La solitud i la tristor m’han inspirat per tocar com mai a la meva vida. Sóc un bluesman que frega els seixanta i fins fa un parell de setmanes tenia una relació amb una prostituta. Els seus ulls verds, la pell de color del cafè acabat de torrar i un cos que convidava a acaronar-lo com si fos una guitarra Stratocaster em tenien el cor robat. Ara, ella viu amb un corredor d’apostes de Portland. Com a comiat em va dir que no sempre tindrà vint-i-cinc anys, que vol prosperar i que amb un músic mediocre com jo no tenia futur.

Quan estava amb ella, al cap del dia i abans d’anar a tocar al “Music Temple”, quan el sol llisca gola avall de l’oest i deixa un regust ataronjat i vermell que omple tant la vista com l’esperit, m’agradava caminar fins al penya-segat i sentir com la salabror amara l’ànima. Allà, tancant els ulls, imaginava que era una gavina que vola cap a l’horitzó. Això em donava el valor suficient per a tocar i no fer cas de les cares inexpressives, dels borratxos i dels preludis de dormitori de les parelles mig amagades a la penombra. Però ara, tinc por que en arribar al penya-segat oblidi que en lloc de plomes tinc pell i en lloc d’ales tinc braços i que, després de l’últim pas, el meu cos s’estimbi allà baix on les onades piquen a les roques.

M’ha costat d’entendre, però s’ha de ser allò que vols per aconseguir-ho. I després de tres mesos sol i mentre segueixo buscant el seu cos en un llit ocupat tan sols per mi, cobro milers de dòlars per cada actuació en els millors locals de la ciutat.

S’ha de ser com un blues per tocar blues.

Relat de Xavier Mayugo, un dels assistents al curs d’hivern Què passaria si… Escriptura Creativa, realitzat a Igualada.

¡Compártelo!