Contemplo el silenci llunyà de les muntanyes blanques mentre la llum es dilueix amb lentitud. I la neu cau amb suavitat i es posa en tu, en mi. I m’abraces i em mires i em beses, i veig en els teus ulls la profunditat d’un camí infinit que no sé a on va, però vull recórrer-ho amb tu i descobrir què significa viure així, al teu costat, ara i sempre, a prop i lluny, perquè quan tu no hi ets continues abraçat a mi.
I per fi el dia s’adorm sota el capvespre hivernal. I en la foscor blava, la teva suavitat dibuixa un somriure en la meva pell mentre la teva calidesa s’abrigalla en la meva ànima. I tranquil·la, m’adormo.
I sé que no importa per què, ni quan ni a on estiguis, sé que si em crides: vindré.
