Infinites puntes d’agulla se’m claven al rostre, fa fred. La lluna plena es vesteix dolça rere un tel de núvols, mentre passejo entre les tombes. Fa quaranta-tres anys que sóc guardià al cementiri d’un poblet llunyà, a les muntanyes. Avui he fet tard, però a ningú li importa: els morts dormen i els vius estan entretinguts celebrant la nova moda de Halloween. Durant el dia, el cementiri ha estat ple de visitants, i ara tot resta preciós i empolainat gràcies als rams de flors amb la seva aroma. En nits com aquesta em deleixo recordant els qui ja no hi són, ressegueixo el perfil de les lletres i números esculpits damunt les seves làpides, ennegrides pel pas del temps, sentint com l’olor a cementiri ja forma part de mi.
Qui hi ha? No estic sol, algú s’amaga sota la foscor. Penso que serà en Manel, perquè ja ha vingut altres nits. Ell representa els homes amb l’ànima petrificada pel patiment, incapaços d’acceptar la mort de la seva promesa durant la vigília de les seves núpcies. Té la veu aspre i em sobresalta: “No em puc imaginar la vida sense tu, oh, Amèlia!”. Camino vers ell il·luminant-lo amb la llanterna. Em fixo en que ha cobert la tomba amb el vel de noces que la jove hauria dut si no hagués patit aquell tràgic accident:
—La pobra Amèlia dorm dins d’una caixa petita, la mida justa per acollir els trossos que els llops van deixar —em diu hieràtic, remenant quelcom que escalfa en un fogonet—. I ara se la mengen els cucs! —em vomita ple de ràbia. Però jo no sé què dir, perquè aquella mort colpidora és massa recent. De sobte, en Manel continua parlant amb una tranquil·litat esfereïdora—. He preparat un petit sopar d’aniversari, acompanyi’ns amb un tassó de brou, Sr. Josep—. I sota la seva mirada atenta, me l’atansa. El seu rostre queda trencat per l’ombra sinistra d’un xiprer: em fa sentir por però no m’hi puc negar.
—En prendré una tasseta, gràcies —, li responc sentint com l’escalfor del brou em baixa per la gola. Es gustós i, malgrat tot, s’agraeix el detall. Tothom diu que aquell home s’ha trastocat.
L’esglai per aquesta intimitat macabra em fa fugir cap a la rectoria. Allí em quedo adormit recordant la pal·lidesa cadavèrica d’en Manel, que em fa dubtar de si és viu o mort. A la llunyania, dins la boscúria, els udols de les rapaces trenquen el silenci.
A trenc d’alba torno a fer la ronda. Per sort, ell ja no hi és, només queden les restes del sopar. Però una tomba és oberta: la de l’Amèlia! No sé com no ho vaig intuir la nit abans, qui s’ho podia imaginar? Em sento atribolat, tot es confon, no pot ser!, penso horroritzat en recollir l’olla del brou: el cor em batzega, l’amargor del vòmit em crema, hi veig surant el cap de la pobra estimada!
Text original Aquella nit de difunts, publicat a la revista APLEC:
http://www.aplec-igualada.cat/relat/2/aquella-nit-de-difunts
