Parlava amb el meu amic poeta i em deia: són temps difícils, per a reflexionar. I és que quinze dies confinats donen per pensar.
Donen per pensar i reformular, perquè ara sí que tindré temps i silenci per a escoltar, escoltar-me, retrobar-me. Perquè ja sabem que la vida no és només córrer, treballar i gastar, però el dia a dia ho devora tot i anem mancats de moments i, a vegades, de felicitat i de sentir-se en pau amb un mateix, amb els altres i amb el món.
Prenc aquest confinament com una oportunitat per a descobrir quines són les meves prioritats, per a saber qui està al meu costat i al costat de qui desitjo estar jo. I per a descobrir si és compartit. El temps ens dóna respostes, i les persones, també. Hi ha mil maneres de dir t’estimo, i cadascun ho fa el millor que pot. I és que la vida ens sorprèn quan algú que no esperaves et pregunta com estàs, fins i tot si li vas deixar clar que no volies ja res amb ell, però et pregunta igual. Llavors, comprens que una mica de tu roman en la seva ànima. És el moment de veure les coses com són. Però també succeeix a l’inrevés: em costa acceptar el silenci dels qui són importants per a mi. A vegades costa entendre el silenci. A vegades no cal entendre-ho, cal acceptar-ho, sense més. A vegades només necessitem temps per a saber què és en realitat, si un adéu que dol i doldrà tant com la importància que aquesta relació va tenir en nosaltres; o un tranquil·litzador fins ara.
I en tot aquest temps difícil i convuls, com diu el meu amic poeta, aprofitaré per a llegir i escriure, per a cuinar, per a reprendre els projectes que tenia aparcats per falta de temps, per a conversar durant hores amb els meus amics, per a retrobar-me amb mi, amb tu, i per a agrair-vos a tots els que, des de la distància, m’heu preguntat: Paula, com estàs?
A tots, gràcies, i que la força ens acompanyi.
