La llum s’insinua entre la boira, un tel blanc enmig de l’oceà.
Sóc en un vaixell ple de gent que marxa cap a un món nou, cap a una nova vida.
Em neguiteja el fum negre de la xemeneia que lluita contra l’espessor
esmorteïda. Dibuixa formes sinuoses com les de l’havà de l’amo
quan ens observava, immòbil, des de l’oficina de la fàbrica. Feia por… En què
pensava quan ens mirava així? De vegades, a les seves glopades ja no els hi
quedava espai, i xocaven unes amb les altres. I l’amo, sempre immòbil, semblava
un aparegut del no res, borrós, confús. Llavors, jo me l’imaginava engolit pels
inferns, desaparegut. De sobte, ja no se’l veia.
La majoria dels passatgers encara dormen. Em confón sentir el
fred glaçant-me les galtes, les mans, les parpelles i els cabells. No sé si
estic somiant o si realment em trobo enmig de l’oceà, enmig del no res. La
incertesa em consumeix. Sento a la llunyania, la remor de les entranyes del
vaixell: el brunzit de les turbines, els ritmes acompassats de les màquines i,
sobre tot, la fosca monotonia del motor de fuel que escup el fum negre per la
xemeneia. Tot em fa veure el temps que deixem enrere. Dibuixo en la memòria els
últims records de la fàbrica: les bobines del fil, els telers, les companyes,
les amigues… És el motor qui m’ensordeix l’ànima fent-me recordar la guerra i
el desencís de la mancança, de la soledat. Amb els talls de llum constants, a la fàbrica només podíem
treballar gràcies a un motor portat des de Barcelona, aprofitat d’un vaixell
desballestat durant la guerra. Entre el so dels telers i el d’aquella bèstia
pudenta, no podíem sentir els avions que sobrevolaven el cel per anar a
bombardejar Barcelona, o qualsevol altre indret. Patia. I si algun dia
decidissin atacar-nos i no els havíem sentit? Imaginava una pluja de bombes
mentre treballàvem. Explosions. Crits. Dolor. Laments, gemecs i sang. El regal
triomfant d’algú que jugava a ser Déu. La diferència entre la vida i la mort
restava en un simple gest.
Fèiem coses maques i útils a la fàbrica, com la roba per les
fundes de matalàs, estovalles, uns jaquards preciosos i, com dir-ho… cotilles. No gosava, quan jo
treballava en aquella tela i s’apropava l’amo, de mirar-li a la cara. Em sentia
una desvergonyida. Però jo era tant jove… Vaig començar molt a prop del temps
de la guerra, quan tenia catorze anys, com totes. Era a principis del 1936. El
papà va insistir en que anés a l’escola
fins el Nadal, tot i saber que a casa necessitàvem els quartos per poder viure.
Recordo quan la mare i el Pepet encara vivien. La mamà em
pentinava i em feia les trenes per anar com una senyoreta polida. En Pepet
encara era petit quan van agafar les febres, tenia quatre anys. Poc després,
van marxar. Recordo també els primers rajos de sol que entraven pels finestrals
de la fàbrica, sempre a partir de mig matí. El cel blau es diluia rere els
vidres i els filets d’or quedaven empolsinats. Eren com piguetes de pols
flotants. En Pepet tenia la cara pigada. Li agradava córrer pels carrers i
trepitjar l’herba del tros. De vegades, es fixava en les formigues i els
cargols, i reia. La mare, llavors, resplendia de felicitat.
El papà estava segur de la seva decisió:
—Nineta —em va dir un dia— m’ha escrit el tiet Miquel i m’ha
explicat que a l’Argentina s’hi està prou bé. M’ha dit que necessiten un fuster
i que em pagaran suficient com per poder viure bé. Allà no hi ha guerra ni
penúries.
Però el papà estava trist. Vivíem dins d’una casa massa gran.
L’Engràcia i altres veïnes m’havien ofert de quedar-me a casa seva. Deien que a
Copons tenia feina i amigues. Però el papà va insistir de marxar.
—I què faré jo, a l’Argentina? —li preguntava—. També cusen
allà? També tenen fàbriques de teles?
—Segur que sí, Nineta —responia ell prenent-me de la mà,
somrient.
Però jo sabia que no tenia respostes certes. També sabia, per la
seva mirada trista, que aquella no era una fugida de dol, com comentaven alguns
veïns, sino un intent de donar-me la vida que ell desitjava per a mi: que em
convertís en una senyoreta en un país de llibertat. Ningú no l’entenia. A
Copons bé que s’hi està, deien.
—Mira, Nineta, mira quins peixos tan grans i bonics! —sento que
em crida el pare ple d’emoció, fent-me despertar.
—Són dofins —ens explica una senyora grassa i divertida, rient.
M’adono que el sol espurneja i la boira s’ha esvaït. Els xiscles
de les primeres gavines ens avisen de que ja som a prop de la costa. Jo mai no
havia vist el mar, ni gavines, ni dofins, ni onades tant grosses com les
d’ahir. Però la seva olor és relaxant.
Desitjaria poder compartir-ho tot amb la Marieta i la Josefina, i amb les
amigues i les companyes estimades que deixo enrere. Potser no ens tornarem a
veure. I el sol esclata contra l’aigua tornant-la tant lluent com les perles de
les sirenes. I els xiscles brillants dels dofins m’enlluernen els records
dementre contemplo la terra ferma, dementre el port ens obre els braços a una
nova vida. I és ara, quan la incertesa i l’emoció m’embolcallen, que agafo ben
fort el collaret que em van regalar les meves estimades perquè les dugués
sempre al cor, a elles, a la fàbrica, i a Copons.
Diuen que aquella nit càlida i plena de
tempesta del 1911 hagués encongit l’ànima de qualsevol ésser. A dins d’aquell
bosc, però, una ombra sinistre es movia amb rapidesa. D’on havia sorgit?
Semblava que del no res…El bestiar de les masies alertava amb neguit d’aquella
estranya presència, i ni tan sols en arribar aquí, al petit poble de Tous, la
veié ningú.
Enmig de la foscor, a la Beatriu se
l’il·luminava el rostre a la llum d’una espelma. Es delia sentint la fura de
Déu descarregant amb totes les seves forces, dementre pensava somrient com el
mossèn explicaria al sermó de diumenge que allò era un càstig diví, i que
devien sentir temor i no pas complaença davant de les mostres de l’omnipotència
divina. “Quin home més antiquat…”, pensava. I aquella espelma de la Beatriu,
a la finestra més alta de casa, feia les d’un far entre la tempesta. I diuen
que aquella ombra s’apropà entre la foscor, fins que les armelles retoparen
obscures. Llavors, l’estómac de la Beatriu s’encongí per la batzegada, qui
deuria ser? Trèmula i amb camisa de dormir, baixà les escales amb el peus nus
dementre la fredor de la pedra corria pel seu cos com la serp del desig. “Ets
massa curiosa, Beatriu” es digué a sí mateixa. Llavors, tornà corrents cap a la
seva habitació i s’amagà dins del llit. “Quina nit per viatjar…”, pensà, i es
quedà dormida sentint com la veu de la minyona acomodava al viatger. La casa de
la Beatriu era el millor hostal del poble.
A mitja nit, però, una respiració suau la
despertà, un bri d’alè l’embolcallà inspirant-li un desig estrany. Inquieta, se
n’adonà que una ombra desconeguda era a la seva cambra. Emmudí, se li
entretallà la respiració, el cor li bategava amb força fins que el silenci es
trenca trèmul amb el tel de la seva innocència. Entre sospirs i carícies, entre
mirades i abraçades, l’honor de la Beatriu fou consumat per la seducció d’un
estrany.
A l’alba, despertaren amb urgència al
mossèn. Deien que la Beatriu havia sortit nua corrent carrer avall vers el
bosc, seguida per una ombra, fins a desaparèixer. I expliquen que el pare de la
Beatriu entrà a l’habitació de la jove i que allí hi trobà un quadern estrany.
L’obrí. Què era allò? D’on havien sortit aquelles fulles plenes d’horror? I
ningú no sabia què dir o què fer. “On es la meva petita i dolça Beatriu? Qui ha
gosat endur-se-la sense el meu consentiment?”, es preguntava desconsolat,
agenollat, humiliat. I de sobte sentí
“Blasfèmia!”. Era el mossèn que embogia de ràbia, d’ira, de còlera!, assegurant que tot allò fou escrit per la bèstia maligna,
per Satanàs!, que havia seduït i corromput a la jove Beatriu. “Aquí en teniu la
proba, creieu-lo, mireu-lo, llegiu-lo! – increpava sobre el pare plorós i
desconcertat -. A cada pàgina hi ha la signatura de sa filla, miri, miri! – i
li mostrava el quadern sacsejant-lo amb violència -. Això és el contracte que
signen les mullers del Dimoni!”. I ja fora de sí sentencià: “I només qui el
posseeixi podrà trobar el Portal Maligne i baixar als Inferns!”. En sentir
allò, tothom deixà de respirar durant uns instants, uns instants de silenci que
semblaren eterns… Allò era la fi de la Beatriu, “no pot ser, no pot ser…”, es
repetia sense esma el pare de la jove. Fins que una idea esperançadora
l’alleugerí: “El que ha sigut la seva perdició serà la seva salvació! Baixaré
als Inferns amb aquest quadern i la rescataré!”.
Al vespre, ja sortia l’expedició per trobar
el portal i rescatar a la Beatriu: baixaria armat amb el quadern, un crucifix i
amb l’aigua beneïda per derrotar al Mal. La lluna plena sortia d’entre els
arbres donant-li un aspecte blavós i sinistre a la boscúria. El pare patia.
L’angoixa, l’esgotament, la por, les presses… I si l’havia perduda per sempre,
a la seva Beatriu? Un cop suau d’aire aixecà momentàniament el boirim i la
veié. Veié aquella flama indecisa i vacil·lant, trèmula, a la llunyania, que
indicava el camí cap a la seva filla, el camí cap als Inferns. Era l’entrada
del Portal Maligne. Quadern en mà, s’endinsà devers les profunditats de la
terra i baixà per camins obscurs plens dels gemecs de les ànimes perdudes. Se
li glaçà l’esperit, l’ensordien, però continuava avançant obrint-se camí alçant
la creu perquè cap esperit pogués acostar-se-li. Finalment, en arribar al cau
d’aquelles bèsties hi trobà a la Beatriu, asseguda, tranquil·la:
− Satanàs, presentat davant meu! – invocà
el pare.
− Diguem què vols, vulgar mortal –
respongué Satanàs amb gravetat.
− Vull recuperar a la meva Beatriu, dolça i
pura com els rierols de primavera!
− Et confons mortal. Jo només puc governar
sobre els qui accepten viure sota el meu poder. I la Beatriu, ara, és la meva
enamorada.
− Menteixes! – cridà. I atansant-se a sa
filla va abraçar-la i encengué aquelles pàgines malignes i pronuncià les
paraules de Déu Nostre Senyor, per alliberar-la d’aquell món ple dels pitjors
horrors. El portal desapareixia poc a poc junt amb aquelles lletres perverses,
que esdevenien cendres. “No pateixis, Beatriu meva – li deia el pare -, sortim
d’aquí, alliberem-nos!”. Però la Beatriu respongué: “Com podria explicar-li,
pare, la meva felicitat d’ençà que vaig pecar? Perdoni’m per no ser el que vos
espera de mi”. I donant-li un petó desaparegué per sempre més junt amb el
portal.
I diuen que a les nits de tempesta encara poden sentir-se uns plors a la llunyania, els del pare de la Beatriu, que no va aconseguir rescatar a la seva estimada, bona com era, dels enganys de Satanàs.
Podéis ver la leyenda teatralizada en Youtube, a partir del minut 3:18, aquí,
