El personatge de ficció, en Vilanova i la Geltrú

domingo 17 noviembre, 2019 | Activitats, Blog, Cursos i tallers

Una de les primeres coses que explico en enfrontar-nos a la creació d’un personatge de ficció, és que un personatge no es redueix a quin aspecte té, què dirà i què li passarà. És saber, a més, què desitja i a què s’enfronta per aconseguir-ho. Perquè en aquest enfrontament subjau el seu conflicte real. És a dir, si per a nosaltres la vida és un repte constant, per als nostres personatges, també; perquè darrere del que és visible s’amaga la seva biografia i les seves ombres. I aquests detallets com què hi ha a la seva nevera, quin és el seu major secret i a qui se l’ha explicat, a què anomena la seva llar o amb què riu a riallades, ens donen moltíssima informació. Si ho pensem bé, crear un personatge és bussejar en nosaltres mateixos perquè, a la fi, descobrim aspectes de la nostra manera de ser que potser ens sorprenen. Per això, diuen que l’escriptura és terapèutica i alliberadora, perquè podem desdoblar-nos i contemplar, des de fora, qualsevol situació que ens afecti; i llavors ens preguntem: si jo fos un personatge, què faria en aquesta situació? Perquè en cada personatge hi ha una mica de la nostra consciència, coneixement, experiències… I quan trobem respostes a les seves ferides profundes, potser les trobem també a les nostres.

Així és que un dels exercicis que més m’agrada és proposar als meus alumnes que escriguin una petita escena on es mostri a què s’enfronta el seu personatge. Per exemple De tots els homes de la planeta li va tocar sortir amb un que es diu igual que el seu ex… Tracta de trobar-li sentit a tot repetint-que, per continuïtat, el noi nou ha de ser una versió millorada de l’anterior. No estava sent justa i ho sabia. Aquí veiem com la protagonista s’enfronta a una ruptura no resolta el que, sens dubte, dificulta la relació amb la seva segona parella. O en aquest altre, on es mostra com fugir no serveix de res: No s’ho podia creure… Era ell. De lluny, entre tants turistes, aquest rostre familiar, aquesta mirada que li arribava a l’ànima, no podia ser… ¿Havia vingut a buscar-me? Fins allà? Com m’havia trobat? O era casualitat? Encara que jo sabia que les casualitats no existeixen... Llavors, com a autors, hem de saber de què es fuig en realitat, si de l’altra persona o de la incapacitat d’enfrontar-se a un mateix per poder solucionar aquest tema pendent amb l’altra persona.

Experimentar és bo i també podem anar a llocs diferents, perquè no hi ha límits dins de la creació. Per exemple, Fa dies que la veig asseguda, amagada, observant-me, i creu que no m’adono. Sembla dolça amb la seva mirada transparent i el seu port noble. Encara que el meu aspecte és brut i deixat, sembla que no li faig fàstic. Per què no se m’acosta? Li faré por? M’agradaria agradar-li, que s’acostés, que s’assegués al meu costat. En llegir-lo pensem: pobra noia, a qui s’ha anat a fixar… Però a la fi vam saber que el narrador no era un home sinó un gos abandonat a la recerca d’una nova llar. Així doncs, el debat es va centrar en el fet que és i en què es basa el concepte de fidelitat.

Altres temes que van sorgir gràcies als nostres personatges van ser la baixa autoestima (i com ens afecta en l’àmbit personal i professional), el patriarcat, les aparences com a possible font de felicitat, la fidelitat familiar, la por a la pàgina en blanc, la rigidesa d’idees… Com veieu, grans temes i reflexions a partir dels personatges de ficció.

Va ser enriquidor i un plaer impartir aquest curs. Gràcies, Biblioteca Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú i a tots els participants!