CUENTO DE BLANCANIEVES-BELLA DURMIENTE (equipo de adultos):
En la escuela de princesas, Blancanieves y la Bella Durmiente se hicieron amigas. Durante el verano de esta historia, Blancanieves vivía en casa de los enanitos e invitó a la bella Aurora a pasar juntas unos días.
A las dos amigas les encantaba jugar a los disfraces, y decidieron intercambiarse los vestidos. Blancanieves contemplaba a Aurora y, en el fondo, le tenía envidia. Y no porque el vestido le quedase mejor que a ella y porque fuese rubia y tuviese todos los encantos del mundo. Sino porque Aurora le había robado el novio en el instituto y, mientras ella había tenido que huir de casa por culpa de su madrastra, Aurora se divertía con su churri. Así, con los trajes intercambiados, fue cuando llegó una vieja con un cestito lleno de manzanas dulces. Blancanieves pensó en gastarle una broma a su amiga y le dijo: “Abre tú y cómete la manzana, dile que eres yo, la que vive con los siete enanitos. Cada semana hay quien viene a conocer a la pobre Blancanieves que tuvo que huir por culpa de su madrastra, y solo hacen que traerme regalos”. Así que Aurora cogió la manzana y la mordió. Y la madrastra se deshizo de felicidad creyendo que se había librado de su hijastra cuando la joven cayó dormida.
Y Blancanieves pudo librarse por fin de su madrastra, y también de la repipi y presumida Aurora, y de los enanos machistas, brutos y zafios que la tenían hasta la coronilla. Y ahora disfruta en un resort del Caribe, de la herencia de la Bella Durmiente y de una vida loca.
Y QUÉ PASO CON EL RESTO DE PERSONAJES…
Que el príncipe no llegó a tiempo de besar a la supuesta Blancanieves porque venía en tren, y ahí sigue esperando, en el andén.
Que la madrastra se quedó sin espejo cuando lo rompió en un ataque de ira, porque el espejo seguida diciendo que la más bella era Blancanieves. Pero estaba muerta, ¿no? O eso creía ella.
Que los enanos se quedaron sin criada y ahora se fastidian y tienen que limpiar, lavar y hacerse la comida ellos solos.
Y, mientras, la Bella Durmiente está abandonada en el bosque, en su cripta, cubierta de maleza y hierbas, esperando y esperando a que alguien la encuentre y la despierte.
A l’escola de princeses, Blancaneu i la Bella Dorment es van fer amigues. Durant l’estiu d’aquesta història, Blancaneu vivia a casa dels nans i va convidar a la bella Aurora a passar juntes uns dies.
A les dues amigues els encantava jugar a les disfresses, i van decidir intercanviar-se els vestits. Blancaneu contemplava a Aurora i, en el fons, li tenia enveja. I no perquè el vestit li quedés millor que a ella i perquè fos rossa i tingués tots els encants del món. Si no perquè Aurora li havia robat el nuvi a l’institut i, mentre ella havia hagut de fugir de casa per culpa de la seva madrastra, Aurora es divertia amb el seu xicot. Així, amb els vestits intercanviats, va ser quan va arribar una vella amb un cistellet ple de pomes dolces. Blancaneu va pensar a fer-li una broma a la seva amiga i li va dir: «Obre tu i menja’t la poma, digues-li que ets jo, la que viu amb els set nans. Cada setmana hi ha qui ve a conèixer a la pobra Blancaneu que va haver de fugir per culpa de la seva madrastra, i només fan que fer-me regals». Així que Aurora va agafar la poma i la va mossegar. I la madrastra es va desfer de felicitat creient que s’havia deslliurat de la seva fillastra quan la jove va caure adormida.
I Blancaneu va poder lliurar-se per fi de la seva madrastra, i també de la repipi i presumida Aurora, i dels nans masclistes, bruts i grollers que la tenien fins al capdamunt. I ara gaudeix en un ressort del Carib, de l’herència de la Bella Dorment i d’una vida boja.
I QUÈ SUCCEÍ AMB LA RESTA DE PERSONATGES …
Que el príncep no va arribar a temps de besar a la suposada Blancaneu perquè venia en tren, i aquí segueix esperant, a l’andana.
Que la madrastra es va quedar sense mirall quan el va trencar en un atac d’ira, perquè el mirall continuava dient que la més bella era Blancaneu. Però estava morta, no? O això creia ella.
Que els nans es van quedar sense minyona i ara estan farts de netejar, rentar i fer-se el menjar ells sols.
I, mentrestant, la Bella Dorment està abandonada al bosc, a la seva cripta, coberta de males herbes, esperant i esperant que algú la trobi i la desperti.
En el taller familiar de “La Bella dorment que no volia dormir” que impartí en la Biblioteca Montserrat Roig de Martorelles (Barcelona), trabajamos la sororidad femenina a través de los cuentos de hadas. Les propuse que las princesas se ayudasen entre ellas salvándose unas a otras. El equipo infantil lo hizo de miedo, pero el de padres fue bastante díscolo y acabamos riendo muchísimo.
Al taller familiar de «La Bella dorment que no volia dormir» que vaig impartir a la Biblioteca Montserrat Roig de Martorelles (Barcelona), vam treballar la sororitat femenina a través dels contes de fades. Els vaig proposar que les princeses s’ajudessin entre elles salvant unes a les altres. L’equip infantil ho va fer de por, però el de pares va ser una mica trapelles i vam acabar rient moltíssim.
Sortiren una
matinada fresca de finals de juliol. L’Eleonor i el Frederic viatjaven
acompanyats per la dida Josefina. El trajecte durava dos dies. Es mudaven. Els
grinyols del carruatge feien riure el petit, que tenia quatre anys complerts.
Mirava per la finestra i assenyalava els segadors, els rucs carregats amb els
feixos de palla, els ramats de bens… Que fascinant era tot! Fins i tot els
núvols que s’apropaven. “Resem perquè la tempesta arribi cap al tard, serà
forta”, comentà el cotxer. El Frederic rigué.
Al vespre, a
l’abric de la posada, arribà la nit. I la tempesta. Llampegava. Tronava. Qui
podia dormir en una nit així? El Frederic sentia com sa mare l’aferrava amb
tanta força com ell el seu osset de drap, i que l’acaronava amb la seva veu
dolça cantant-li la Chançon d’amour. Els hostes s’havien reunit a
la sala. Aquí no hi havia ciutat. Ni veïns. Només bosc i tempesta. A fora tot
esbategava furiós. De sobte, la porta s’obrí. Els homes van adreçar-s’hi per
tancar-la. I el Frederic, en un rampell de bogeria, llançà l’osset i sortí
cridant per foragitar el que tanta por feia a sa mare. L’Eleonor i la dida
cridaren i sortiren darrere seu alertant a tothom. Però hi havia tal confusió
que ningú va reaccionar a temps. On era el Frederic? Que tètric es veia tot amb
els clarobscurs dels llamps i trons. Llum. Foscor. Negror. Els crits de
l’Eleonor s’esvaïren entre els seus plors. Del Frederic en quedà l’osset. I el
record. El bosc n’engolí la resta.
Però el
Frederic vivia. Vivia i mirava la lluentor d’uns cabells d’argent copsats de
sol. Era l’endemà, quan una dona el portava a coll. Qui era? Tenia les mans
arrugades i els ulls inquiets. Amb ella hi havia aquell gos que l’havia
acompanyat durant la tempesta. Era en Cafur, que el sentí i el trobà entre
matolls d’espígol. Per això, aquella dona l’anomenà Petit Espígol. Em dic
Frederic, insistia ell; però ella responia que era l’Espígol. Pocs la
coneixien. Li deien la Bruixa perquè vivia amagada del món en un cau del Bosc
dels Esgavellats. I se la veia de tant en tant baixar al poble per a ajudar qui
necessités les seves pocions i arts màgiques.
El petit va
créixer feliç a pesar de l’enyorança. De vegades plorava. Quan vindrà la mama?,
preguntava sovint. Però la Bruixa s’havia apropiat d’ell i el cuidava. Li
ensenyava els secrets de les plantes, a orientar-se pel bosc, a llegir els
estels. I els records de la mare s’esvaïen. La Bruixa no el volia compartir amb
ningú. L’Espígol era la seva troballa particular i secreta. Ell era seu. I volia
tenir-lo allunyat de la maldat dels homes, que es mantingués amb l’ànima pura,
sublim, lliure. I durant cinc anys caminà descalç, pujà als arbres, es banyà
als rius d’aigua clara. I quin orgull de cabellera lluïa! I creixé cercant la
nimfa del riu pensant que ella se l’estimava tant que s’amagava tímida,
juganera. L’Espígol embogia de felicitat. Fins que un dia, es topà de fit a fit
amb un frare peregrí, el Marcel de Montserrat:
—I qui ets tu, petit vailet? D’on surts?
—Sóc
l’Espígol, fill del bosc, amic de la nimfa del riu i de la Bruixa! —respongué
donant-se un cop ben fort al pit.
En Marcel dibuixà un somriure, d’on sortia aquell petit intrèpid? No havia vist mai res de semblant. Però si va nu i descalç! I aquesta cabellera… I si és el nen que el bosc engolí?, pensà. I el portà cap a Montserrat tot i que la Bruixa s’hi resistís. Avisaren l’Eleonor, que en arribar el va abraçar amb força, plorant, ensenyant-li l’osset. El Frederic sospirà. Agafà l’osset. No sabia què dir, què pensar, què fer. Per què li havien tallat els cabells? Perquè havia de calçar sabates? Quan l’Eleonor va entonar la Chançon d’amour, ell també cantà. L’Eleonor plorava de felicitat. Però ell restava en silenci, observant. Què volia aquella gent? Qui eren? Què volia dir civilitzar? Per què l’havien vestit així? On era la Bruixa? La nit és llarga, pensà. El llit es flonjo com els cabells d’aquella dona, l’Eleonor. Però jo sóc l’Espígol i vull tornar a casa! I s’escapolí entre la foscor, vers el bosc.
Sortiren una
matinada fresca de finals de juliol. L’Eleonor i el Frederic viatjaven
acompanyats per la dida Josefina. El trajecte durava dos dies. Es mudaven. Els
grinyols del carruatge feien riure el petit, que tenia quatre anys complerts.
Mirava per la finestra i assenyalava els segadors, els rucs carregats amb els
feixos de palla, els ramats de bens… Que fascinant era tot! Fins i tot els
núvols que s’apropaven. “Resem perquè la tempesta arribi cap al tard, serà
forta”, comentà el cotxer. El Frederic rigué.
Al vespre, a
l’abric de la posada, arribà la nit. I la tempesta. Llampegava. Tronava. Qui
podia dormir en una nit així? El Frederic sentia com sa mare l’aferrava amb
tanta força com ell el seu osset de drap, i que l’acaronava amb la seva veu
dolça cantant-li la Chançon d’amour. Els hostes s’havien reunit a
la sala. Aquí no hi havia ciutat. Ni veïns. Només bosc i tempesta. A fora tot
esbategava furiós. De sobte, la porta s’obrí. Els homes van adreçar-s’hi per
tancar-la. I el Frederic, en un rampell de bogeria, llançà l’osset i sortí
cridant per foragitar el que tanta por feia a sa mare. L’Eleonor i la dida
cridaren i sortiren darrere seu alertant a tothom. Però hi havia tal confusió
que ningú va reaccionar a temps. On era el Frederic? Que tètric es veia tot amb
els clarobscurs dels llamps i trons. Llum. Foscor. Negror. Els crits de
l’Eleonor s’esvaïren entre els seus plors. Del Frederic en quedà l’osset. I el
record. El bosc n’engolí la resta.
Però el
Frederic vivia. Vivia i mirava la lluentor d’uns cabells d’argent copsats de
sol. Era l’endemà, quan una dona el portava a coll. Qui era? Tenia les mans
arrugades i els ulls inquiets. Amb ella hi havia aquell gos que l’havia
acompanyat durant la tempesta. Era en Cafur, que el sentí i el trobà entre
matolls d’espígol. Per això, aquella dona l’anomenà Petit Espígol. Em dic
Frederic, insistia ell; però ella responia que era l’Espígol. Pocs la
coneixien. Li deien la Bruixa perquè vivia amagada del món en un cau del Bosc
dels Esgavellats. I se la veia de tant en tant baixar al poble per a ajudar qui
necessités les seves pocions i arts màgiques.
El petit va
créixer feliç a pesar de l’enyorança. De vegades plorava. Quan vindrà la mama?,
preguntava sovint. Però la Bruixa s’havia apropiat d’ell i el cuidava. Li
ensenyava els secrets de les plantes, a orientar-se pel bosc, a llegir els
estels. I els records de la mare s’esvaïen. La Bruixa no el volia compartir amb
ningú. L’Espígol era la seva troballa particular i secreta. Ell era seu. I volia
tenir-lo allunyat de la maldat dels homes, que es mantingués amb l’ànima pura,
sublim, lliure. I durant cinc anys caminà descalç, pujà als arbres, es banyà
als rius d’aigua clara. I quin orgull de cabellera lluïa! I creixé cercant la
nimfa del riu pensant que ella se l’estimava tant que s’amagava tímida,
juganera. L’Espígol embogia de felicitat. Fins que un dia, es topà de fit a fit
amb un frare peregrí, el Marcel de Montserrat:
—I qui ets tu, petit vailet? D’on surts?
—Sóc
l’Espígol, fill del bosc, amic de la nimfa del riu i de la Bruixa! —respongué
donant-se un cop ben fort al pit.
En Marcel dibuixà un somriure, d’on sortia aquell petit intrèpid? No havia vist mai res de semblant. Però si va nu i descalç! I aquesta cabellera… I si és el nen que el bosc engolí?, pensà. I el portà cap a Montserrat tot i que la Bruixa s’hi resistís. Avisaren l’Eleonor, que en arribar el va abraçar amb força, plorant, ensenyant-li l’osset. El Frederic sospirà. Agafà l’osset. No sabia què dir, què pensar, què fer. Per què li havien tallat els cabells? Perquè havia de calçar sabates? Quan l’Eleonor va entonar la Chançon d’amour, ell també cantà. L’Eleonor plorava de felicitat. Però ell restava en silenci, observant. Què volia aquella gent? Qui eren? Què volia dir civilitzar? Per què l’havien vestit així? On era la Bruixa? La nit és llarga, pensà. El llit es flonjo com els cabells d’aquella dona, l’Eleonor. Però jo sóc l’Espígol i vull tornar a casa! I s’escapolí entre la foscor, vers el bosc.
Sonríes de felicidad. Sonríes y sientes el cosquilleo del viento sobre tu rostro. El olor del pañuelo que tapa tus ojos se confunde con el aroma dulce de las flores, y se te escapa la risa cuando, sin avisar, él toma tu mano. Te conduce con delicada firmeza y dice: “poco a poco, no hay prisa”, y cuida de ti para evitar que te caigas. Solo hay risas y felicidad. De repente, oyes el pequeño cauce de un río. “¿Dónde estamos?”, preguntas, pero no te contesta. Se ríe y aprovecha para hacerte cosquillas, y cuando intentas atraparle, se escapa. Volvéis a reír. “A ver si adivinas qué tipo de árbol es”, dice mientras te guía a través de sus ramas, que son largas y finas: claro que lo sabes, son las tímidas hojas de un sauce llorón rozando tu piel. Le dices que no sea malo, que te libere de este pañuelo para ver a dónde estáis. “Contigo soy un niño grande —responde—, un niño que nunca se cansa de jugar y de hacerte reír. Has de reír cada día para ser feliz. Tu risa y tu sonrisa me hacen feliz a mí también”. Y avanzas con inseguridad porque podrías poner un pie en el agua, aunque sabes que él nunca permitiría que te sucediese nada malo: es un niño grande, pero también un hombre. Divertido, vuelve a negarse a que te quites el pañuelo, quiere hacerte rabiar. Y tú le dejas. Sientes el frescor del agua a través de las hojas, entonces sabes que te acercas a la orilla, reculas. Él se ríe, te felicita, y sin que lo esperes te abraza delicadamente y te besa en la mejilla. Tu rubor le hace gracia. Y te besa en los labios y se aparta de nuevo. “Ven”, insistes. Y se acerca y sus dedos traviesos juegan sobre tu piel deslizándose por debajo de la blusa. Su respiración te enloquece, y vuelve a besarte suave, dulce, tierno.
¿Cuánto tiempo hace que no sentías tanta felicidad?, te preguntas sin conseguir responder. Tu cuerpo empieza a notar que ya no tenéis veinte años, pero ¿qué importa? ¿Acaso hay edad para ser feliz? Y te ríes también y te quitas el pañuelo. Y os abrazáis y os besáis y jugáis a pillar. ¿Por qué nadie te enseñó que en la madurez podrías amar y jugar como en la adolescencia? Estás loca de felicidad, saltas, cantas y ríes, y eres incapaz de enfadarte con nadie. Tu bienestar se contagia y todos quieren estar junto a ti. Cuando eras joven te dijeron que el amor se apaga, que dura poco, que un matrimonio es para toda la vida porque el amor de pareja se convierte en amor fraternal. Pero tú no te lo creíste porque te casaste enamorada, creíste que viviríais siempre con ese amor de la juventud. Pero un día despiertas y no recuerdas cuántos años llevas aguantando un matrimonio anodino, cuántos años sin sentir pasión por la vida. ¿Por qué nadie te explicó que esto no es la verdadera felicidad? ¿Por qué nadie te explicó que cuando este futuro aburrido llegase, podrías escoger cómo vivir tu vida, y que tal vez a ti no te bastase con la protección, la seguridad y la estabilidad familiar? Porque tal vez a ti, eso no te haga feliz. ¿Por qué no te enseñaron que puedes escoger y que aceptar la infelicidad debe ser una decisión y no una condición? Sientes su abrazo y te dejas llevar, y os reís entre besos y suspiros. Y cuando, de camino a casa, la brisa dorada recoge vuestro susurro de amor, te alegras por haberte atrevido a escoger el camino de la felicidad.
¿Tú te imaginas si hubiese esperado a mi Príncipe Azul? Como el hada buena fue un poco torpe y encantó a todos los de palacio menos a mí, era imposible dormirse con tanto ronquido. Y claro, cada vez que llegaba un príncipe me convertía en durmiente. ¡Oh, no soy su verdadero amor!, exclamaban tristes porque creían no despertarme. Hasta que un día decidí reclamar todos mis maridos. Les dije a los Grimm: Oye, que me debéis un montón de maridos ya. ¿Que qué haré con tantos maridos? Pues disfrutar… Mañana me voy a Ikea a comprar un armario para meterlos a todos. Y como soy hacendosa, haré la colada de maridos. Y los plancharé y los colgaré en perchas para que no se arruguen. Y los etiquetaré: “El marido del beso número 1”; el del beso número 2, el del 3, el del 4… Y así tendré para escoger… No os preocupéis, me sobra amor. ¡Por supuesto que les pondré naftalina!, no vayan a estropearse, que no siempre apetece tener un marido y mucho menos el mismo… Oye, ¿por qué no puedo tener una colección de maridos?… De todas maneras, si alguno no me gusta os lo devuelvo, ¿vale? Y fui construyendo mi harén.
Hasta que un día aterrizó mi Príncipe Azul, el de verdad. Y se pensó que me hallaría aquí, tirada y polvorienta después de ciento cincuenta y tres años, llorosa y sola porque no se le ocurrió otra cosa que leer mal el cuento. Si todo eran excusas: Ya lo sé, cari, he llegado un pelín tarde… Es que el cuento decía que debía despertar a la princesa durmiente… Y qué culpa tengo yo si por el camino me encontré con Blancanieves, que también dormía… Y tuve que casarme con ella, claro, por haberla despertado… Venga, cari, no te pongas así…
Y al final me harté de tanto marido y los devolví a todos. Los Grimm se quedaron un poco mosca cuando les dije que había decidido probar con princesas, ¡qué poco sentido del humor!
