Un senyor escrivia sobre la seva infantesa. Fill d’immigrants andalusos durant els cinquanta, vivia amb els seus pares en un pis fosc i petit d’una barriada de Barcelona; deia, jo passava les hores mirant per la finestra, però era tan petita, que només es veia un rectangle de cel blau! I no sabia definir per què li agradaven tant aquells moments de contemplació. Llavors, li vaig proposar prendre la finestra com a símbol de la llibertat i de la felicitat que sentia quan corria, durant els estius, pels camps de blat del poble dels seus avis.
Avui, les nostres finestres han canviat, perquè a més del cel blau, dels llibres i de la televisió, podem veure’ns i sentir-nos a través de les videotrucades. I és tan senzill com donar-li a un botó i passar una bona estona. Ja no és imaginar en solitud o deixar-se emportar pel que t’estiguin explicant, sinó relacionar-se amb d’altres a temps real. Com fa uns dies, quan estava a punt de preparar els canelons de Nadal. Parlem?, deia el missatge whatsapp d’una amiga. Sí, però per videotrucada, vaig respondre. I vaig col·locar el mòbil sobre el saler de la cuina, per a anar emplenant la pasta mentre xerràvem, ella des del sofà de casa seva, i jo com impartint una masterclass culinària. Parlàvem i rèiem. Després, vaig pensar que podríem batejar cadascun dels canelons amb els temes de la conversa: que si el caneló Bovary, que si el sabies que durant el segle XII…, el de quin fred fa avui, el de mil fulles de crema que els encanta als nens… Vint-i-cinc noms per a vint-i-cinc cullerades de vida. L’endemà, mentre els servia, m’envaïa fins i tot més el benestar. Qui no conegui la història pensarà que era, només, una safata de canelons nadalencs preparada amb molt d’amor; però jo sentia, a més, la felicitat de la impagable companyia de les amigues que sempre estan, pesi al temps i la distància.
Que ja tornaran els dies en què puguem abraçar-nos, besar-nos, sortir a passejar, a ballar, a nedar. Mentrestant, estarem a un clic de veure’ns i de compartir, perquè qui bé et vol et buscarà on estiguis, al camp, a la ciutat, a la finestra, en la videotrucada… i encara que la tempesta refermi sempre ens quedarà, des de la finestra, aquest trosset de cel blau.
