domingo 27 diciembre, 2020 | Blog
Un senyor escrivia sobre la seva infantesa. Fill d’immigrants andalusos durant els cinquanta, vivia amb els seus pares en un pis fosc i petit d’una barriada de Barcelona; deia, jo passava les hores mirant per la finestra, però era tan petita, que només es veia un rectangle de cel blau! I no sabia definir per què li agradaven tant aquells moments de contemplació. Llavors, li vaig proposar prendre la finestra com a símbol de la llibertat i de la felicitat que sentia quan corria, durant els estius, pels camps de blat del poble dels seus avis.
Avui, les nostres finestres han canviat, perquè a més del cel blau, dels llibres i de la televisió, podem veure’ns i sentir-nos a través de les videotrucades. I és tan senzill com donar-li a un botó i passar una bona estona. Ja no és imaginar en solitud o deixar-se emportar pel que t’estiguin explicant, sinó relacionar-se amb d’altres a temps real. Com fa uns dies, quan estava a punt de preparar els canelons de Nadal. Parlem?, deia el missatge whatsapp d’una amiga. Sí, però per videotrucada, vaig respondre. I vaig col·locar el mòbil sobre el saler de la cuina, per a anar emplenant la pasta mentre xerràvem, ella des del sofà de casa seva, i jo com impartint una masterclass culinària. Parlàvem i rèiem. Després, vaig pensar que podríem batejar cadascun dels canelons amb els temes de la conversa: que si el caneló Bovary, que si el sabies que durant el segle XII…, el de quin fred fa avui, el de mil fulles de crema que els encanta als nens… Vint-i-cinc noms per a vint-i-cinc cullerades de vida. L’endemà, mentre els servia, m’envaïa fins i tot més el benestar. Qui no conegui la història pensarà que era, només, una safata de canelons nadalencs preparada amb molt d’amor; però jo sentia, a més, la felicitat de la impagable companyia de les amigues que sempre estan, pesi al temps i la distància.
Que ja tornaran els dies en què puguem abraçar-nos, besar-nos, sortir a passejar, a ballar, a nedar. Mentrestant, estarem a un clic de veure’ns i de compartir, perquè qui bé et vol et buscarà on estiguis, al camp, a la ciutat, a la finestra, en la videotrucada… i encara que la tempesta refermi sempre ens quedarà, des de la finestra, aquest trosset de cel blau.
sábado 28 noviembre, 2020 | Blog, Relats
Ets avui la mirada d’un oblit infinit. Un sospir, un missatge, un adéu.
Vas arribar amb les onades gronxant-te i sospirant-me amor. Però em portaves la mort. Escuma blanca sobre una mar en calma que només demanava reposar a la riba. Onatge infinit per a un somni etern. A vegades som ones; a vegades, la mar.
Jo vaig ser el mar i tu, les ones.
miércoles 25 noviembre, 2020 | Blog, Relats
Era tan bonic, que ell va pensar que ella estaria sempre al seu costat; i ella, que ell canviaria per amor. I així passaven els dies, les setmanes, els mesos, fins que a poc a poc…
No ets el tipus de dona que vull a la meva vida, m’atabales, vull experimentar amb d’altres, la meva sòcia és tan important com tu, la meva ex és la dona de la meva vida, ets molt gelosa, no saps estimar, deia ell.
M’esforço per aprendre, perdona per ser gelosa, si milloro podrà funcionar, perdona per atabalar-te, et vull a tu, tornem a intentar-ho, responia ella.
Fins que es va afartar, i el va deixar.
Llavors, ell va voler tornar: perdona, t’estimo molt, canviaré. A ella li va semblar un miracle. Però un miracle que mai canviava res: mentre ella plorava, ell li pegava amb les seves mentides.
Però tornem enrere!, perquè el principi està mal escrit. En realitat volia dir:
Ell va pensar que ella li ho aguantaria tot. Ella va pensar que això era amor.
jueves 19 noviembre, 2020 | Blog, Cursos i tallers
Coneixes els cursos d’escriptura creativa que impartiré durant aquesta tardor?
En el de Què passaria sí que… aprendràs diferents tècniques de desbloqueig per a estimular el procés creatiu. Es treballa sobre les bases de l’escriptura, individualment i en grup, a través de jocs i de la reflexió.
En Els cinc sentits farem un viatge de descobriment personal per a aprendre a connectar els sentits amb les emocions i expressar-les literàriament.
Aquests cursos formen part del Bibliolab, una campanya oferta per la Diputació de Barcelona per a fomentar el coneixement i l’experimentació. S’impartiran virtualment i són gratuïts.
Nota: els exercicis podran presentar-se en català o espanyol.
Per a saber més, visita la meva agenda aquí: https://paulacolobrans.com/ca/agenda/
martes 22 septiembre, 2020 | Blog, Relats
M’imagino que avui, mentre el fred es desperta, li demana al capvespre que s’afanyi per escurçar els dies i allargar les nits. Miro per la finestra i veig al bosc, fatigat; es prepara per a brodar un tapís de fulles lànguides que es despenjaran fins a encatifar les valls i muntanyes, de vermell, groc, violeta. Sé que aviat arribaran els dies amb dolç de codony, les tardes de pluja i recolliment amb les seves hores interminables per a llegir i escriure, nits que fan olor de sopa, a jocs de taula, a llet calenta abans d’anar-se’n a dormir, hores de cabdellar-se sota les mantes i despertar-se abrigallada per la calidesa d’una abraçada infinita.
Avui, tota la humanitat viurà dotze hores de llum i dotze de foscor. Per a uns arribarà el temps de tardor; per a uns altres, el de primavera. A tots, amics, lectors, companys, us desitjo feliç equinocci i una tardor plena de prosperitat.
lunes 14 septiembre, 2020 | Blog, Relats
Sola a la cabanya del bosc, a la llum d’un quinqué. Vaig mirar per la finestra. Raigs com a colobres trencaven la foscor. El cel rugia intens sobre les branques embogides, arbres furiosos, la pluja colpejant contra el cristall.
Dins, una infusió fumejava tranquil·la. Feia olor de farigola, a veritable, a quan vas pel camp a recollir herbes i flors, a passejar, a retrobar-te amb tu. Vaig treure les cartes del calaix, groguenques per l’aspror del temps, i vaig jugar a un solitari, dos, tres. Del no-res, udols dins les tenebres. Ombres. Llops, vaig pensar. Vaig agafar el quadern i em vaig enllitar. El vent gemegava nerviós. Em vaig abrigallar amb l’edredó i vaig començar a escriure. Va sonar el ronc d’un baluern profund que no s’acabava mai. Les martellades incessants de l’aigua contra el sostre, el sòl. Vaig intentar escriure fins a quedar-me adormida.
En despertar, silenci. Petits brins de llum s’escolaven pels porticons. Vaig escoltar bé i vaig sentir a l’orquestra de reietons, merles i picapins Vaig sortir al porxo i em van envoltar amb el seu benestar. Vaig veure com la boirina abrigallava al sol, vaig escoltar el rumor del vent en les copes dels fajos, dels avets, vaig respirar la brisa fresca sobre la meva pell. T’agradaria. Em vaig posar les botes, la jaqueta, i vaig sortir a passejar. Petricor, així es diu a l’aroma de terra mullada després de ploure. Durant dies, tot eren pluges; avui, les petites gotes es despengen rialleres per a caure sobre mi. Teia gust de felicitat. Vaig recordar que sempre hi ha temps per a tornar a somiar, sense importar el fàcil o difícil que es torni el camí, encara que a vegades necessitem un temps de solitud. Vaig tornar a la cabanya sota un tros de cel blau i vaig somriure per fi, després de tants dies d’obscuritat.
