A vegades cal fer un pas enrere, detenir-se, descansar. Plorar. Llençar trenta o quaranta pàgines de la teva novel·la. Tornar a començar.
Escriure és saber que et perdràs, és traçar un camí i descobrir fins a on estàs disposat a arribar. És bussejar en tu, en mi. I ser capaç de canviar. Corregir per a millorar. És escriure avui, demà, passat. Escriure, sempre. I si no pots de dia, durant la nit: una hora, dues, tres, el que aguantis. Escriure encara que tot et pugui, et dolgui. És demanar ajuda, escoltar, deixar-se guiar, saber qui es manté al teu costat, qui et recull quan caus. Mantenir-se dempeus quan has treballat durant setmanes, mesos, i el resultat no agrada. I continuar perquè tens quelcom important que dir.
I un diumenge qualsevol, com podria ser avui, decideixes anar a la floristeria: el teu balcó necessita flors, perquè és on escrius dia sí i a l’altre també. Llavors, entre l’aroma dels lliris i les gardènies, escoltes a algú que diu: escriure és tan bonic, és tan romàntic, és estar sempre inspirat. I jo somric i, entre test i test, li explico al voltant dels quatre anys que vaig trigar a escriure la meva primera novel·la, i en els tres i escaig que porto per a la segona. Oh!, exclama el meu interlocutor, tant?
La veritat, és tan pueril, qui s’enfadaria per un comentari així? Fins m’han fet venir ganes de riure.
Com dir-te que amb tu el cel és encara més blau, que les nits brillen amb la teva mirada i que m’adormo abraçada a tu, encara que ja no hi ets. Que et trobo a faltar, que desitjaria que estiguessis aquí, que et voldria al meu costat, sempre. Que recordaré els teus ulls, el teu somriure, la teva ànima, la teva veu, i que esperaré fins a tornar-nos a veure perquè part de tu va quedar en mi. Que seràs foc, sempre, el foc que crema, el que inspira, el que il·lumina i reconforta quan tot va malament, bé. Que ets infinit en mi. Vine, dius, i m’allargues la mà perquè torni a tu. Però vaig sense anar. Ets el pensament que il·lumina els meus dies, visc abraçada a tu.
Esperaré. Seré dolça, suau, lenta. Perquè si tu ho vols, jo també.
S’acosta el solstici. És temps de reflexió. D’esperar. Respirar. De tancar els ulls i comprendre. D’escoltar. No existeix el temps, l’espai. No hi ha pressa. Cada dia un principi i cada nit un final, morir per a tornar a començar i teixir el camí que desitgem caminar. L’avui es convertirà en ahir. Tanco els ulls i espero. Escolto.
A vegades vivim confosos entre el que desitgem i el que tenim perquè ens oblidem de qui som, de per què som aquí, del que hem vingut a aprendre. Em sento i espero. Escolto. Necessito silenci, solitud. Escriure. No existeix el temps, l’espai. Només l’aquí i ara, i una abraçada d’amor en forma de llum, la meva llum.
Hi ha un racó on asseure’s a escriure, a peu d’una petita escala mig amagada entre plantes i flors. Un marge les protegeix del sol. I una mica més enllà, baixant per la sendera, el rierol. Contemplo els núvols sobre el fons blau i sento l’aigua que baixa tranquil·la per l’antiga séquia de pedra. Al fons, un camp de roselles. Em sento i escolto. I recordo a un amic quan em deia que no és el mateix l’amor que l’enamorament, perquè aquest és efímer, si neix de la passió i de l’impuls, així com arriba, se’n va. Però que diferent és quan arriba des de l’admiració intel·lectual i incondicional, i transcendeix; quan saps que has trobat a algú amb qui desitjaries estar, ser, compartir, amb les coses bones i les dolentes. Algú a qui dir: la meva vida està bé. Però amb tu, seria millor. Llavors, has arribat a l’amor.
Em deia, a més, que la vida dóna moltes voltes, que mai sabem què succeirà, que un potser vol dir un sí o un no. I té raó, a vegades necessitem temps i espai per a saber què volem, per a valorar si estem disposats a acceptar els canvis profunds que quelcom o algú suposaria en la nostra vida. I quan un és el mirall de l’altre, els dos costats costen. Perquè respectar aquest temps i aquest espai des de la lentitud, el silenci i l’acceptació a la incertesa, costa. Llavors, prens consciència que estàs enfront d’un gran mestre, perquè un mestre no és solament la persona que t’ensenya amb delicadesa, també ho és qui t’arrenca de la teva zona de confort per a sacsejar-ho tot, perquè en un i un altre costat hi ha aprenentatges profunds que necessiten temps i espai.
I avui parlo per mi i del que jo sóc, del que sento, del que vull. Perquè el temps ens dóna les respostes i cal acceptar, des del respecte, el que arribi a ser. I si ha de ser, serà.
Avui és el dia!, va pensar la Júlia després de desdejunar. Llavors, va guardar unes galetes i un parell de sucs en la motxilla. Mandi, queda’t a casa, insistia, però el seu gat volia acompanyar-la sí o sí. Potser perquè cada nit en anar-se a dormir, la petita preguntava: Mamà, per què està embruixat el bosc? I mentre Mandi s’arraulia amb ella en el llit, la mamà li explicava la història del bosc encantat i de les papallones màgiques.
Així és que aquell matí, la Júlia i el seu gat Mandi van entrar per la vall que conduïa al bosc. No t’allunyis tant, Mandi; deixa a aquesta sargantana en pau; si fas rodar tant a aquest caragol es marejarà, deia mentre caminaven per la sendera del riu. Al fons, una corona de muntanyes amb una mica de neu. Mira com toquen el cel, segur que la iaia podria baixar si la cridéssim ben fort; i el gat, sempre atent, responia miau. El camí començava a pujar fins arribar a un pont de pedra d’aquests que tant rellisquen i, tan antics, que ningú sap quants anys té. A l’altre costat, el bosc.
Es van endinsar pel camí que serpentejava com una colobra entre arbres, arbustos i la foscor, fins que per fi es va obrir un clar profund i ple de molsa. Fa olor de flors, pensava la Júlia; però se sentien sorolls estranys i, de fons, el riu. Tu no tens por, veritat, Mandi?, doncs jo tampoc. De sobte, una petita llum, i dues i tres ballant una coreografia com mai s’haurien imaginat. Ja val, nenes, es va sentir al lluny. I la Júlia es va voltejar intrigada i va veure a una papallona blava que, amb la seva vareta, va transformar a les llumetes en petites papallones blaves. Som les Blavis, reien trapelles mentre voletejaven al voltant de la Júlia i molestaven al Mandi, que intentava atrapar-les.
De sobte, una petita llum, i dues i tres ballant una coreografia com mai s’haurien imaginat.
Aquella nit, la Júlia li va dir a la mamà: avui seré jo qui t’expliqui per què Bujaruelo està embruixat. La mamà somreia de felicitat. És cert, mamà, insistia, i algun dia jo també seré una papallona blava. Però la mamà no creia ni una sola paraula. Així que, l’endemà, la Júlia se la va emportar al bosc. Però no les veus?, preguntava. I de debò que la mamà no veia ni una sola papallona blava. Fins que la petita va recordar que li havien donat un saquet de pols màgica: pols de fades per a tornar a creure, van dir. I li va bufar una miqueta a la mamà i va dir: Vine, ajup-te, mira allí al fons, les veus? Una, dues, tres, quantes papallones, i totes són blaves! Mira, aquí està la Maria libant el nèctar dels lliris silvestres, i darrere del bolet amb barret, la Laura, la mestra amb les seves blavis. I mira, veus aquest tronc de roure adormit amb les arrels enormes que respiren sobre la catifa de molsa? Doncs a dins seu és on es transformen en papallones. I es van acostar emocionades i van veure com entre la foscor brillaven milions de petites llums.
Al capvespre, en el bosc es va celebrar una gran festa. I van arribar papallones, follets i fades, elfs, gnoms, fins i tot algun trol que va haver de netejar-se els peus per a poder passar. Les cuques de llum es ficaven dins de les copes de les flors i encenien les seves llums il·luminant-ho tot. Hi havia mil i una meravelles per a menjar i beure, sucs de baies, piruletes de gessamí, bombons d’espígol… Fins i tot hi havia una orquestra amb guitarres, flautes, tambors, i van passar la nit cantant, ballant i rient. A l’alba, amb la primera llum del dia en el territori Blau, van despertar juganeres les blavis més nenes, que voletejaven entre les seves cridòries per a despertar a la resta del poblet que, amb tanta mandra, començava a feinejar de flor en flor, de branca en branca. També despertaven les rastis, que eren les que s’encarregaven d’omplir el rebost de la comunitat. La mamà va despertar la Júlia que, feliç, va preguntar: em creus ara, mami? Clar que sí, ets la meva papallona blava. I amb la calidesa d’una abraçada, van tornar a casa amb el Mandi.
Diuen que Bujaruelo està embruixat.
Diuen que Bujaruelo està embruixat perquè de nit, sobre el murmuri del riu, se senten coses estranyes. És el bosc que parla dolç i savi com les carícies de la mare, perquè les que ja no hi són, les àvies, mares, filles, tietes, romanen com l’aleteig de les ales invisibles que portem en el nostre interior. I amb el seu amor i saviesa sembren la terra que serà regada amb la pluja del bosc. A totes vosaltres, dones, gràcies!
Relat col·laboratiu que va sorgir arran d’un joc que vaig organitzar en Facebook durant el confinament per covid-19. Moltes gràcies per participar!
Para hoy, os propongo esta fotografía. Quizás os inspire más una emoción (belleza, tranquilidad, amor…), o una…
Parlava amb el meu amic poeta i em deia: són temps difícils, per a reflexionar. I és que quinze dies confinats donen per pensar.
Donen per pensar i reformular, perquè ara sí que tindré temps i silenci per a escoltar, escoltar-me, retrobar-me. Perquè ja sabem que la vida no és només córrer, treballar i gastar, però el dia a dia ho devora tot i anem mancats de moments i, a vegades, de felicitat i de sentir-se en pau amb un mateix, amb els altres i amb el món.
Prenc aquest confinament com una oportunitat per a descobrir quines són les meves prioritats, per a saber qui està al meu costat i al costat de qui desitjo estar jo. I per a descobrir si és compartit. El temps ens dóna respostes, i les persones, també. Hi ha mil maneres de dir t’estimo, i cadascun ho fa el millor que pot. I és que la vida ens sorprèn quan algú que no esperaves et pregunta com estàs, fins i tot si li vas deixar clar que no volies ja res amb ell, però et pregunta igual. Llavors, comprens que una mica de tu roman en la seva ànima. És el moment de veure les coses com són. Però també succeeix a l’inrevés: em costa acceptar el silenci dels qui són importants per a mi. A vegades costa entendre el silenci. A vegades no cal entendre-ho, cal acceptar-ho, sense més. A vegades només necessitem temps per a saber què és en realitat, si un adéu que dol i doldrà tant com la importància que aquesta relació va tenir en nosaltres; o un tranquil·litzador fins ara.
I en tot aquest temps difícil i convuls, com diu el meu amic poeta, aprofitaré per a llegir i escriure, per a cuinar, per a reprendre els projectes que tenia aparcats per falta de temps, per a conversar durant hores amb els meus amics, per a retrobar-me amb mi, amb tu, i per a agrair-vos a tots els que, des de la distància, m’heu preguntat: Paula, com estàs?
