar sense saber què havia de fer, amb la maleta a la mà. Havia de mirar dins per poder esbrinar quelcom més? O l’havia de deixar a objectes perduts, com sempre?
Feia molta calor. Va decidir endur-se-la a casa i, en arribar, va deixar aquella enigmàtica maleta sobre el llit. Què faria? La temptació era gran i, al final, va acabar obrint-la; el primer que li va cridar l’atenció va ser un diari personal amb la tapa de colors molt cridanera. El va obrir i es va trobar amb una cal·ligrafia menuda i delicada, que s’inclinava pendent avall cap al cantó de la pàgina, com una cascada. “Personalitat depressiva”, va pensar. Va fullejar veloçment la resta de pàgines fins a arribar a aquell dia, i mentre es recol·locava les ulleres i avançava en la lectura, va descobrir que la noia havia reservat la Roofles Suite del Wittmore Hotel, i que a les sis de la matinada, després de prendre’s un còctel d’estupefaents, es llançaria pel balcó.
No podia perdre temps si volia salvar-la d’ella mateixa. Va agafar el mòbil i va cercar el número de l’hotel. Va marcar-lo; comunicaven. Al cambrer se li va escapar un renec que va morir entre els seus llavis. Va sortir corrents i va parar el primer taxi que passava. Va donar la direcció de l’hotel i a la carrera hi va arribar. Però no seria tan fàcil; a recepció es van negar taxativament a donar cap informació de la clienta. Sense pensar-ho massa, va trucar als mossos: “Hola, tinc indicis que una noia es vol suïcidar la propera matinada a l’hotel Wittmore. A la recepció no em volen donar cap informació d’aquesta clienta. Si us plau, vinguin amb rapidesa, soc a l’hotel”. Els mossos li van agafar les dades i el cambrer es va asseure a l’ampli vestíbul de l’hotel. Llavors, es va fixar en una parella que va arribar poc després; no duien equipatge i semblava que busquessin a algú. La dona es va dirigir a la recepció i en resposta el van assenyalar a ell; la parella se li va acostar:
⸺¿Josep Maria Llobet? ⸺van preguntar-li.
⸺Sí, jo mateix.
⸺Som de la policia.
⸺Pensava que vindrien d’uniforme…
⸺No, segons l’assumpte anem de civil. Quines dades té?
Però ell no va respondre; va pensar que hi havia alguna cosa estranya, com és que vestien de paisà? I per què deien que eren de la policia i no dels mossos…? Malfiat, es va penedir d’haver trucat i va demanar per anar al bany. Llavors, es va escapolir, va pujar a la Roofles Suite i va picar a la porta, que es va obrir ràpidament. Darrere, ella.
⸺No diguis res, soc dels mossos ⸺va dir-li ella mentre l’agafava per un braç i el tibava enèrgicament cap a dins l’habitació, tot fent una fugaç inspecció a banda i banda del passadís abans de tancar la porta⸺. La maleta és un parany per descobrir al sospitós d’una trama tèrbola que ens porta de cap. No l’havies d’agafar tu. La parella d’abaix són uns mafiosos, hem de fugir d’aquí!
Perque no era ell a qui buscaven. Ella ho sabia perquè el seu sospitós no tenia mig rostre desfigurat, amb aquell relleu carnós que s’acumulava just al damunt de la parpella d’ell, segellant-li l’ull esquerre. Quan li mirà l’altra meitat de la cara, immaculada, trobà en l’ull obert una brillantor que no havia vist mai. “No, no és ell qui havia d’agafar la maleta, no era l’objectiu de l’operació, i malgrat tot, aquí està, davant meu, per salvar-me d’una pantomima”, pensà ella. De sobte, els mafiosos van començar a etzibar la porta. Ja no hi havia temps. A correcuita, ell la va prendre de la mà, s’enfilaren a l’ampit de la finestra i just en el moment en què els mafiosos aconseguien entrar a l’habitació, ella, agafant-lo pel clatell, el besà suaument als llavis.
⸺Perdó ⸺va dir ella.
⸺Per besar-me? ⸺va respondre ell.
⸺No, per això altre.
I d’una empenta el llençà, junt amb ella, a la piscina de l’hotel, que estava a uns tres pisos més avall. La gran esclatarada d’aigua deixà xops a una colla de guiris russos rics, que estaven esmorzant croissants amb vodka davant la piscina, abans d’anar a envair la Ciutat Comptal. En sortir de l’aigua, escoltaren un munt de sirenes i sentiren un forceig i trets a l’habitació. Finalment, el sergent dels mossos sortí per la finestra a donar el senyal de “tot ok”. Ella es va quedar confosa quan va veure que al cambrer li penjava un tros de cara i que, en realitat, tenia el rostre perfecte. “És una màscara que, amb l’impacte, ha saltat”, li explicà ell. També va dir-li que era un agent doble infiltrat dels mossos i que feia temps que li seguia la pista protegint-la i donant-li cobertura sense que fos perceptible.
Els russos (que de bon matí molts ja van contents) creient que era l’enèsim espectacle que els oferia l’hotel, van començar a aplaudir entusiasmats i aixecant-se tot dient “bravo, bravo”, van alçar els gots de vodka al crit de Na Zdorovie!!! I tornaven a beure alhora que els convidaven a esmorzar amb ells. Amb la química que havia sorgit entre el “cambrer” i la noia, que es podia tallar amb un ganivet, van asseure’s sense deixar de mirar-se als ulls, envoltats pel màgic moment.
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa del Centre Cívic Nord d’Igualada; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat pels Equipaments Cívics de l’Ajuntament d’Igualada.
Així de bonic lluïa el grup d’escriptura creativa del Centre Cívic Nord d’Igualada. Han sigut deu setmanes de classes i d’explicacions plenes de reptes, d’exercicis i de bona companyonia, on hem treballat i après de valent. El dia de la cloenda vam fer diferents activitats, com la creació d’aquest poema col·lectiu arran d’una pregunta que els vaig plantejar: «Com desitjaríeu sentir-vos?» Mireu amb quina bellesa ho van transmetre:
Desitjo sentir la plenitud que experimenta una gota d’aigua quan es dilueix al mar i
La frescor que sent la flor quan la pluja li regala les perles juganeres, que llisquen dolçament pels seus pètals.
Vull sentir lavida plena com la calidesa d’una l’albada a alta mar i
Ser feliç, com el vaivé de les petites onades que acaronen amb suavitat la sorra de la platja;
I realitzat amb els vaivens de la vida, com el vent que bufa amb més o menys força depenent de cada instant.
I amb tanta dolçor i bons desitjos, vam concloure un altre cicle d’escriptura creativa, amb una forta abraçada a la vida, als companys i amb el desig d’un estiu ben profitós ple de felicitat.
