La ressenya d’avui és per a un curs molt especial que va néixer de la iniciativa de l’Ajuntament d’Igualada per a oferir, durant el confinament, una sèrie d’activitats virtuals i gratuïtes per a la ciutadania. M’alegra haver estat una de les escollides per a participar com a professora, i d’haver impartit un curs d’escriptura creativa.

Sempre dic que quan triem una idea per a transformar-la en història, l’important no és només què succeirà, sinó també com s’enfrontaran a ella els personatges, ja que això és el que impulsa al lector a continuar llegint. Per això, hem de conèixer-los bé, o molt bé. Per exemple, un dels relats que es van crear començava així: No em canso d’aquesta olor de cadàver… Va començar sent la veïna de baix. Aquí, l’autora ens explica com el protagonista assassina a la seva veïna quan li deixa un llibre que fa olor de tabac. El fàcil seria quedar-se en què és un psicòpata, que ho és, però aquesta olor és el desencadenant d’alguna cosa; de què?, cal preguntar-se per a descobrir quins traumes reviu i per què cada vegada que sent aquest tuf insuportable. O en “Sal i Pebre”, quan la protagonista diu que tenia por de fer un pas, i tenia por de quedar-me quieta. I és que, després de gairebé trenta anys de matrimoni dedicada al marit i als fills, coneix a un home amb el qual desitja tenir una aventura. Que fàcil seria parlar d’un idil·li, i que difícil descobrir què desitja en realitat, si fugir momentàniament d’una vida que ja no té sentit, o refer-se a si mateixa per a connectar amb els somnis de joventut que mai va poder complir. I és que, descobrir als nostres personatges, també és descobrir-se a un mateix perquè ens fa caminar per senderes que, potser, no ens hauríem plantejat mai.

Una altra cosa que treballem va ser comprendre la importància de qui explica els fets del que succeeix. Si Marta, que inicialment era la protagonista, sofreix quan Lluís vol tornar amb ella després de dos anys sense veure’s, perquè ell havia jugat amb els sentiments d’ella per a, al final, casar-se amb una altra, la reflexió va ser: Per a tu, què seria més interessant, explicar com se sent ella, o què pensa i vol ell? Va triar la veu masculina i, de nou, el fàcil seria quedar-se en què ell la vol d’amant; el difícil va ser transformar aquesta història en la presa de consciència d’un home que descobreix que la seva actitud està generant dolor en les dones, i com s’enfronta a si mateix per a solucionar-ho.

Escriure sempre ens ajuda a reflexionar. A vegades, tot comença amb la trobada casual entre dos amics d’infància després de gairebé trenta anys sense veure’s. Ara, ell sent que la seva vida ja no té sentit; la d’ella, es va trencar durant el matrimoni. Llavors, descobreixen que el seu amor d’adolescència podria fer-se realitat, i el compleixen. Què són les segones oportunitats i com ens enfrontem a elles? Després d’un temps, per a ell ja no és suficient amb tenir-la d’amant; ella, li diu adéu per a no lligar-se a res ni a ningú. Sumit en la desesperació, el protagonista reflexiona sobre la seva covardia quan decideix romandre lligat a un matrimoni estèril abans que quedar-se sol. Una altra gran reflexió la veiem en “Peons”, quan la protagonista torna a casa després de vuit anys per a reconciliar-se amb la seva mare i dir-li: l’error més gran va ser no adonar-me que eres una víctima i no una covarda, i jo et vaig castigar encara més marxant del teu costat. Però, per a la seva sorpresa, la mare va morir fa anys i la jove ja no podrà disculpar-se, ni abraçar-la, ni besar-la. A més, descobreix que el pare no ha canviat perquè espera de la seva filla obediència a les bones, o a les dolentes. L’autora reflexiona sobre si cal seguir lligat a una família que et maltracta, només per ser família, o si podem alliberar-nos i tallar els vincles.

I entre tanta intensitat, trobem relats amables que ens fan somriure, relats d’ambient per a contemplar el paisatge i vibrar amb els petits plaers de la quotidianitat, com una alba amb el despertar del tràfec entre comerços, les gents, la ciutat. Allí on l’elecció sobre si menjar o no un croissant de xocolata pot canviar-te la vida. Contes de fades moderns que acaben amb un: i sota aquest aspecte d’home seriós, s’amaga un de sensible i detallista que sap valorar-me i que em fa immensament feliç. I qui no voldria arribar a la felicitat?

Aquestes i altres històries han necessitat hores de reflexió i de recerca, quantitat d’exercicis i de debats, de pluja d’idees entre els participants per a aconseguir descobrir què vol i sent cada personatge que estem creant i que, sense cap dubte, romandrà unit a cada autor per sempre. Només puc donar les gràcies a tots els que m’heu acompanyat en aquest viatge fascinant de l’escriptura. Perquè escriure és com la vida, necessita temps i reflexió, distància, escolta.

Gràcies, alumnes, per ser els meus mestres, i gràcies, Ajuntament d’Igualada, per aquesta magnífica iniciativa i oportunitat.

¡Compártelo!