Per Sant Jordi, a Santa Coloma de Queralt, vam celebrar l’Hora Poètica a la sala gran del castell. L’acte el va organitzar el club de lectura i els rapsodes vam recitar obres i poemes del rector de Vallfogona, Vallverdú i Espinàs, tot acompanyat de música en viu; a més, es va fer l’entrega de premis del certamen literari i, en acabat, la foto final.
Va ser un acte ple de màgia i companyonia. Moltes gràcies als organitzadors i col·laboradors, al Campus Extens de la URV, als participants i assistents, tant de bo ens retrobem l’any vinent!
Querría decir tantas cosas… pero iré a lo importante: Conoceros ha sido un regalo, traspasar de lo profesional a lo personal y continuar caminando juntas, ¿qué más podría pedir? Que en clase soy la profesora, pero fuera, una más. Me habéis robado el corazón; es un orgullo haberos conocido.
Hoy, desayuno de escritoras (y escritor); mañana, más. ¡Gracias por estar en mi vida!
Va ser per la llum del sol que banya els camps quan s’enfonsa a la mar violeta de les lavandes. Em sentia neguitós mentre tornava a la terra que vaig heretar. “Has sortit a l’àvia”, em deies sempre, perquè l’àvia elaborava productes amb oli essencial de lavanda. Vam anar a París quan el pare va morir, però els avis van quedar-se a la Provença; fins i tot durant els pitjors anys, quan l’àvia es va quedar vídua. I ara, a la casa, només hi ha silenci entre aquests camps, plena d’uns records que sento meus per les cartes, les històries i les fotografies que ens arribaven des d’aquí. Aquí dorm el receptari de l’àvia, el de les flors. Dorm perquè jo el desperti. Soc perfumista.
Surto al camp. Cullo una flor i la desfaig entre els dits per olorar-ne el perfum i saber si està madur. El zumzeig de les abelles es fon amb l’aleteig lleuger de les papallones. Torno als cinc anys; de lluny et veig a tu, mare. Somrius. El sol t’il·lumina i veig la teva figura a contrallum, amb el vestit blanc de lli. Un barret de palla et protegeix del sol i la cinta de ras voleia amb la brisa suau del matí. Somrius com l’àvia, amb suavitat. Em mires i dius que vingui, que hem d’omplir el cistell de vímet. L’àvia ens espera lluny, a casa. Recordo que als matins et deixava dormir, em despertava i em deia “renta’t la cara”. I em pentinava amb la seva aigua d’espígol. L’àvia està sempre amb les lavandes, com tu.
Amb cura, tallo una a una les tiges per conservar-ne les flors. Les deso al cistell i les porto a l’estudi. Les col·loco a l’alambí i penso en tu, mare, en la teva olor, en la teva dolçor. Quan l’oli estigui destil·lat, el guardaré dins d’un flascó de vidre, petit i bufó, dels que t’agraden. Preferiria que fossis aquí, però hi ets sense ser-hi, com l’àvia. He vingut per quedar-me. De què serviria treballar enlloc desarrelat de la meva terra? Elaboro les receptes una a una, com ho feia l’àvia. A més, he fet compondre un receptari il·lustrat i una col·lecció de productes que vendrem a la nostra filial; els he anomenat Béatrice, com et deies tu, com es deia ella. Béatrice de la Provence.
Baixo al poble i m’assec a la cafeteria; em conviden a un tros de pastís de civada amb aroma d’espígol, que és d’una recepta antiga de l’àvia. Però no té el mateix gust, perquè a les coses noves els falten els records que trobem a les velles. Aquí tothom em recorda de quan era petit. De mica en mica entrem tots a l’església. És l’hora de dir-nos adeu, mare. En silenci, em donen el condol. Recullo les dues corones de roses blanques amb lliris i lavandes, i les deso sobre el taüt. Una és per a tu i l’altre per a l’àvia. Passegem fins al cementiri per a donar-te l’últim adeu. Aquí dormireu plegades.
He tornat per a quedar-me; és per la llum que banya els camps, pel sol que s’enfonsa a la mar violeta de les lavandes, pel seu perfum, per tu, per l’àvia i per mi.
Mirad qué escalera, conduce a la Biblioteca Municipal de Santa Coloma de Queralt, que está en el castillo dels Comtes de Queralt (Tarragona). Estuve ayer y no pude resistirme a hacer estas fotografías para enseñároslas.
Este pequeño pueblo, que no llega a 3.000 habitantes, alberga joyas como esta; así que de vez en cuando, me voy de paseo por sus calles y sus rincones solo para disfrutar de tanta belleza con siglos de historia.
Siempre me gusta visitar bibliotecas, pero si están dentro de un castillo (o monasterio), se vuelven insuperables. ¿Tenéis alguna así cerca de vuestra casa? La verdad es que me siento privilegiada.
Aquest dissabte vam celebrar la Segona Matinal de Poesia en català, a Igualada, organitzada per Aplec Associació Promotora De La Llengua Catalana , on música i literatura es donaven la mà. Vam gaudir de valent recitant i escoltant poemes, va ser tot un èxit i amb ganes que arribi l’any vinent!
Aquest dissabte passat, a la Biblioteca Central d’Igualada , vam gaudir de valent amb la presentació de «La Yasmin i els supermigradors«, escrit per la Marina Llobet i il·lustrat per l’Elisabet Serra. A més, el Gal Gomila va musicalitzar la lectura del conte. Va ser tota una experiència on la música, la literatura i la il·lustració es van donar la mà amb aquests grans artistes! Gràcies per aquest moment tan especial, us desitjo molt d’èxit!
