S’acosta el solstici. És temps de reflexió. D’esperar. Respirar. De tancar els ulls i comprendre. D’escoltar. No existeix el temps, l’espai. No hi ha pressa. Cada dia un principi i cada nit un final, morir per a tornar a començar i teixir el camí que desitgem caminar. L’avui es convertirà en ahir. Tanco els ulls i espero. Escolto.
A vegades vivim confosos entre el que desitgem i el que tenim perquè ens oblidem de qui som, de per què som aquí, del que hem vingut a aprendre. Em sento i espero. Escolto. Necessito silenci, solitud. Escriure. No existeix el temps, l’espai. Només l’aquí i ara, i una abraçada d’amor en forma de llum, la meva llum.
