Tot d’una, la Bella Dorment es desperta. Fa fred i té ganes d’anar al bany. Però això no estava previst: tots dormen menys ella, qui ha canviat el conte? El banquet va acabar i estan a palau. I dormen tranquils perquè saben que el seu món principesc és el millor lloc per viure, ja que, passi el que passi fora (al bosc, a les viles, als camps), aquí estan fora de perill per menjar, riure i viure: és la seva zona de confort.
Mira cap al bosc i no vol sortir. Sent por dels senglars, de les serps, del desconegut. El món fa por. Per què? Què hi ha més enllà de tant temor?, es pregunta.
Comença a caminar pel palau, a recórrer les estances observant-ho tot i tots. Quanta felicitat i tranquil·litat, quin silenci i foscor. Tot d’una, ensopega amb alguna cosa que es fa miques. És una sabata de vidre. La Ventafocs es desperta i observa el seu peu nu. Que perillosos són aquestes sabates … I s’allibera de l’altre. Perquè a la Ventafocs tampoc li agrada el seu destí. Així que decideixen recórrer juntes el palau fins a trobar la sortida. En una altra estança xoquen contra un llit i descobreixen que aquí dorm és la Blancaneu, i la desperten. La jove agafa el seu llum, la que fa servir per anar a visitar els nans a la mina, i s’uneix a descobrir una nova vida. Quan arriben al llindar de la porta, una brisa fresca les esglaia. El bosc és fosc, ple de perills i de sons estranys. Fa fred. A la seva esquena està tot el conegut, el món segur. Al davant, el misteri de la vida per descobrir. I, valentes, s’endinsen en el desconegut.
Perquè és allà on comença la vida, on podran triar què fer, com fan ells, els prínceps i cavallers, que recorren aventures i escullen la princesa amb qui volen casar-se. Però a elles no els pregunta ningú, es queden immòbils dins de palau o en el del seu futur marit, amb un destí escrit del qual es pressuposa el final: la felicitat conjugal.
Però ara han vençut les seves pors. I ningú tornarà a dir-los què han de fer, ni quan ni amb qui. Ara, són lliures.
Vet aquí que una vegada hi havia una Bella Dorment que s’avorria moltíssim. Vivia entre cotons per a no aprendre massa, ni a pensar ni a viure massa. Però per què?, li preguntava ella als seus pares. I sempre li contestaven: perquè cal aprendre a viure el just per a acceptar de grat la pròpia destinació. I, què és la destinació?, insistia, però ningú li responia. De fet, tots creien que la Bella Aurora vivia tranquil·la, però la curiositat li podia. Per això, el dia del seu vint-i-cinquè aniversari, farta d’esperar alguna cosa que ni ella mateixa sabia què era però que tots semblaven saber, va decidir endinsar-se en el bosc que limitava amb el seu castell.
Mentre caminava sentia una veu insistent dins del seu cap … El bosc és ple de perills, no has d’endinsar-te en ell … Diuen que viu una bruixa que es menja a les nenes bones i maques com tu … Aquí mil horrors t’esperen … Et perdràs i no tornaràs mai … Però eren veus, només veus el que ella sentia: la veu de la seva mare, la del seu pare, la de les serventes …. Totes les veus juntes. I sabia que si no s’enfrontava a les seves pors, mai podria descobrir el que s’amagava més enllà de la seva vida.
Estava sola. Atemorida. Serien certes totes aquelles històries? Més i més endins del bosc va trobar un palau cobert d’heura i molsa. Des de quan estarà aquest palau aquí? Estarà habitat?, es va preguntar. I va decidir a entrar-hi. Al centre va trobar una estança amb objectes antics, estranys, vells. De sobte, un reflex la va il·luminar: era el reflex d’un mirall de mà. Es va acostar. No s’ho podia creure: el mirall parlava! Com saps qui sóc? Com és possible que sàpigues què m’agrada i què no, quins són els meus desitjos? Què vols dir amb què he de tornar a casa, que és un error no acomplir el meu destí? Quin destí? Què saps tu de mi que ni jo mateixa sé?
Atordida, va escoltar les respostes a totes les seves preguntes. Una a una. Llavors, es va retirar a meditar. Va pensar en el seu destí, el que havia de complir-se dins de poques hores. Li va semblar que dormir durant cent anys no seria massa cruel, però sí avorrit: el seu destí era esperar fins a trobar al seu gran amor, el qual la despertaria. I això era bonic. Va pensar i pensar. Fins que, per fi, es va decidir: és injust que hagi d’esperar adormida, jo vull conèixer el meu príncep, vull viatjar i divertir-me, aprendre, no vull una vida avorrida. No vull esperar.
Abans de marxar li va preguntar a l’espill, qui ets? I va saber que la fillastra de la seva anterior propietària, la Blancaneu, el va deixar abandonat allà on les princeses deixen tot el que ja no els serveix en la seva vida, fartes d’esperar i d’haver de patir un destí imposat. I va descobrir una sabateta de cristall, una rosa marcida, una capa de color vermell i mil coses més.
I va decidir no punxar-se. Va decidir no dormir. Va decidir viure desperta i, sobretot, canviar-se el nom per: La Bella Desperta.
Exercici realitzat en el curs: «Perrault, no m’expliquis contes! ( ‘Perrault, no m’expliquis contes!’), A la Biblioteca l’Escorxador, Sant Celoni.
Durant el curs impartit a la Biblioteca l’Escorxador de Sant Celoni (Barcelona), hem analitzat i reflexionat sobre els arquetips patriarcals en els contes de fades, a més de conèixer una línia silenciada de dones escriptores a on les princeses són cultes, intel·ligents, llestes i, a més, guapes i poderoses. El nivell de participació i de reflexió ha estat excel·lent.
La classe es va dividir en dos grups per treballar la reescriptura del conte de la Bella Dorment. El primer grup es va centrar en el somni d’Aurora, la Bella Dorment, que van prendre com a metàfora d’acceptar el mateix destí: ella creu que ha de dormir cent anys, que ha d’acceptar el seu destí amb passivitat però, finalment, es revela. Per llegir el seu exercici ( «La Bella Dorment que es va canviar el nom»), podeu anar a: http://paulacolobrans.com/wp-admin/post.php?post=143&action=edit
El segon grup es va centrar en les pors al fet desconegut, a la sobreprotecció que el sistema tradicional imposa a la dona per protegir-la dels perills de la vida, com a metàfora del somni de la Bella Dorment. Aquí, Aurora s’enfronta a aquestes pors per despertar. Per llegir el seu exercici ( «La Bella Dorment i el banquet de princeses») podeu anar a: http://paulacolobrans.com/actividades/la-bella-durmiente-y-el-banquete-de-princesas/
I no només això, hem tingut el privilegi que el Roc, un petit molt gran de set anys, el nostre relleu generacional, participés també durant una sessió. I ha estat tan atent que ens ha dibuixat a una Bèstia (del conte «La Bella i la Bèstia»), que no canvia, que continua sent Bèstia perquè té un cor de robot. Ho hem pres com la metàfora del fet que l’amor romàntic no sempre ho pot tot, perquè el poder transformador de l’amor només funciona si un mateix vol canviar, i això és una decisió personal que no depèn de l’altre sinó d’un mateix. A la galeria podreu veure un dibuix de la Bèstia i un altre d’un retrat fantàstic que em va fer.
Gràcies, Biblioteca l’Escorxador de Sant Celoni i a totes les participants, va ser un veritable plaer.
Vet aquí que una vegada hi havia dos pobles: un era el regnat de la Blancaneu, l’altre, el de la Bella Dorment. I estaven separats per un llac enorme on vivia la Sireneta, però també uns monstres perillosíssims. Aquest és un conte diferent perquè les princeses eren totes amigues.
Resulta que un dia, la Sireneta va sentir que Malèfica estava tramant un pla per matar Blancaneu, que volia deixar-la al bosc o donar-li una poma enverinada. Li tenia enveja perquè era bona i maca. Llavors, la Sireneta va partir de pressa cap al castell de l’Aurora, la Bella Dorment, per explicar-ho tot i, juntes, van cridar a Ventafocs i a Rapunzel. Les quatre amigues van pensar en com podrien deslliurar-se de la madrastra Malèfica i se’ls va ocórrer un pla: la Ventafocs va trucar a la seva mascota, que era el drac de Sant Jordi, i juntes es van anar volant fins al castell de Blancaneu, perquè travessar en vaixell era molt perillós pels monstres. Quan van arribar a casa de la Blancaneu, Malèfica estava a punt d’obligar-la a menjar la poma. Però Rapunzel va enrotllar la seva enorme trena al voltant de la madrastra i la va immobilitzar, i la Sireneta li va donar un cop de cua tan fort a la mà que subjectava la poma, que se la va fer empassar de cop.
Malèfica va caure en un somni profund i ningú va voler despertar-la mai, per dolenta. Fins que un dia, a algú se li va ocórrer posar-la al sol perquè es desfés fins a desaparèixer. No va quedar res d’ella. Malèfica va deixar d’existir. I les princeses van continuar sent amigues i ajudant-se unes a les altres.
A l’escola de princeses, Blancaneu i la Bella Dorment es van fer amigues. Durant l’estiu d’aquesta història, Blancaneu vivia a casa dels nans i va convidar a la bella Aurora a passar juntes uns dies.
A les dues amigues els encantava jugar a les disfresses, i van decidir intercanviar-se els vestits. Blancaneu contemplava a Aurora i, en el fons, li tenia enveja. I no perquè el vestit li quedés millor que a ella i perquè fos rossa i tingués tots els encants del món. Si no perquè Aurora li havia robat el nuvi a l’institut i, mentre ella havia hagut de fugir de casa per culpa de la seva madrastra, Aurora es divertia amb el seu xicot. Així, amb els vestits intercanviats, va ser quan va arribar una vella amb un cistellet ple de pomes dolces. Blancaneu va pensar a fer-li una broma a la seva amiga i li va dir: «Obre tu i menja’t la poma, digues-li que ets jo, la que viu amb els set nans. Cada setmana hi ha qui ve a conèixer a la pobra Blancaneu que va haver de fugir per culpa de la seva madrastra, i només fan que fer-me regals». Així que Aurora va agafar la poma i la va mossegar. I la madrastra es va desfer de felicitat creient que s’havia deslliurat de la seva fillastra quan la jove va caure adormida.
I Blancaneu va poder lliurar-se per fi de la seva madrastra, i també de la repipi i presumida Aurora, i dels nans masclistes, bruts i grollers que la tenien fins al capdamunt. I ara gaudeix en un ressort del Carib, de l’herència de la Bella Dorment i d’una vida boja.
I QUÈ SUCCEÍ AMB LA RESTA DE PERSONATGES …
Que el príncep no va arribar a temps de besar a la suposada Blancaneu perquè venia en tren, i aquí segueix esperant, a l’andana.
Que la madrastra es va quedar sense mirall quan el va trencar en un atac d’ira, perquè el mirall continuava dient que la més bella era Blancaneu. Però estava morta, no? O això creia ella.
Que els nans es van quedar sense minyona i ara estan farts de netejar, rentar i fer-se el menjar ells sols.
I, mentrestant, la Bella Dorment està abandonada al bosc, a la seva cripta, coberta de males herbes, esperant i esperant que algú la trobi i la desperti.
Al taller familiar de «La Bella dorment que no volia dormir» que vaig impartir a la Biblioteca Montserrat Roig de Martorelles (Barcelona), vam treballar la sororitat femenina a través dels contes de fades. Els vaig proposar que les princeses s’ajudessin entre elles salvant unes a les altres. L’equip infantil ho va fer de por, però el de pares va ser una mica trapelles i vam acabar rient moltíssim.
