El llac maragda

El llac maragda

A la llum de l’alba, l’aigua dormisqueja tranquil•la davant una paret de roques a l’altra riba. Els primers rajos de sol desperten el llac. El tul de boira s’enretira amb suavitat i el paradís es vesteix de color. Fa fred i no t’atreveixes a sortir de la tenda. Fa olor de farigola i les camamilles estan a punt de florir.

S’hi arriba per un corriol que es perd entre la boscúria; a estones, s’enfila per passadissos de lloses relliscoses; a trossos, fa equilibris arran de barranc. De sobte, després d’hores de camí, comences a sentir com flueix el riu, sobretot ara, a l’abril, quan la natura desperta coqueta per embruixar-nos amb el seu rubor, quan la neu es fon com si l’aigua es deixondís de la hibernació. El riu que baixa lliscant entre les roques, amarant les parets, la molsa i les flors que s’hi arrapen per no veure’s arrossegades pels salts d’aigua inesperats. I just allà, després d’un racó que queda a l’esquerra, s’obre una gruta. Hi entres i camines per la penombra humida sota un sostre de volta que degota; alguna perla d’aigua et cau a sobre, però d’altres dringuen en els petits tolls que ressonen sota el silenci. Saps que ja ets a prop quan veus una boca de pedra que s’obre per deixar-te sortir; al darrere, un arc de Sant Martí es desplega sempre sobre una boira etèria de la cascada que hi trobaràs. Apartes lleugerament algunes plantes que pengen com cortines i deixes enrere la cova. Ja només falta travessar un petit barranc relliscós i agafar-te bé als arbres que ja coneixes. De sobte, el cel s’obre i entre mil tonalitats de verd apareix un llac de color maragda.

Per fi, la boira s’ha enretirat i surts de la tenda per refrescar-te al llac. El contemples i recordes quan fa anys agafaves aquell caragol de mar que pesava una barbaritat; per fora era aspre, rugós, ocre; per dins, rosat i suau, fi. Te’l posaves a cau d’orella i tancaves els ulls per a escoltar-ne el so. T’imaginaves la mar. Avui saps que et senties a tu, que era el teu propi pols i no l’onatge i la brisa marina. Avui ja no tens aquest caragol de mar per evadir-te del món, però et tens a tu. Encens el fogó i et prepares un te. Mires el llac que continua immòbil com un mirall fosc, profund, i contemples el reflex d’un núvol que s’hi fon. És tan real… De vegades necessitem que el món s’aturi. T’asseus i esperes que la tassa de te t’escalfi les mans. Més amunt, amb el desglaç, el riu baixa furiós; però aquí respira tranquil. Tanques els ulls i agraeixes un dia més aquesta solitud per retrobar-te amb tu entre tanta felicitat i tranquil•litat.

El llac maragda s’ha  publicat a Racó de relats,  de la revista APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, el 29 d’abril del 2021.

¡Compártelo!
Un allegretto de Bach

Un allegretto de Bach

“Si la Fanny veiés ara l’aparador, se sentiria orgullosa de mi”, pensava. Li agradava tenir-lo llest amb diverses classes de pa quan encara no havia sortit el sol; la seva olor omplia la botiga, convidava a trencar-ne un bocí per assaborir-lo tancant els ulls. Gaudíem escollint-ne un de diferent cada cop i ens omplíem la boca amb aquell gust exquisit. Després, guardàvem la resta de l’encetat per dinar i més tard, per sopar. Recordo que quan triava ella tenia el vici d’agafar el d’aparença lletja o un xic més cremat. “Hi ha el mateix amor en fer-lo, però és com un fill rebel” acabava dient,  somrient i el compartíem asseguts l’un a tocar de l’altre. Era com un ritual. En acabar, me n’anava a dormir satisfet després d’una nit de feina ben feta; llavors, abans de ficar-me al llit, la Fanny m’abraçava i em deia “És el millor pa de la contrada”. I baixava a la botiga i es quedava amb la nostra filla, que fins fa quatre dies era una nena entremaliada i ja estava feta tota una dona. Havia heretat el somriure i els ulls verds oliva de la seva mare. Tot anava tan bé… que no ens podíem imaginar com patiríem aquell octubre del 61, encara maleeixo haver-la deixat agafar aquell tren.

De tant en tant, la Fanny marxava a ca la tieta, a París: “vull veure com vesteixen els aparadors a ciutat, quin pa mengen, quin gust té… El poble necessita vida!”, deia emocionada. I va marxar. Al tren, va trobar una revista que algú havia deixat sobre el seient; tot plegat no era massa interessant, però va veure casualment un article titulat “La Ciutat de les Llums”. I No va trigar gens a submergir-se; les imatges dels carrers, els edificis i els monuments la varen encisar fins al punt que sense adonar-se’n acaronava les pàgines amb la punta dels dits. Lluny de sadollar les seves ànsies, sentia unes fortes pessigolles a la panxa. La Fanny va arribar a París. En baixar del tren, un allegretto de Bach li va donar la benvinguda; eren uns músics de carrer que desgranaven les últimes notes. Es va fixar en el violinista quan els aplaudiments dels passatgers el van fer enrojolar i sense voler-ho, les seves mirades es van creuar.  Es van somriure, però la Fanny no l’hi va donar més importància. I va agafar l’autobús fins a ca la tieta, que estava a tocar de la plaça Vendôme.

 Però les notícies que venien de París… aquell cop jo patia. Feia anys que Algèria lluitava per alliberar-se de l’ocupació francesa i deien que s’estava organitzant una gran manifestació pacífica a la capital francesa, a on vivien molts algerins. I va ser llavors quan la tieta em va avisar que la Fanny hi havia desaparegut la mateixa tarda dels aldarulls, el disset d’octubre. No m’ho podia creure. Vaig arribar a París tan ràpid com vaig poder i vaig buscar-la durant dies. Recordo quan vam denunciar a la policia la seva desaparició; ens van demanar la descripció, sempre havia pensat que el seu cabell negre i la seva pell bruna la feien molt atractiva, però havia resultat la seva condemna. Segur que la policia l’havia confós amb una algerina de les manifestacions, i potser la Fanny era un dels cossos que surava pel Sena, potser jeia morta pels carrers… El pitjor era no trobar-la.

Passaven els dies i havia de tornar al poble, fer-me càrrec de la nena, de la botiga. Tot era en mans de la policia. Va ser una setmana d’infern fins que la tieta ens va trucar. La Fanny havia tornat i ja estava de camí a casa. Va aparèixer acompanyada del Joseph, un violista que l’havia recollit al carrer, inconscient, i se l’havia endut al seu pis. Allà l’havien cuidat sense saber qui era, però la recordava d’un dia a l’andana del tren, les seves mirades s’havien creuat. En veure-la vaig plorar com mai, ens abrasàvem, rèiem, ploràvem, “em casaria amb tu cada dia de la nostra vida”, li deia a la Fanny, i l’acaronava amb la seva pell bruna i els seus rínxols negres, flonjos, preciosos. El Joseph m’havia tornat la vida i encara ara, quasi trenta anys després, celebrem aquell octubre del 61 bevent, cantant, rient i escoltant el violí del Joseph amb la música de Bach, donant-li gràcies a Déu per haver-se trobat un dia qualsevol a l’andana d’un tren, a París.

Aquest és el relat col·laboratiu que van escriure els alumnes del curs d’Escriptura Creativa «Què passaria si…», a partir d’una fotografia. La història es va anar creant amb cada participació individual, sense consens sobre què succeiria, i cada setmana comentavem a classe l’evolució de la trama per aprendre els diferents processos de la creació literària. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat per l’Espai Centre Cívic de l’Ajuntament d’Igualada.

Moltes gràcies a tots, ha estat un plaer impartir aquest curs amb vosaltres!

¡Compártelo!
El nàufrag

El nàufrag

Ets avui la mirada d’un oblit infinit. Un sospir, un missatge, un adéu.

Vas arribar amb les onades gronxant-te i sospirant-me amor. Però em portaves la mort. Escuma blanca sobre una mar en calma que només demanava reposar a la riba. Onatge infinit per a un somni etern. A vegades som ones; a vegades, la mar.

Jo vaig ser el mar i tu, les ones.

¡Compártelo!
Ell pensà. Ella pensà…

Ell pensà. Ella pensà…

Era tan bonic, que ell va pensar que ella estaria sempre al seu costat; i ella, que ell canviaria per amor. I així passaven els dies, les setmanes, els mesos, fins que a poc a poc…

No ets el tipus de dona que vull a la meva vida, m’atabales, vull experimentar amb d’altres, la meva sòcia és tan important com tu, la meva ex és la dona de la meva vida, ets molt gelosa, no saps estimar, deia ell.

M’esforço per aprendre, perdona per ser gelosa, si milloro podrà funcionar, perdona per atabalar-te, et vull a tu, tornem a intentar-ho, responia ella. Fins que es va afartar, i el va deixar.

Llavors, ell va voler tornar: perdona, t’estimo molt, canviaré. A ella li va semblar un miracle. Però un miracle que mai canviava res: mentre ella plorava, ell li pegava amb les seves mentides.

Però tornem enrere!, perquè el principi està mal escrit. En realitat volia dir:

Ell va pensar que ella li ho aguantaria tot. Ella va pensar que això era amor.

¡Compártelo!
Mentre el fred es desperta

Mentre el fred es desperta

M’imagino que avui, mentre el fred es desperta, li demana al capvespre que s’afanyi per escurçar els dies i allargar les nits. Miro per la finestra i veig al bosc, fatigat; es prepara per a brodar un tapís de fulles lànguides que es despenjaran fins a encatifar les valls i muntanyes, de vermell, groc, violeta. Sé que aviat arribaran els dies amb dolç de codony, les tardes de pluja i recolliment amb les seves hores interminables per a llegir i escriure, nits que fan olor de sopa, a jocs de taula, a llet calenta abans d’anar-se’n a dormir, hores de cabdellar-se sota les mantes i despertar-se abrigallada per la calidesa d’una abraçada infinita.

Avui, tota la humanitat viurà dotze hores de llum i dotze de foscor. Per a uns arribarà el temps de tardor; per a uns altres, el de primavera. A tots, amics, lectors, companys, us desitjo feliç equinocci i una tardor plena de prosperitat.

¡Compártelo!
Sota un tros de cel blau

Sota un tros de cel blau

Sola a la cabanya del bosc, a la llum d’un quinqué. Vaig mirar per la finestra. Raigs com a colobres trencaven la foscor. El cel rugia intens sobre les branques embogides, arbres furiosos, la pluja colpejant contra el cristall.

Dins, una infusió fumejava tranquil·la. Feia olor de farigola, a veritable, a quan vas pel camp a recollir herbes i flors, a passejar, a retrobar-te amb tu. Vaig treure les cartes del calaix, groguenques per l’aspror del temps, i vaig jugar a un solitari, dos, tres. Del no-res, udols dins les tenebres. Ombres. Llops, vaig pensar. Vaig agafar el quadern i em vaig enllitar. El vent gemegava nerviós. Em vaig abrigallar amb l’edredó i vaig començar a escriure. Va sonar el ronc d’un baluern profund que no s’acabava mai. Les martellades incessants de l’aigua contra el sostre, el sòl. Vaig intentar escriure fins a quedar-me adormida.

En despertar, silenci. Petits brins de llum s’escolaven pels porticons. Vaig escoltar bé i vaig sentir a l’orquestra de reietons, merles i picapins Vaig sortir al porxo i em van envoltar amb el seu benestar. Vaig veure com la boirina abrigallava al sol, vaig escoltar el rumor del vent en les copes dels fajos, dels avets, vaig respirar la brisa fresca sobre la meva pell. T’agradaria. Em vaig posar les botes, la jaqueta, i vaig sortir a passejar. Petricor, així es diu a l’aroma de terra mullada després de ploure. Durant dies, tot eren pluges; avui, les petites gotes es despengen rialleres per a caure sobre mi. Teia gust de felicitat. Vaig recordar que sempre hi ha temps per a tornar a somiar, sense importar el fàcil o difícil que es torni el camí, encara que a vegades necessitem un temps de solitud. Vaig tornar a la cabanya sota un tros de cel blau i vaig somriure per fi, després de tants dies d’obscuritat.

¡Compártelo!