Breu descripció:Les dones no responem a unpatróúnic de comportament, sinó que la nostradiversitatensatorgamés poder del que tradicionalmentse’ns’hapermèstenir.
Taller destinat a reformular el caràcteri la trajectòria de vida de les protagonistesdelscontes de fades. Es treballarà individualment, en grup i es fomentarà el debat i la introspecció personal.
Públic: Adult
Horari: Dijous 31 d’octubre, 7 i 14 de novembre, de 18:15 a 20:15h
Tot d’una, la Bella Dorment es desperta. Fa fred i té ganes d’anar al bany. Però això no estava previst: tots dormen menys ella, qui ha canviat el conte? El banquet va acabar i estan a palau. I dormen tranquils perquè saben que el seu món principesc és el millor lloc per viure, ja que, passi el que passi fora (al bosc, a les viles, als camps), aquí estan fora de perill per menjar, riure i viure: és la seva zona de confort.
Mira cap al bosc i no vol sortir. Sent por dels senglars, de les serps, del desconegut. El món fa por. Per què? Què hi ha més enllà de tant temor?, es pregunta.
Comença a caminar pel palau, a recórrer les estances observant-ho tot i tots. Quanta felicitat i tranquil·litat, quin silenci i foscor. Tot d’una, ensopega amb alguna cosa que es fa miques. És una sabata de vidre. La Ventafocs es desperta i observa el seu peu nu. Que perillosos són aquestes sabates … I s’allibera de l’altre. Perquè a la Ventafocs tampoc li agrada el seu destí. Així que decideixen recórrer juntes el palau fins a trobar la sortida. En una altra estança xoquen contra un llit i descobreixen que aquí dorm és la Blancaneu, i la desperten. La jove agafa el seu llum, la que fa servir per anar a visitar els nans a la mina, i s’uneix a descobrir una nova vida. Quan arriben al llindar de la porta, una brisa fresca les esglaia. El bosc és fosc, ple de perills i de sons estranys. Fa fred. A la seva esquena està tot el conegut, el món segur. Al davant, el misteri de la vida per descobrir. I, valentes, s’endinsen en el desconegut.
Perquè és allà on comença la vida, on podran triar què fer, com fan ells, els prínceps i cavallers, que recorren aventures i escullen la princesa amb qui volen casar-se. Però a elles no els pregunta ningú, es queden immòbils dins de palau o en el del seu futur marit, amb un destí escrit del qual es pressuposa el final: la felicitat conjugal.
Però ara han vençut les seves pors. I ningú tornarà a dir-los què han de fer, ni quan ni amb qui. Ara, són lliures.
Vet aquí que una vegada hi havia una Bella Dorment que s’avorria moltíssim. Vivia entre cotons per a no aprendre massa, ni a pensar ni a viure massa. Però per què?, li preguntava ella als seus pares. I sempre li contestaven: perquè cal aprendre a viure el just per a acceptar de grat la pròpia destinació. I, què és la destinació?, insistia, però ningú li responia. De fet, tots creien que la Bella Aurora vivia tranquil·la, però la curiositat li podia. Per això, el dia del seu vint-i-cinquè aniversari, farta d’esperar alguna cosa que ni ella mateixa sabia què era però que tots semblaven saber, va decidir endinsar-se en el bosc que limitava amb el seu castell.
Mentre caminava sentia una veu insistent dins del seu cap … El bosc és ple de perills, no has d’endinsar-te en ell … Diuen que viu una bruixa que es menja a les nenes bones i maques com tu … Aquí mil horrors t’esperen … Et perdràs i no tornaràs mai … Però eren veus, només veus el que ella sentia: la veu de la seva mare, la del seu pare, la de les serventes …. Totes les veus juntes. I sabia que si no s’enfrontava a les seves pors, mai podria descobrir el que s’amagava més enllà de la seva vida.
Estava sola. Atemorida. Serien certes totes aquelles històries? Més i més endins del bosc va trobar un palau cobert d’heura i molsa. Des de quan estarà aquest palau aquí? Estarà habitat?, es va preguntar. I va decidir a entrar-hi. Al centre va trobar una estança amb objectes antics, estranys, vells. De sobte, un reflex la va il·luminar: era el reflex d’un mirall de mà. Es va acostar. No s’ho podia creure: el mirall parlava! Com saps qui sóc? Com és possible que sàpigues què m’agrada i què no, quins són els meus desitjos? Què vols dir amb què he de tornar a casa, que és un error no acomplir el meu destí? Quin destí? Què saps tu de mi que ni jo mateixa sé?
Atordida, va escoltar les respostes a totes les seves preguntes. Una a una. Llavors, es va retirar a meditar. Va pensar en el seu destí, el que havia de complir-se dins de poques hores. Li va semblar que dormir durant cent anys no seria massa cruel, però sí avorrit: el seu destí era esperar fins a trobar al seu gran amor, el qual la despertaria. I això era bonic. Va pensar i pensar. Fins que, per fi, es va decidir: és injust que hagi d’esperar adormida, jo vull conèixer el meu príncep, vull viatjar i divertir-me, aprendre, no vull una vida avorrida. No vull esperar.
Abans de marxar li va preguntar a l’espill, qui ets? I va saber que la fillastra de la seva anterior propietària, la Blancaneu, el va deixar abandonat allà on les princeses deixen tot el que ja no els serveix en la seva vida, fartes d’esperar i d’haver de patir un destí imposat. I va descobrir una sabateta de cristall, una rosa marcida, una capa de color vermell i mil coses més.
I va decidir no punxar-se. Va decidir no dormir. Va decidir viure desperta i, sobretot, canviar-se el nom per: La Bella Desperta.
Exercici realitzat en el curs: «Perrault, no m’expliquis contes! ( ‘Perrault, no m’expliquis contes!’), A la Biblioteca l’Escorxador, Sant Celoni.
Al taller familiar de «La Bella dorment que no volia dormir» que vaig impartir a la Biblioteca Montserrat Roig de Martorelles (Barcelona), vam treballar la sororitat femenina a través dels contes de fades. Els vaig proposar que les princeses s’ajudessin entre elles salvant unes a les altres. L’equip infantil ho va fer de por, però el de pares va ser una mica trapelles i vam acabar rient moltíssim.
Des de l’Associació Pensionistes Vilanova de Camí, em van convidar a impartir una activitat dins del Taller de Memòria. Vaig organitzar dues jornades explicant algunes de les diferents versions del conte de la Ventafocs: una és la popularitzada per Disney, però hi ha la versió russa (Basilisa), la grecoegípcia (Ròdope), la xinesa (Yeh Sen), etc. Mentre explicàvem les històries, les participants havien de reconèixer les diferents imatges que els havia donat (a què conte pertany aquesta imatge?, preguntava jo). Després, vam realitzar un memori i, finalment, vam pintar a totes les Ventafocs, sabatetes, prínceps i piràmides, sandàlies, faraons, etc.
Quina gran experiència, quanta calidesa i humanitat acompanyada de grans persones, va ser un plaer. Gràcies, Montse Martí i Associació Pensionistes Vilanova de Camí!