Sola a la cabanya del bosc, a la llum d’un quinqué. Vaig mirar per la finestra. Raigs com a colobres trencaven la foscor. El cel rugia intens sobre les branques embogides, arbres furiosos, la pluja colpejant contra el cristall.
Dins, una infusió fumejava tranquil·la. Feia olor de farigola, a veritable, a quan vas pel camp a recollir herbes i flors, a passejar, a retrobar-te amb tu. Vaig treure les cartes del calaix, groguenques per l’aspror del temps, i vaig jugar a un solitari, dos, tres. Del no-res, udols dins les tenebres. Ombres. Llops, vaig pensar. Vaig agafar el quadern i em vaig enllitar. El vent gemegava nerviós. Em vaig abrigallar amb l’edredó i vaig començar a escriure. Va sonar el ronc d’un baluern profund que no s’acabava mai. Les martellades incessants de l’aigua contra el sostre, el sòl. Vaig intentar escriure fins a quedar-me adormida.
En despertar, silenci. Petits brins de llum s’escolaven pels porticons. Vaig escoltar bé i vaig sentir a l’orquestra de reietons, merles i picapins Vaig sortir al porxo i em van envoltar amb el seu benestar. Vaig veure com la boirina abrigallava al sol, vaig escoltar el rumor del vent en les copes dels fajos, dels avets, vaig respirar la brisa fresca sobre la meva pell. T’agradaria. Em vaig posar les botes, la jaqueta, i vaig sortir a passejar. Petricor, així es diu a l’aroma de terra mullada després de ploure. Durant dies, tot eren pluges; avui, les petites gotes es despengen rialleres per a caure sobre mi. Teia gust de felicitat. Vaig recordar que sempre hi ha temps per a tornar a somiar, sense importar el fàcil o difícil que es torni el camí, encara que a vegades necessitem un temps de solitud. Vaig tornar a la cabanya sota un tros de cel blau i vaig somriure per fi, després de tants dies d’obscuritat.
