Nua, m’embolcalla el silenci. És un silenci profund. Bussejo sentint la dolçor d’unes mans imaginàries que recorren la meva pell, però són les carícies de les algues que ballen al fons marí. Giravolto sobre mi mateixa per sentir-les a la panxa, a les natges, a l’entrecuix, i somric de felicitat perquè t’imagino amb mi. Sóc lliure.
Mentre pujo a la superfície per prendre aire contemplo el reflex del sol. La seva brillantor difusa llueix dins de petites gotes de llum que espurnegen sobre el meu rostre i em fan delir de curiositat. Són com les vesprades a alta mar, quan a l’horabaixa sorgeixen els primers estels fins a emplenar-ho tot amb petites cuques de llum. I quan tot s’ha enfosquit contemplo la bellesa encisadora de milions d’anys de peticions, sospirs, rialles, tristors…, i llavors sembla que formis part de l’univers, que l’univers es submergeixi amb tu i que, bussejant, siguis un estel més. Tant de bo fos possible agafar-ne uns quants i baixar-los a terra per il·luminar la humanitat, per aconseguir que ningú es perdés mai més.
Per fi sóc a la superfície. Respiro un cop, dos, tres… I torno a enfonsar-me. Deixo anar calmosament les bombolles d’aire atrapades dins meu i travesso un banc de peixos. El pessigolleig de les escates lliscant sobre la meva pell fa que m’endinsi en el desig de somiar que nedes vers mi, que ens donem les mans entre somriures, carícies, petons, i que els nostres cossos s’entrellacen formant un de sol, com si existíssim només tu i jo: la resta no importa. Els teus ulls m’hipnotitzen i brillen de felicitat.
Estic cansada. Pujo a la superfície i relaxo el meu cos flotant sobre les aigües tranquil·les. Em deixo emportar i acaronar. I quan miro cap a l’horitzó, em sembla que estic sobre l’infinit perquè la línia entre l’aigua i el cel es dilueix com en una aquarel·la, com si un artista volgués esborrar els dubtes que et diuen que la felicitat no existeix. Però jo visc eternament enamorada. I encara que de vegades em sembli fugissera, sempre torna, potser perquè mai marxa del tot.
Nedo fins a la platja i m’ajec a la tovallola. I m’adormo sota l’ombrel·la acaronada per l’escalfor del sol, càlida com la del teu l’amor.
(Per llegir l’original, publicat en català dins de la revista APLEC, cliqueu aquí):
http://www.aplec-igualada.cat/relat/11/nua-m-embolcalla-el-silenci
