Ítaca

Ítaca

Fa fred. Fora, el bosc desperta adormit i l’aurora es filtra a través de les escletxes dels finestrons. Quina mandra sortir del llit, s’hi està tan calent i és tan esponjós, penses. L’estufa es va consumir fa hores; l’encens i esperes. Esperar l’amor dol. I renunciar-hi, també.

Surts de la cabanya amb els peus entumits i només veus arbres i boira. Boira, un vel espès que ho cobreix tot. Esperes i escoltes el rierol, els ocells, el fullatge bressolat per la brisa… Escoltes el fred i contemples la seva llum. El fum surt per la xemeneia i flota sobre la cabanya. I recordes la dolçor dels pastissos de la iaia, quanta tendresa a cada mossegada! Encara no, deixa-ho reposar, deia. I rèieu. Respires i comences a caminar. Escoltes el bosc i t’escoltes a tu. Cada trepitjada és un batec. Saps que tot s’ha acabat i que has de tornar a començar. Ahir va ploure i queden alguns tolls. Xipolleges i comences a saltar de toll en toll fins que recordes aquella tarda d’hivern en què vas caure en un i vas estar tota la setmana engripada. A la iaia no li va fer gens de gràcia, però amb l’Adrià encara rieu en recordar-ho. L’Adrià és el teu amic de l’ànima i està feliç que tornis a ser tu, a riure, a cantar, a somiar. 

La boira es difumina amb lentitud i contemples la immensitat. I veus el gran roure amb les seves arrels emergint del sòl: mira que profundes i gruixudes són, deia la iaia; són els seus pensaments. I les branques i fulles, els seus sentiments. I penses en quan creies en fades i follets, en quan recorries el bosc a la recerca de sargantanes per enxampar-los la cua, en quan caçaves papallones i, en arribar a casa, la iaia t’obligava a deixar-les anar, en quan corries cap al penya-segat per escoltar el cant de les sirenes. Somrius i et detens. I respires profundament. Tens fred a les galtes, penses. Al lluny, el cel i la mar s’abracen transformant els seus petons en gotes de purpurina, com brillen sota el sol! I penses en Ulisses, que va viatjar durant anys abans de poder tornar a Ítaca i, en arribar, va haver de lluitar per recuperar el seu lloc. Llavors, t’adones que Ítaca ets tu, i que el veritable malefici no és la ruptura sinó insistir en una relació que, encara que ho vau intentar, no us donarà la felicitat.

Tornes a la cabanya comptant els caragols que et creues pel camí. En arribar, l’estufa crema i et prepares el desdejuni. S’hi està bé, en solitud; i potser el problema fou estar amb algú que et necessitava per no sentir-la. La tebiesa de la xocolata et reconforta i sents la tranquil·litat d’un amor que tantes ensenyances t’ha regalat. I decideixes guardar-les en el cofre de les coses boniques. És diumenge i has de tornar a la ciutat. Però la cabanya, el bosc i els amics romandran aquí per recordar-te qui ets, i per què.

Ítaca ha sortit publicat a Racó de Relats de la Revista Aplec.

¡Compártelo!
L’Eleonor i el petit Espígol

L’Eleonor i el petit Espígol

Sortiren una matinada fresca de finals de juliol. L’Eleonor i el Frederic viatjaven acompanyats per la dida Josefina. El trajecte durava dos dies. Es mudaven. Els grinyols del carruatge feien riure el petit, que tenia quatre anys complerts. Mirava per la finestra i assenyalava els segadors, els rucs carregats amb els feixos de palla, els ramats de bens… Que fascinant era tot! Fins i tot els núvols que s’apropaven. “Resem perquè la tempesta arribi cap al tard, serà forta”, comentà el cotxer. El Frederic rigué.

Al vespre, a l’abric de la posada, arribà la nit. I la tempesta. Llampegava. Tronava. Qui podia dormir en una nit així? El Frederic sentia com sa mare l’aferrava amb tanta força com ell el seu osset de drap, i que l’acaronava amb la seva veu dolça cantant-li la Chançon d’amour. Els hostes s’havien reunit a la sala. Aquí no hi havia ciutat. Ni veïns. Només bosc i tempesta. A fora tot esbategava furiós. De sobte, la porta s’obrí. Els homes van adreçar-s’hi per tancar-la. I el Frederic, en un rampell de bogeria, llançà l’osset i sortí cridant per foragitar el que tanta por feia a sa mare. L’Eleonor i la dida cridaren i sortiren darrere seu alertant a tothom. Però hi havia tal confusió que ningú va reaccionar a temps. On era el Frederic? Que tètric es veia tot amb els clarobscurs dels llamps i trons. Llum. Foscor. Negror. Els crits de l’Eleonor s’esvaïren entre els seus plors. Del Frederic en quedà l’osset. I el record. El bosc n’engolí la resta.

Però el Frederic vivia. Vivia i mirava la lluentor d’uns cabells d’argent copsats de sol. Era l’endemà, quan una dona el portava a coll. Qui era? Tenia les mans arrugades i els ulls inquiets. Amb ella hi havia aquell gos que l’havia acompanyat durant la tempesta. Era en Cafur, que el sentí i el trobà entre matolls d’espígol. Per això, aquella dona l’anomenà Petit Espígol. Em dic Frederic, insistia ell; però ella responia que era l’Espígol. Pocs la coneixien. Li deien la Bruixa perquè vivia amagada del món en un cau del Bosc dels Esgavellats. I se la veia de tant en tant baixar al poble per a ajudar qui necessités les seves pocions i arts màgiques.

El petit va créixer feliç a pesar de l’enyorança. De vegades plorava. Quan vindrà la mama?, preguntava sovint. Però la Bruixa s’havia apropiat d’ell i el cuidava. Li ensenyava els secrets de les plantes, a orientar-se pel bosc, a llegir els estels. I els records de la mare s’esvaïen. La Bruixa no el volia compartir amb ningú. L’Espígol era la seva troballa particular i secreta. Ell era seu. I volia tenir-lo allunyat de la maldat dels homes, que es mantingués amb l’ànima pura, sublim, lliure. I durant cinc anys caminà descalç, pujà als arbres, es banyà als rius d’aigua clara. I quin orgull de cabellera lluïa! I creixé cercant la nimfa del riu pensant que ella se l’estimava tant que s’amagava tímida, juganera. L’Espígol embogia de felicitat. Fins que un dia, es topà de fit a fit amb un frare peregrí, el Marcel de Montserrat:  

—I qui ets tu, petit vailet? D’on surts?

—Sóc l’Espígol, fill del bosc, amic de la nimfa del riu i de la Bruixa! —respongué donant-se un cop ben fort al pit.

En Marcel dibuixà un somriure, d’on sortia aquell petit intrèpid? No havia vist mai res de semblant. Però si va nu i descalç! I aquesta cabellera… I si és el nen que el bosc engolí?, pensà. I el portà cap a Montserrat tot i que la Bruixa s’hi resistís. Avisaren l’Eleonor, que en arribar el va abraçar amb força, plorant, ensenyant-li l’osset. El Frederic sospirà. Agafà l’osset. No sabia què dir, què pensar, què fer. Per què li havien tallat els cabells? Perquè havia de calçar sabates? Quan l’Eleonor va entonar la Chançon d’amour, ell també cantà. L’Eleonor plorava de felicitat. Però ell restava en silenci, observant. Què volia aquella gent? Qui eren? Què volia dir civilitzar? Per què l’havien vestit així? On era la Bruixa? La nit és llarga, pensà. El llit es flonjo com els cabells d’aquella dona, l’Eleonor. Però jo sóc l’Espígol i vull tornar a casa! I s’escapolí entre la foscor, vers el bosc.

Para ver la entrada original puedes ir a:

http://www.aplec-igualada.cat/relat/20/l-eleonor-i-el-petit-espigol?fbclid=IwAR0tjs6skR2HrpyzmbgZbtJMzUg3e8x_tkiKiprxQzR1fAKIyHJyJ2XuE5k

¡Compártelo!
Blanca y Elisa

Blanca y Elisa

Benvolguts amics, companys, lectors, per fi Blanca y Elisa veu la llum! Em sento orgullosa, què us comptaré. Ha estat una llarga espera plena de pujades i de baixades, d’emocions, de treball dur, tenacitat i paciència. Tinc molt a agrair a totes les persones que m’han ajudat durant aquest procés: a Sebastià Bennassar pels seus ensenyaments, als meus amics lectors que s’atrevien a donar-me la seva opinió sincera, els que em van inspirar per a crear personatges i els que m’animaven quan ho necessitava, a Javier Salazar Rincón pel seu suport incondicional, i a l’Editorial Milenio per acceptar llegir el meu manuscrit i publicar-lo malgrat ser autora novella.

Per a la portada, vam fer una sessió fotogràfica un dia de primavera. Més a baix podreu veure algunes de les propostes que vaig presentar a l’editorial. La model és una jove d’extraordinari talent que estudia per a actriu. Es diu Valèria Sorolla.

I, tornant a Blanca i Elisa, a la pàgina de l’editorial podreu llegir la sinopsi, el pròleg (escrit per Sebastià Bennassar), el primer capítol i l’índex. I també, si voleu, podeu comprar-la aquí mateix.

Ja us aniré informant sobre quan i on faré les presentacions, perquè vingueu a veure’m. Una abraçada i gràcies a tots pel vostre suport i confiança, espero que us agradi i que gaudiu llegint-la.

Mil·lenni Editors: “Novel·la d’intriga sobre relacions de família i herències, complexa i carregada de grans pecats; amb la dosi adequada de misteris, de sospites, d’aparences i de drames inconfessables protagonitzats per personatges inesperats. Un text molt ben escrit, d’estructura clàssica, d’algú que domina perfectament la gradació narrativa, la tècnica del punt de vista, de la narració dins de la narració”. Sebastià Bennassar: “una bona història i una bona autora disposada a explicar-la i a defensar-la”.

Punts de venda:

Editorial Milenio: https://www.edmilenio.com/esp/blanca-y-elisa.html

Amazon: https://www.amazon.es/Blanca-Elisa-Narrativa-Colobrans-Delgado/dp/8497437950

Casa del Libro:
https://www.casadellibro.com/libro-blanca-y-elisa/9788497437950/6235251

¡Compártelo!
Nua, m’embolcalla el silenci

Nua, m’embolcalla el silenci

Nua, m’embolcalla el silenci. És un silenci profund. Bussejo sentint la dolçor d’unes mans imaginàries que recorren la meva pell, però són les carícies de les algues que ballen al fons marí. Giravolto sobre mi mateixa per sentir-les a la panxa, a les natges, a l’entrecuix, i somric de felicitat perquè t’imagino amb mi. Sóc lliure.

Mentre pujo a la superfície per prendre aire contemplo el reflex del sol. La seva brillantor difusa llueix dins de petites gotes de llum que espurnegen sobre el meu rostre i em fan delir de curiositat. Són com les vesprades a alta mar, quan a l’horabaixa sorgeixen els primers estels fins a emplenar-ho tot amb petites cuques de llum. I quan tot s’ha enfosquit contemplo la bellesa encisadora de milions d’anys de peticions, sospirs, rialles, tristors…, i llavors sembla que formis part de l’univers, que l’univers es submergeixi amb tu i que, bussejant, siguis un estel més. Tant de bo fos possible agafar-ne uns quants i baixar-los a terra per il·luminar la humanitat, per aconseguir que ningú es perdés mai més.

Per fi sóc a la superfície. Respiro un cop, dos, tres… I torno a enfonsar-me. Deixo anar calmosament les bombolles d’aire atrapades dins meu i travesso un banc de peixos. El pessigolleig de les escates lliscant sobre la meva pell fa que m’endinsi en el desig de somiar que nedes vers mi, que ens donem les mans entre somriures, carícies, petons, i que els nostres cossos s’entrellacen formant un de sol, com si existíssim només tu i jo: la resta no importa. Els teus ulls m’hipnotitzen i brillen de felicitat.

Estic cansada. Pujo a la superfície i relaxo el meu cos flotant sobre les aigües tranquil·les. Em deixo emportar i acaronar. I quan miro cap a l’horitzó, em sembla que estic sobre l’infinit perquè la línia entre l’aigua i el cel es dilueix com en una aquarel·la, com si un artista volgués esborrar els dubtes que et diuen que la felicitat no existeix. Però jo visc eternament enamorada. I encara que de vegades em sembli fugissera, sempre torna, potser perquè mai marxa del tot.

Nedo fins a la platja i m’ajec a la tovallola. I m’adormo sota l’ombrel·la acaronada per l’escalfor del sol, càlida com la del teu l’amor.

(Per llegir l’original, publicat en català dins de la revista APLEC, cliqueu aquí):

http://www.aplec-igualada.cat/relat/11/nua-m-embolcalla-el-silenci

¡Compártelo!
Aquella nit de difunts

Aquella nit de difunts

Infinites puntes d’agulla se’m claven al rostre, fa fred. La lluna plena es vesteix dolça rere un tel de núvols, mentre passejo entre les tombes. Fa quaranta-tres anys que sóc guardià al cementiri d’un poblet llunyà, a les muntanyes. Avui he fet tard, però a ningú li importa: els morts dormen i els vius estan entretinguts celebrant la nova moda de Halloween. Durant el dia, el cementiri ha estat ple de visitants, i ara tot resta preciós i empolainat gràcies als rams de flors amb la seva aroma. En nits com aquesta em deleixo recordant els qui ja no hi són, ressegueixo el perfil de les lletres i números esculpits damunt les seves làpides, ennegrides pel pas del temps, sentint com l’olor a cementiri ja forma part de mi.

Qui hi ha? No estic sol, algú s’amaga sota la foscor. Penso que serà en Manel, perquè ja ha vingut altres nits. Ell representa els homes amb l’ànima petrificada pel patiment, incapaços d’acceptar la mort de la seva promesa durant la vigília de les seves núpcies. Té la veu aspre i em sobresalta: “No em puc imaginar la vida sense tu, oh, Amèlia!”. Camino vers ell il·luminant-lo amb la llanterna. Em fixo en que ha cobert la tomba amb el vel de noces que la jove hauria dut si no hagués patit aquell tràgic accident:

—La pobra Amèlia dorm dins d’una caixa petita, la mida justa per acollir els trossos que els llops van deixar —em diu hieràtic, remenant quelcom que escalfa en un fogonet—. I ara se la mengen els cucs! —em vomita ple de ràbia. Però jo no sé què dir, perquè aquella mort colpidora és massa recent. De sobte, en Manel continua parlant amb una tranquil·litat esfereïdora—. He preparat un petit sopar d’aniversari, acompanyi’ns amb un tassó de brou, Sr. Josep—. I sota la seva mirada atenta, me l’atansa. El seu rostre queda trencat per l’ombra sinistra d’un xiprer: em fa sentir por però no m’hi puc negar.

—En prendré una tasseta, gràcies —, li responc sentint com l’escalfor del brou em baixa per la gola. Es gustós i, malgrat tot, s’agraeix el detall. Tothom diu que aquell home s’ha trastocat.

L’esglai per aquesta intimitat macabra em fa fugir cap a la rectoria. Allí em quedo adormit recordant la pal·lidesa cadavèrica d’en Manel, que em fa dubtar de si és viu o mort. A la llunyania, dins la boscúria, els udols de les rapaces trenquen el silenci.

A trenc d’alba torno a fer la ronda. Per sort, ell ja no hi és, només queden les restes del sopar. Però una tomba és oberta: la de l’Amèlia! No sé com no ho vaig intuir la nit abans, qui s’ho podia imaginar? Em sento atribolat, tot es confon, no pot ser!, penso horroritzat en recollir l’olla del brou: el cor em batzega, l’amargor del vòmit em crema, hi veig surant el cap de la pobra estimada!

Text original Aquella nit de difunts, publicat a la revista APLEC:

http://www.aplec-igualada.cat/relat/2/aquella-nit-de-difunts

¡Compártelo!
Les dones i la fabrica

Les dones i la fabrica

La llum s’insinua entre la boira, un tel blanc enmig de l’oceà. Sóc en un vaixell ple de gent que marxa cap a un món nou, cap a una nova vida. Em neguiteja el fum negre de la xemeneia que lluita contra l’espessor esmorteïda. Dibuixa formes sinuoses com les de l’havà de l’amo quan ens observava, immòbil, des de l’oficina de la fàbrica. Feia por… En què pensava quan ens mirava així? De vegades, a les seves glopades ja no els hi quedava espai, i xocaven unes amb les altres. I l’amo, sempre immòbil, semblava un aparegut del no res, borrós, confús. Llavors, jo me l’imaginava engolit pels inferns, desaparegut. De sobte, ja no se’l veia.

La majoria dels passatgers encara dormen. Em confón sentir el fred glaçant-me les galtes, les mans, les parpelles i els cabells. No sé si estic somiant o si realment em trobo enmig de l’oceà, enmig del no res. La incertesa em consumeix. Sento a la llunyania, la remor de les entranyes del vaixell: el brunzit de les turbines, els ritmes acompassats de les màquines i, sobre tot, la fosca monotonia del motor de fuel que escup el fum negre per la xemeneia. Tot em fa veure el temps que deixem enrere. Dibuixo en la memòria els últims records de la fàbrica: les bobines del fil, els telers, les companyes, les amigues… És el motor qui m’ensordeix l’ànima fent-me recordar la guerra i el desencís de la mancança, de la soledat. Amb els talls de llum  constants, a la fàbrica només podíem treballar gràcies a un motor portat des de Barcelona, aprofitat d’un vaixell desballestat durant la guerra. Entre el so dels telers i el d’aquella bèstia pudenta, no podíem sentir els avions que sobrevolaven el cel per anar a bombardejar Barcelona, o qualsevol altre indret. Patia. I si algun dia decidissin atacar-nos i no els havíem sentit? Imaginava una pluja de bombes mentre treballàvem. Explosions. Crits. Dolor. Laments, gemecs i sang. El regal triomfant d’algú que jugava a ser Déu. La diferència entre la vida i la mort restava en un simple gest.

Fèiem coses maques i útils a la fàbrica, com la roba per les fundes de matalàs, estovalles, uns jaquards preciosos  i, com dir-ho… cotilles. No gosava, quan jo treballava en aquella tela i s’apropava l’amo, de mirar-li a la cara. Em sentia una desvergonyida. Però jo era tant jove… Vaig començar molt a prop del temps de la guerra, quan tenia catorze anys, com totes. Era a principis del 1936. El papà va insistir en que anés  a l’escola fins el Nadal, tot i saber que a casa necessitàvem els quartos per poder viure.

Recordo quan la mare i el Pepet encara vivien. La mamà em pentinava i em feia les trenes per anar com una senyoreta polida. En Pepet encara era petit quan van agafar les febres, tenia quatre anys. Poc després, van marxar. Recordo també els primers rajos de sol que entraven pels finestrals de la fàbrica, sempre a partir de mig matí. El cel blau es diluia rere els vidres i els filets d’or quedaven empolsinats. Eren com piguetes de pols flotants. En Pepet tenia la cara pigada. Li agradava córrer pels carrers i trepitjar l’herba del tros. De vegades, es fixava en les formigues i els cargols, i reia. La mare, llavors, resplendia de felicitat.

El papà estava segur de la seva decisió:

—Nineta —em va dir un dia— m’ha escrit el tiet Miquel i m’ha explicat que a l’Argentina s’hi està prou bé. M’ha dit que necessiten un fuster i que em pagaran suficient com per poder viure bé. Allà no hi ha guerra ni penúries.

Però el papà estava trist. Vivíem dins d’una casa massa gran. L’Engràcia i altres veïnes m’havien ofert de quedar-me a casa seva. Deien que a Copons tenia feina i amigues. Però el papà va insistir de marxar.

—I què faré jo, a l’Argentina? —li preguntava—. També cusen allà? També tenen fàbriques de teles?

—Segur que sí, Nineta —responia ell prenent-me de la mà, somrient.

Però jo sabia que no tenia respostes certes. També sabia, per la seva mirada trista, que aquella no era una fugida de dol, com comentaven alguns veïns, sino un intent de donar-me la vida que ell desitjava per a mi: que em convertís en una senyoreta en un país de llibertat. Ningú no l’entenia. A Copons bé que s’hi està, deien.

—Mira, Nineta, mira quins peixos tan grans i bonics! —sento que em crida el pare ple d’emoció, fent-me despertar.

—Són dofins —ens explica una senyora grassa i divertida, rient.

M’adono que el sol espurneja i la boira s’ha esvaït. Els xiscles de les primeres gavines ens avisen de que ja som a prop de la costa. Jo mai no havia vist el mar, ni gavines, ni dofins, ni onades tant grosses com les d’ahir. Però la seva olor és relaxant.  Desitjaria poder compartir-ho tot amb la Marieta i la Josefina, i amb les amigues i les companyes estimades que deixo enrere. Potser no ens tornarem a veure. I el sol esclata contra l’aigua tornant-la tant lluent com les perles de les sirenes. I els xiscles brillants dels dofins m’enlluernen els records dementre contemplo la terra ferma, dementre el port ens obre els braços a una nova vida. I és ara, quan la incertesa i l’emoció m’embolcallen, que agafo ben fort el collaret que em van regalar les meves estimades perquè les dugués sempre al cor, a elles, a la fàbrica, i a Copons.

¡Compártelo!