miércoles 19 febrero, 2020 | Blog, Relats
Contemplo el silenci llunyà de les muntanyes blanques mentre la llum es dilueix amb lentitud. I la neu cau amb suavitat i es posa en tu, en mi. I m’abraces i em mires i em beses, i veig en els teus ulls la profunditat d’un camí infinit que no sé a on va, però vull recórrer-ho amb tu i descobrir què significa viure així, al teu costat, ara i sempre, a prop i lluny, perquè quan tu no hi ets continues abraçat a mi.
I per fi el dia s’adorm sota el capvespre hivernal. I en la foscor blava, la teva suavitat dibuixa un somriure en la meva pell mentre la teva calidesa s’abrigalla en la meva ànima. I tranquil·la, m’adormo.
I sé que no importa per què, ni quan ni a on estiguis, sé que si em crides: vindré.
martes 26 noviembre, 2019 | Blog, Publicacions, Relats
Fa fred. Fora, el bosc desperta adormit i l’aurora es filtra a través de les escletxes dels finestrons. Quina mandra sortir del llit, s’hi està tan calent i és tan esponjós, penses. L’estufa es va consumir fa hores; l’encens i esperes. Esperar l’amor dol. I renunciar-hi, també.
Surts de la cabanya amb els peus entumits i només veus arbres i boira. Boira, un vel espès que ho cobreix tot. Esperes i escoltes el rierol, els ocells, el fullatge bressolat per la brisa… Escoltes el fred i contemples la seva llum. El fum surt per la xemeneia i flota sobre la cabanya. I recordes la dolçor dels pastissos de la iaia, quanta tendresa a cada mossegada! Encara no, deixa-ho reposar, deia. I rèieu. Respires i comences a caminar. Escoltes el bosc i t’escoltes a tu. Cada trepitjada és un batec. Saps que tot s’ha acabat i que has de tornar a començar. Ahir va ploure i queden alguns tolls. Xipolleges i comences a saltar de toll en toll fins que recordes aquella tarda d’hivern en què vas caure en un i vas estar tota la setmana engripada. A la iaia no li va fer gens de gràcia, però amb l’Adrià encara rieu en recordar-ho. L’Adrià és el teu amic de l’ànima i està feliç que tornis a ser tu, a riure, a cantar, a somiar.
La boira es difumina amb lentitud i contemples la immensitat. I veus el gran roure amb les seves arrels emergint del sòl: mira que profundes i gruixudes són, deia la iaia; són els seus pensaments. I les branques i fulles, els seus sentiments. I penses en quan creies en fades i follets, en quan recorries el bosc a la recerca de sargantanes per enxampar-los la cua, en quan caçaves papallones i, en arribar a casa, la iaia t’obligava a deixar-les anar, en quan corries cap al penya-segat per escoltar el cant de les sirenes. Somrius i et detens. I respires profundament. Tens fred a les galtes, penses. Al lluny, el cel i la mar s’abracen transformant els seus petons en gotes de purpurina, com brillen sota el sol! I penses en Ulisses, que va viatjar durant anys abans de poder tornar a Ítaca i, en arribar, va haver de lluitar per recuperar el seu lloc. Llavors, t’adones que Ítaca ets tu, i que el veritable malefici no és la ruptura sinó insistir en una relació que, encara que ho vau intentar, no us donarà la felicitat.
Tornes a la cabanya comptant els caragols que et creues pel camí. En arribar, l’estufa crema i et prepares el desdejuni. S’hi està bé, en solitud; i potser el problema fou estar amb algú que et necessitava per no sentir-la. La tebiesa de la xocolata et reconforta i sents la tranquil·litat d’un amor que tantes ensenyances t’ha regalat. I decideixes guardar-les en el cofre de les coses boniques. És diumenge i has de tornar a la ciutat. Però la cabanya, el bosc i els amics romandran aquí per recordar-te qui ets, i per què.
Ítaca ha sortit publicat a Racó de Relats de la Revista Aplec.
lunes 24 diciembre, 2018 | Blog, Relats
Al final, només queda la llum de l’amor cap a un mateix. I si aconseguim emergir des d’aquí cap als altres, alliberats de l’ego i del judici, sentirem les derrotes com a triomfs d’aprenentatge i els fracassos com a grans lliçons de vida. Llavors, valdrà la pena viure i sentir.
Us desitjo ànim, força i felicitat per al 2019.
jueves 13 septiembre, 2018 | Publicacions, Relats
Sortiren una
matinada fresca de finals de juliol. L’Eleonor i el Frederic viatjaven
acompanyats per la dida Josefina. El trajecte durava dos dies. Es mudaven. Els
grinyols del carruatge feien riure el petit, que tenia quatre anys complerts.
Mirava per la finestra i assenyalava els segadors, els rucs carregats amb els
feixos de palla, els ramats de bens… Que fascinant era tot! Fins i tot els
núvols que s’apropaven. “Resem perquè la tempesta arribi cap al tard, serà
forta”, comentà el cotxer. El Frederic rigué.
Al vespre, a
l’abric de la posada, arribà la nit. I la tempesta. Llampegava. Tronava. Qui
podia dormir en una nit així? El Frederic sentia com sa mare l’aferrava amb
tanta força com ell el seu osset de drap, i que l’acaronava amb la seva veu
dolça cantant-li la Chançon d’amour. Els hostes s’havien reunit a
la sala. Aquí no hi havia ciutat. Ni veïns. Només bosc i tempesta. A fora tot
esbategava furiós. De sobte, la porta s’obrí. Els homes van adreçar-s’hi per
tancar-la. I el Frederic, en un rampell de bogeria, llançà l’osset i sortí
cridant per foragitar el que tanta por feia a sa mare. L’Eleonor i la dida
cridaren i sortiren darrere seu alertant a tothom. Però hi havia tal confusió
que ningú va reaccionar a temps. On era el Frederic? Que tètric es veia tot amb
els clarobscurs dels llamps i trons. Llum. Foscor. Negror. Els crits de
l’Eleonor s’esvaïren entre els seus plors. Del Frederic en quedà l’osset. I el
record. El bosc n’engolí la resta.
Però el
Frederic vivia. Vivia i mirava la lluentor d’uns cabells d’argent copsats de
sol. Era l’endemà, quan una dona el portava a coll. Qui era? Tenia les mans
arrugades i els ulls inquiets. Amb ella hi havia aquell gos que l’havia
acompanyat durant la tempesta. Era en Cafur, que el sentí i el trobà entre
matolls d’espígol. Per això, aquella dona l’anomenà Petit Espígol. Em dic
Frederic, insistia ell; però ella responia que era l’Espígol. Pocs la
coneixien. Li deien la Bruixa perquè vivia amagada del món en un cau del Bosc
dels Esgavellats. I se la veia de tant en tant baixar al poble per a ajudar qui
necessités les seves pocions i arts màgiques.
El petit va
créixer feliç a pesar de l’enyorança. De vegades plorava. Quan vindrà la mama?,
preguntava sovint. Però la Bruixa s’havia apropiat d’ell i el cuidava. Li
ensenyava els secrets de les plantes, a orientar-se pel bosc, a llegir els
estels. I els records de la mare s’esvaïen. La Bruixa no el volia compartir amb
ningú. L’Espígol era la seva troballa particular i secreta. Ell era seu. I volia
tenir-lo allunyat de la maldat dels homes, que es mantingués amb l’ànima pura,
sublim, lliure. I durant cinc anys caminà descalç, pujà als arbres, es banyà
als rius d’aigua clara. I quin orgull de cabellera lluïa! I creixé cercant la
nimfa del riu pensant que ella se l’estimava tant que s’amagava tímida,
juganera. L’Espígol embogia de felicitat. Fins que un dia, es topà de fit a fit
amb un frare peregrí, el Marcel de Montserrat:
—I qui ets tu, petit vailet? D’on surts?
—Sóc
l’Espígol, fill del bosc, amic de la nimfa del riu i de la Bruixa! —respongué
donant-se un cop ben fort al pit.
En Marcel dibuixà un somriure, d’on sortia aquell petit intrèpid? No havia vist mai res de semblant. Però si va nu i descalç! I aquesta cabellera… I si és el nen que el bosc engolí?, pensà. I el portà cap a Montserrat tot i que la Bruixa s’hi resistís. Avisaren l’Eleonor, que en arribar el va abraçar amb força, plorant, ensenyant-li l’osset. El Frederic sospirà. Agafà l’osset. No sabia què dir, què pensar, què fer. Per què li havien tallat els cabells? Perquè havia de calçar sabates? Quan l’Eleonor va entonar la Chançon d’amour, ell també cantà. L’Eleonor plorava de felicitat. Però ell restava en silenci, observant. Què volia aquella gent? Qui eren? Què volia dir civilitzar? Per què l’havien vestit així? On era la Bruixa? La nit és llarga, pensà. El llit es flonjo com els cabells d’aquella dona, l’Eleonor. Però jo sóc l’Espígol i vull tornar a casa! I s’escapolí entre la foscor, vers el bosc.
Para ver la entrada original puedes ir a:
http://www.aplec-igualada.cat/relat/20/l-eleonor-i-el-petit-espigol?fbclid=IwAR0tjs6skR2HrpyzmbgZbtJMzUg3e8x_tkiKiprxQzR1fAKIyHJyJ2XuE5k
sábado 23 diciembre, 2017 | Blog, Relats
Diuen que enguany serà difícil veure al nen Jesús en el nostre pessebre: tinc gats. El Nadal passat ja vaig tenir problemes amb Baltasar, després d’una setmana desaparegut ho vaig trobar sota el sofà. Per sort, va arribar a temps per a l’adoració.
Busco al nen Jesús, però continua sense aparèixer; la veritat és que no recordo haver-lo perdut. Per això crec que enguany ha decidit anar-se’n d’ocupa a algun pessebre pròxim, al d’algun veí, però que sigui al de dalt perquè el de baix també té gats. Algun amic m’ha dit que estigui tranquil·la, que fins al 25 de desembre no ha de néixer, que esperi. Però contemplo a la Mare de Déu i no la veig en estat, cosa que, sense pretendre ser irreverent, em preocupa encara més. Fins i tot amb tot, l’esperança és l’últim que es perd: apareixerà.
A hores d’ara de la meva vida, el Nadal no m’emociona especialment, tal vegada perquè veig la misèria que hi ha en el món. Misèria que viu a costa del nostre ritme de vida, del nostre somriure i felicitat capitalista (encara que en secret tantes persones confessin que el Nadal els deprimeix tant com a mi).
Us dono les gràcies, lectors, per seguir-me i acompanyar-me, perquè el vostre suport és el millor regal. També als meus amics, que sostenen el meu ànim quan flaquejo, i a tots els que m’ajudeu desinteressadament compartint amb mi el vostre temps, treball i experiència perquè els meus projectes segueixin endavant.
A tots, bon Nadal i que el 2018 us porti amor, felicitat i molts èxits professionals i personals.
sábado 23 septiembre, 2017 | Publicacions, Relats
Nua, m’embolcalla el silenci. És un silenci profund. Bussejo sentint la dolçor d’unes mans imaginàries que recorren la meva pell, però són les carícies de les algues que ballen al fons marí. Giravolto sobre mi mateixa per sentir-les a la panxa, a les natges, a l’entrecuix, i somric de felicitat perquè t’imagino amb mi. Sóc lliure.
Mentre pujo a la superfície per prendre aire contemplo el reflex del sol. La seva brillantor difusa llueix dins de petites gotes de llum que espurnegen sobre el meu rostre i em fan delir de curiositat. Són com les vesprades a alta mar, quan a l’horabaixa sorgeixen els primers estels fins a emplenar-ho tot amb petites cuques de llum. I quan tot s’ha enfosquit contemplo la bellesa encisadora de milions d’anys de peticions, sospirs, rialles, tristors…, i llavors sembla que formis part de l’univers, que l’univers es submergeixi amb tu i que, bussejant, siguis un estel més. Tant de bo fos possible agafar-ne uns quants i baixar-los a terra per il·luminar la humanitat, per aconseguir que ningú es perdés mai més.
Per fi sóc a la superfície. Respiro un cop, dos, tres… I torno a enfonsar-me. Deixo anar calmosament les bombolles d’aire atrapades dins meu i travesso un banc de peixos. El pessigolleig de les escates lliscant sobre la meva pell fa que m’endinsi en el desig de somiar que nedes vers mi, que ens donem les mans entre somriures, carícies, petons, i que els nostres cossos s’entrellacen formant un de sol, com si existíssim només tu i jo: la resta no importa. Els teus ulls m’hipnotitzen i brillen de felicitat.
Estic cansada. Pujo a la superfície i relaxo el meu cos flotant sobre les aigües tranquil·les. Em deixo emportar i acaronar. I quan miro cap a l’horitzó, em sembla que estic sobre l’infinit perquè la línia entre l’aigua i el cel es dilueix com en una aquarel·la, com si un artista volgués esborrar els dubtes que et diuen que la felicitat no existeix. Però jo visc eternament enamorada. I encara que de vegades em sembli fugissera, sempre torna, potser perquè mai marxa del tot.
Nedo fins a la platja i m’ajec a la tovallola. I m’adormo sota l’ombrel·la acaronada per l’escalfor del sol, càlida com la del teu l’amor.
(Per llegir l’original, publicat en català dins de la revista APLEC, cliqueu aquí):
http://www.aplec-igualada.cat/relat/11/nua-m-embolcalla-el-silenci
