Quan ens plantegem començar un nou relat de ficció, sempre hi ha coses interessants per dir si sabem tibar del fil per anar descobrint què hi ha d’ocult en el nostre imaginari i què és allò que ens motiva a continuar. I ràpid ens adonem que aquella llavor està a vessar de profunditat, que des d’una imatge, una frase o un pensament podem crear quelcom infinit. Perque és infinit tot el que podem crear si sabem trobar què hi haurà més enllà. Aquest ha sigut un dels aprenentatges durant aquest curs d’escriptura, que per alguns ha sigut el primer; d’altres, ja estaven avesats. I junts, ens hem endinsat no només en el significat de la creació literària, sinó que també hem descobert què és i què implica la feina d’investigació i documentació per crear una història, a més de divertir-nos escrivint el col·laboratiu «Un allegretto de Bach».
Llavors, sorgeix quelcom que potser no se’ns acudiria en un altre moment, com per exemple, què poden representar les sabates per a un noi de divuit anys que ha fugit del Senegal i que viu a Barcelona; diu, Vaig estar tota la nit desvelat, agafant fort les sabates contra el meu pit. No podia quedar-me amb els peus nusos, l’endemà volia començar a buscar feina; llavors, entenem que per ell són el símbol d’una nova vida. O si sentim la veu d’una àvia, que fent el camí de Santiago recorda els anys d’infantesa a l’escola, i ens confessa tot el que va patir i plorar per culpa de la madre Leonora, que feia tocaments indecents a les nenes: Aquelles mans em van fer plorar d’amagat molt de temps. Perquè aquelles mans jugaven brut. Aquelles mans pecaven pels racons. Aquelles mans, a casa, ens feien plorar d’amagat. I amb això no vol dir que estem creant monstres, sinó que a través de la literatura donem veu a temes importants per reflexionar.
Però no tot ha de ser dramàtic, de vegades les històries fan girs inesperats i divertits, com va ser el cas de la professora argentina de tango que rebia la proposició d’un nuvi a punt de trencar el seu compromís, perquè amb ella havia descobert un desig que no havia sentit mai, però ella responia No et precipitis, Enric. Vine demà amb l’Elena, balleu junts, mostra’t i entrega’t com ho has fet amb mi, llavors veuràs que és el ball el que t’embriaga, no jo. Saps que ets un cas típic!?
I no podien faltar, en un curs d’escriptura, alguns moments plens de lirisme dins la profunditat reflexiva, com per exemple en el relat «Com un blues«: Quan estava amb ella, al cap del dia i abans d’anar a tocar al «Music Temple», quan el sol llisca gola avall de l’oest i deixa un regust ataronjat i vermell que omple tant la vista com l’esperit, m’agradava caminar fins al penya-segat i sentir com la salabror amarava l’ànima.
Històries que han sorgit d’una frase, d’un pensament o d’una fotografia. I és que el dia a dia pot ser una inspiració, només hem d’aprendre a emprar-lo per crear una nova vida, un món nou. Moltes gràcies a tots els participants, que podeu veure en petit comitè a la fotografia, i a l’Espai Cívic Centre i a l’Ajuntament d’Igualada.
