A vegades cal fer un pas enrere, detenir-se, descansar. Plorar. Llençar trenta o quaranta pàgines de la teva novel·la. Tornar a començar.
Escriure és saber que et perdràs, és traçar un camí i descobrir fins a on estàs disposat a arribar. És bussejar en tu, en mi. I ser capaç de canviar. Corregir per a millorar. És escriure avui, demà, passat. Escriure, sempre. I si no pots de dia, durant la nit: una hora, dues, tres, el que aguantis. Escriure encara que tot et pugui, et dolgui. És demanar ajuda, escoltar, deixar-se guiar, saber qui es manté al teu costat, qui et recull quan caus. Mantenir-se dempeus quan has treballat durant setmanes, mesos, i el resultat no agrada. I continuar perquè tens quelcom important que dir.
I un diumenge qualsevol, com podria ser avui, decideixes anar a la floristeria: el teu balcó necessita flors, perquè és on escrius dia sí i a l’altre també. Llavors, entre l’aroma dels lliris i les gardènies, escoltes a algú que diu: escriure és tan bonic, és tan romàntic, és estar sempre inspirat. I jo somric i, entre test i test, li explico al voltant dels quatre anys que vaig trigar a escriure la meva primera novel·la, i en els tres i escaig que porto per a la segona. Oh!, exclama el meu interlocutor, tant?
La veritat, és tan pueril, qui s’enfadaria per un comentari així? Fins m’han fet venir ganes de riure.
