Hi ha un racó on asseure’s a escriure, a peu d’una petita escala mig amagada entre plantes i flors. Un marge les protegeix del sol. I una mica més enllà, baixant per la sendera, el rierol. Contemplo els núvols sobre el fons blau i sento l’aigua que baixa tranquil·la per l’antiga séquia de pedra. Al fons, un camp de roselles. Em sento i escolto. I recordo a un amic quan em deia que no és el mateix l’amor que l’enamorament, perquè aquest és efímer, si neix de la passió i de l’impuls, així com arriba, se’n va. Però que diferent és quan arriba des de l’admiració intel·lectual i incondicional, i transcendeix; quan saps que has trobat a algú amb qui desitjaries estar, ser, compartir, amb les coses bones i les dolentes. Algú a qui dir: la meva vida està bé. Però amb tu, seria millor. Llavors, has arribat a l’amor.
Em deia, a més, que la vida dóna moltes voltes, que mai sabem què succeirà, que un potser vol dir un sí o un no. I té raó, a vegades necessitem temps i espai per a saber què volem, per a valorar si estem disposats a acceptar els canvis profunds que quelcom o algú suposaria en la nostra vida. I quan un és el mirall de l’altre, els dos costats costen. Perquè respectar aquest temps i aquest espai des de la lentitud, el silenci i l’acceptació a la incertesa, costa. Llavors, prens consciència que estàs enfront d’un gran mestre, perquè un mestre no és solament la persona que t’ensenya amb delicadesa, també ho és qui t’arrenca de la teva zona de confort per a sacsejar-ho tot, perquè en un i un altre costat hi ha aprenentatges profunds que necessiten temps i espai.
I avui parlo per mi i del que jo sóc, del que sento, del que vull. Perquè el temps ens dóna les respostes i cal acceptar, des del respecte, el que arribi a ser. I si ha de ser, serà.
