Són les sis del matí i em desperto ben animada, amb música, perquè he quedat a les set per anar a caminar amb una amiga per la muntanya. En revisar el WhatsApp, veig que ella no podrà venir i dubto si anar sola o no, però com el camí és prou conegut i aviat sortirà el sol, decideixo sortir. Visc a peu de Montserrat i de seguida soc al bosc; l’aire és fresc i aromàtic i vaig pujant a bon pas. En arribar a un petit cim m’aturo, el sol ja surt i el vull saludar per deixar que la seva escalfor i la seva llum m’il·luminin. Em sento connectada amb la natura i tinc el pressentiment que avui serà un gran dia.
La flaire de timó i romaní m’embolcalla mentre camino. Pels marges hi ha un tou de blauets que em saluden al meu pas i n’agafo uns quants. De cop i volta veig uns matolls que es mouen seguits d’un so ronc: “rony, rony”. Els blauets em cauen de les mans i em fa un salt el cor. No sé si trencar a córrer o quedar-me quieta com una estàtua de sal. Davant meu em mira amb ulls ferotges una bèstia tan gran que podria ser l’avi de tots els senglars de la muntanya. La suor em cau a goterons pel pit i el front, però intento tenir el cap fred. Sé que el senglar no m’atacarà si no se sent atacat o si no hi ha cries a prop. Així, més serena, m’allunyo a poc a poc sense donar-li l’esquena. Quan soc una mica lluny, començo a córrer fins que arribo a una petita cabana que no havia vist mai. Decideixo entrar i recuperar-me de l’ensurt. Un cop a dins m’adono de quelcom estrany: no recordo aquesta cabana, però l’interior em resulta familiar. Jo he estat aquí abans, penso. I tant que he estat abans!, recordo de sobte. De petita, quan anàvem amb el pare a caminar pels camins a prop del poble, havíem entrat i em semblava màgica; el pare sempre m’explicava històries tradicionals de la muntanya i jo embadalia l’escoltant-lo. Sovint recollíem flors de sempreviva, fèiem farcells i els penjàvem per les habitacions; feien tan bona olor i eren tan maques… que m’emociona trobar-me de nou aquí. Llavors, em ve al cap una idea: proposaré a la meva colla d’amigues per quedar un dia i venir-hi a berenar. Ens agrada molt cantar havaneres i cançons tradicionals i aquest serà un lloc ben adient, perquè si desafinem ningú ens sentirà. Som un grup molt ben avingut, per això se’ns va acudir que ens diríem “La Penya que mai s’emprenya”. Ja he dit que pensava que avui seria un gran dia? De lluny, però, encara em sembla sentir el senglar.
De camí a casa em trobo al Camil, el pastor d’ovelles, que era amic del pare i m’estima com la filla que no va tenir. Li explico que enyoro les amigues i em diu que un berenar a la cabana és molt bona pensada i que a més, ara és bona època per pujar a Montserrat; però diu que anem amb compte amb un senglar malcarat que està per la rodalia. Continuo caminant i penso en les amigues. Quant temps fa que no ens ajuntem? Com estaran? Amb algunes sí que ens hem anat veient, amb la Isabel, la Josepa, la Dolors, la Maxi, que s’enfadava quan li dèiem Màxima… Continuaran igual?, penso, i accelero el pas per arribar de pressa a casa i començar a trucar-les després, però, d’esmorzar una llesca de pa amb tomàquet collit de l’hort, amb pernil salat, un gotet de vi negre i una bona tassa de cafè amb llet.
No han passat ni quinze dies que per fi ens trobem i som les vuit assegudes davant la cabana, berenant. A la porta veig el bastó del Camil; és estrany que se l’hagi deixat aquí, penso. La Dolors i la Isabel també la recorden de petites, la cabana, les altres no hi havien estat mai. Però a la Dolors li fa por d’entrar-hi i no ens vol explicar per què, “és una intuïció”, diu. No ens en volem en riure, però la Isabel i jo ho fem sense dir res i ens apropem a la porta. És llavors quan sentim un soroll a dins: “rony, rony”. I no és un “rony, rony” tranquil, més aviat sona com de senglar enfadat. Crido a la colla i ens quedem escoltant rere la porta, sembla que els senglars estan menjant de valent. En silenci, amb un esglai al cor, marxem.
L’endemà al matí vaig a esmorzar al bar. Tothom escolta una colla de caçadors que cerca sense èxit el maleït senglar. “A qui sí que hem trobat ⸺diuen⸺ és al Camil, el pastor d’ovelles, que era mort dins la cabana on ahir se’l van cruspir els senglars”. Ahir durant el nostre berenar…?, penso. Tanco els ulls. Sí, durant el nostre berenar, em repeteixo. Anava errada, decididament, ahir no va ser un bon dia, si més no pel berenar dels senglars, el pastor.
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa del Casal de Cultura de Collbató; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat per l’Ajuntament de Collbató.
Moltes gràcies a tots i fins aviat!!
