Avui és el dia!, va pensar la Júlia després de desdejunar. Llavors, va guardar unes galetes i un parell de sucs en la motxilla. Mandi, queda’t a casa, insistia, però el seu gat volia acompanyar-la sí o sí. Potser perquè cada nit en anar-se a dormir, la petita preguntava: Mamà, per què està embruixat el bosc? I mentre Mandi s’arraulia amb ella en el llit, la mamà li explicava la història del bosc encantat i de les papallones màgiques.
Així és que aquell matí, la Júlia i el seu gat Mandi van entrar per la vall que conduïa al bosc. No t’allunyis tant, Mandi; deixa a aquesta sargantana en pau; si fas rodar tant a aquest caragol es marejarà, deia mentre caminaven per la sendera del riu. Al fons, una corona de muntanyes amb una mica de neu. Mira com toquen el cel, segur que la iaia podria baixar si la cridéssim ben fort; i el gat, sempre atent, responia miau. El camí començava a pujar fins arribar a un pont de pedra d’aquests que tant rellisquen i, tan antics, que ningú sap quants anys té. A l’altre costat, el bosc.
Es van endinsar pel camí que serpentejava com una colobra entre arbres, arbustos i la foscor, fins que per fi es va obrir un clar profund i ple de molsa. Fa olor de flors, pensava la Júlia; però se sentien sorolls estranys i, de fons, el riu. Tu no tens por, veritat, Mandi?, doncs jo tampoc. De sobte, una petita llum, i dues i tres ballant una coreografia com mai s’haurien imaginat. Ja val, nenes, es va sentir al lluny. I la Júlia es va voltejar intrigada i va veure a una papallona blava que, amb la seva vareta, va transformar a les llumetes en petites papallones blaves. Som les Blavis, reien trapelles mentre voletejaven al voltant de la Júlia i molestaven al Mandi, que intentava atrapar-les.
De sobte, una petita llum, i dues i tres ballant una coreografia com mai s’haurien imaginat.
Aquella nit, la Júlia li va dir a la mamà: avui seré jo qui t’expliqui per què Bujaruelo està embruixat. La mamà somreia de felicitat. És cert, mamà, insistia, i algun dia jo també seré una papallona blava. Però la mamà no creia ni una sola paraula. Així que, l’endemà, la Júlia se la va emportar al bosc. Però no les veus?, preguntava. I de debò que la mamà no veia ni una sola papallona blava. Fins que la petita va recordar que li havien donat un saquet de pols màgica: pols de fades per a tornar a creure, van dir. I li va bufar una miqueta a la mamà i va dir: Vine, ajup-te, mira allí al fons, les veus? Una, dues, tres, quantes papallones, i totes són blaves! Mira, aquí està la Maria libant el nèctar dels lliris silvestres, i darrere del bolet amb barret, la Laura, la mestra amb les seves blavis. I mira, veus aquest tronc de roure adormit amb les arrels enormes que respiren sobre la catifa de molsa? Doncs a dins seu és on es transformen en papallones. I es van acostar emocionades i van veure com entre la foscor brillaven milions de petites llums.
Al capvespre, en el bosc es va celebrar una gran festa. I van arribar papallones, follets i fades, elfs, gnoms, fins i tot algun trol que va haver de netejar-se els peus per a poder passar. Les cuques de llum es ficaven dins de les copes de les flors i encenien les seves llums il·luminant-ho tot. Hi havia mil i una meravelles per a menjar i beure, sucs de baies, piruletes de gessamí, bombons d’espígol… Fins i tot hi havia una orquestra amb guitarres, flautes, tambors, i van passar la nit cantant, ballant i rient. A l’alba, amb la primera llum del dia en el territori Blau, van despertar juganeres les blavis més nenes, que voletejaven entre les seves cridòries per a despertar a la resta del poblet que, amb tanta mandra, començava a feinejar de flor en flor, de branca en branca. També despertaven les rastis, que eren les que s’encarregaven d’omplir el rebost de la comunitat. La mamà va despertar la Júlia que, feliç, va preguntar: em creus ara, mami? Clar que sí, ets la meva papallona blava. I amb la calidesa d’una abraçada, van tornar a casa amb el Mandi.
Diuen que Bujaruelo està embruixat.
Diuen que Bujaruelo està embruixat perquè de nit, sobre el murmuri del riu, se senten coses estranyes. És el bosc que parla dolç i savi com les carícies de la mare, perquè les que ja no hi són, les àvies, mares, filles, tietes, romanen com l’aleteig de les ales invisibles que portem en el nostre interior. I amb el seu amor i saviesa sembren la terra que serà regada amb la pluja del bosc. A totes vosaltres, dones, gràcies!
Relat col·laboratiu que va sorgir arran d’un joc que vaig organitzar en Facebook durant el confinament per covid-19. Moltes gràcies per participar!
Mandi
