Es va cordar la brusa amb rapidesa i va deixar els últims botons descordats; ell li va fer una abraçada recolzant-se en els seus pits voluptuosos i va besar el crucifix que ella sempre duia al coll i que li feia l’escot més atractiu. “Vinga, va, no facis el ronso, aixeca’t i vesteix-te ja”, va dir ella fent-li una carícia als cabells. Lluny, les campanes tocaven a missa; era el primer avís. Ella es va aixecar, va agafar el cistell ple de flors i va dir-li adéu amb un somriure. S’havien adormit damunt la senzillesa d’un camp florit i el crepuscle arribava amb el cant de les aloses. Ella creuaria el camp de blat; ell, el camí del bosc. Després, cadascú per la seva banda, pujarien per algun dels carrers empedrats que arribaven a l’escalinata que conduïa a l’església. I es veurien allà, a missa de vuit. Ella va córrer acompanyada per un ventijol tímid i juganer que se li entortolligava als cabells; i quan les seves amigues la van veure arribar, van preguntar-li rient: “Qui és ell?”. Ell pujava a passes llargues per un altre carrer costerut mentre la recordava capbussant-se al riu, nua, voluptuosa, amb la pell bruna i els malucs amples, amb els pits grossos i els clotets que li naixien a les galtes quan somreia…
A l’església, ella es va afanyar a preparar els dos rams de flors per decorar l’altar. A l’estiu, l’havien escollit la noia més bonica de la contrada i per Nadal va representar la Verge Maria; ell dirigia la funció. Durant el primer assaig, mentre ella bressolava el nou nat, ell va adonar-se que ja no eren nens, que havien crescut, i li va dir a cau d’orella “Que maca que ets”. I va recordar el dia que havia marxat, feia quinze anys; l’havien enviat a Roma, a un internat per a nens orfes de guerra, el 1946. Allà, havien quedat fascinats amb les seves qualitats musicals i l’havien acceptat a l’escolania. Després, al seminari. Finalment, l’havien ordenat capellà. Però any rere any tornava al poble, als estius, per menjar el pa amb xocolata de l’àvia, per pelar-se els genolls corrent i guimbant en llibertat, per comprar anisets a la pastisseria, per espiar i molestar les nenes i fer-les enrabiar. “Massa jove i massa guapo”, van murmurar les parroquianes més velles quan havia tornat per quedar-se; tenia vint-i-tres anys i arribava per substituir el capellà anterior, que havia oficiat des d’abans de la guerra.
Ella va col·locar els rams de flors a l’altar i es va asseure amb les seves amigues, al segon banc, com sempre, i va esperar que comencés l’ofici. “Ens cremarem a l’infern”, li havia dit ell la primera vegada, amb la respiració entretallada, dret, rere la gelosia del confessionari. “Els camins del Senyor són inescrutables”, va respondre ella, gemegant, abillada només amb el seu crucifix. Finalment, a ell el van traslladar a una altra parròquia, lluny, molt lluny. Ella va quedar desolada. I van passar els dies i les setmanes fins que, asseguda al segon banc de l’església, amb les seves amigues, durant una missa amb el nou capellà, les seves mirades es van creuar; a ella la va fascinar el mig somriure d’ell, de quan vols alguna cosa que no tens dret a aconseguir. I va recordar tot el que una sotana pot amagar. I va recordar que Déu és misericordiós. I va pensar que si la redempció de la seva ànima s’havia satisfet del tot al confessionari, entre les cames de l’antic capellà, per què no del nou… Déu sempre proveeix, va pensar. I va tornar a sospirar amb el seu escot, amb les seves corbes i la seva mirada. I se’n va anar a confessar: “Pare, he pecat…”.
Pare, he pecat s’ha publicat a Racó de relats ─de la Revista APLEC, Assossiació Promotora de la Llengua Catalana─, el 31 de març del 2022.
