Va caure la nit. Els veïns van tancar les portes i les contrafinestres de les seves cases. Els gossos bordaven, udolaven; els ramats s’agitaven inquiets. I entre la foscor, es movia una ombra.
Una noia amb camisa de dormir s’esperava al seu llit. No havia tancat la finestra, sabia que no serviria de res, que el senyor de les ombres vindria a recollir la seva ofrena com succeïa, des de feia segles, cada primer dia de setembre dels anys de traspàs. I aquest cop, un pressentiment li deia que l’ofrena era ella. La por la paralitzava i el cor li bategava intens. Sentia el soroll de les fulles dels arbres que es movien amb el vent; però, sobretot, escoltava una respiració forta, profunda, sobrehumana. De sobte, sense haver percebut cap tacte en la seva pell, la noia va començar una petita elevació; s’estava separant del llit, levitava, però no era ella la que manava el seu cos. No hi podia fer res. Llavors, va escoltar una veu que la cridava i li deia amb suavitat: “No tinguis por, soc el senyor de les ombres que vinc a salvar-te dels perills humans”.
Però ella sabia que era mentida. Des de ben petita arrossegava el do del pressentiment i sabia quan succeiria algun esdeveniment terrible. Així que, embolcallada per l’alè del senyor de les ombres i de les seves paraules llefiscoses, estava segura que seria engolida cap al seu món de foscor. Però després, tot va succeir com en un somni incongruent. L’ombra, que exercia de jutge, li formulava preguntes que no podia respondre, ja que es trobava corrent pels corriols d’una boscúria fosca i ombrívola i s’ofegava en intentar contestar-les. Al temps, un follet li cridava “culpable, culpable!”. I de sobte, davant seu va aparèixer un paisatge en blanc i negre, glaçat, angoixant, enfosquit per un silenci aterridor. Mai havia imaginat que la trobada amb el senyor de les ombres seria d’aquella manera; va caminar enmig del silenci, sense mirar la grisor que l’envoltava, ni la negror que deixava enrere. Va ser llavors quan una llum blanca i intensa la va cegar. La nit havia passat i el sol ixent entrava per la finestra oberta de bat a bat.
Ella va agrair la llum i l’escalfor de l’albada. Quieta, sobre el llit, va començar a descabdellar totes les emocions d’aquella nit tan estranya. Respirava amb suavitat. Es veia a si mateixa resignada, esperant al senyor de les ombres, segura d’una mort ineludible. Es veia angoixada en aquella pantomima de judici sense defensor i encara li ressonava a les orelles la veu estrident d’un follet que la declarava culpable. De què la jutjaven? De què era culpable? Sentia encara la immensa solitud d’aquell paisatge blanc, glaçat, i la foscor d’aquella nit que se li arrapava al cos. Creia que moriria. Però era allà, a la seva habitació, i el sol alegre de finals d’estiu l’embolcallava. Era real tot el que havia passat? Ho havia somiat?
El do del pressentiment que tant l’havia fet patir, aquesta vegada l’auxilià. Ara ho sabia. Tot era real, ben real. L’ombra que es mou en la foscor, el senyor de les ombres, tant se val, és la por. La por al dolor, a la solitud, al judici dels altres i al judici propi l’engendren. La tristesa i la superstició l’alimenten. Aquella nit ella s’hi havia enfrontat. No el tornaria a témer.
Es va vestir i va sortir al carrer.
—Veïns, veïnes, obriu finestres i contrafinestres. Que la llum d’aquesta magnífica albada entri a les vostres cases i als vostres cors. Foragiteu la por —cridà de casa en casa, de carrer en carrer.
Somrigué. Ara sí que la jutjarien, per boja. Tant li feia. Ho havien de saber.
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa de l’Espai Cívic Centre d’Igualada; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat pels Equipaments Cívics de l’Ajuntament d’Igualada.
Soc afortunada d’haver gaudit, durant aquest 2022, d’un cicle de cursos d’Escriptura Creativa a l’encantador poble de Collbató. Ja sé que és un clàssic dir que els professors aprenem dels alumnes, però és tan cert… jo he après tant o més que ells perquè són un grup increïble que m’ha ajudat a créixer, a veure altres punts de vista, a relacionar-me i a fer-me feliç.
Us deixo les fotos de l’últim dia de classe; vam fer una sessió especial i, no podia ser menys, ens vam acomiadar amb un berenar boníssim: truita de patates, pizza, pasta de full farcida de poma, fruits vermells, bombons, sucs… tot sense gluten, ni lactosa, ni sucre perquè tothom pogués menjar de tot. I vam brindar amb cava pels bons moments viscuts!
Mai em cansaré de dir-vos-ho: Us porto al cor i us estimo infinit! Abraçada forta a tothom i fins aviat!
No sé com dir-li el que ha passat. El veig allà lluny, al Roger, a la seva barca solitària de pescador, un fanal enmig de la mar. Sort que la lluna plena ho envaeix tot, els boscos, les ombres, la mar. I també el corriol escarpat que arriba fins a la petita cala on, en un racó, arrecerada, té la seva cabana de pescador. M’assec a les pedres i sento la negror dels penya-segats entre la salabror de la nit; el vent dorm i deixa l’aigua tranquil·la, però fa fred i no puc deixar de pensar… Hem de parlar, l’esperaré el temps que calgui, però sé que trigarà una estona a plegar la xarxa i tornar, així que m’aixeco i entro a la cabana, mai no la tanca amb clau.
En el fons, no va ser meva tota la culpa d’aquella trompada; però li he destrossat el capó i els fars del tot terreny… No sé com dir-li que tota la pesca d’ahir ha quedat malmesa, que les capses van sortir volant. I el pitjor, que el cotxe contrari es va despenyar al mar. Tothom sap que les carreteres de la costa són perilloses, sinuoses. Déu sap que el vaig intentar esquivar, però va ser impossible. No tinc perdó ni m’ho perdonaré mai… Els de l’altre cotxe són morts. I el Roger, què farà ara? És un pobre pescador, un home sol i sense recursos… Si almenys la Núria no l’hagués deixat… Deia que era home sense futur i va marxar.
⸺T’estic mirant algun tot terreny o una furgoneta per comprar-te-la de segona mà, perquè puguis portar el peix a la llotja ⸺li dic.
⸺El més important és que tu estiguis viu ⸺em respon abraçant-me⸺. Ja has parlat amb algun advocat?
⸺Sí… He fet una primera consulta, diu que no pateixi, que demostrar la meva innocència és senzill, que segons l’atestat i la reconstrucció de l’accident, el descapotable circulava molt per sobre de la velocitat permesa i que, a més, anava pel mig de la carretera, que va deixar quinze metros de frenada fins a estavellar-se contra el voral i caure pel penya-segat.
El Roger em dona ànims, com tothom, però malgrat que la culpa no hagi sigut meva, malgrat que tothom m’intenti convèncer que ha estat un accident… el fet és que han mort dues persones i aquesta sensació de culpa, de ser al lloc equivocat en el moment equivocat, serà difícil de superar. Tothom diu que intenti compensar el Roger, però ningú pensa en els de l’altre cotxe… no en sé res d’ells, no en conec cap detall de la seva vida… Crec que necessitaré ajuda psicològica.
Sis mesos passen de pressa i avui ja és el dia del judici en què es decidirà tot. He vingut amb la psicòloga; durant tot aquest temps hem treballat la culpa que em corroeix, que comença com una petita punxada al pit i es va estenent per tot el cos, de manera sinuosa, a poc a poc fins a deixar-me paralitzat, incapaç de raonar ni de fer res més que donar voltes al que va passar aquella maleïda nit. Perquè és ben cert que el descapotable vermell circulava molt de pressa. Però també és cert que jo podria haver frenat abans. I hauria frenat abans si no hagués estat discutint amb la meva dona pel mòbil.
Sento que el secretari judicial crida el meu nom. Haig d’entrar a declarar.
FI
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa del Casal de Cultura de Collbató; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat per l’Ajuntament de Collbató.
“No me sale a cuenta invertir mi tiempo y mi dinero en ti porque no eres suficientemente cariñosa”, me dijo la tercera vez que no quise acostarme con él. Me despertó a las seis de la mañana, pero le dije que no me apetecía; entonces, me echó la bronca y se fue al bar a fumar porque mi rechazo le había provocado una crisis nerviosa. Llevábamos dos meses de relación.
La primera vez que no quise fue cuando me despertó a las tres de la madrugada. A la mañana siguiente, me soltó un sermón; dijo que si no tenía ganas a la vez que él, significaba que yo no le amaba lo suficiente o que la relación iba mal. Pero no lo tomé en serio, pensé que era una tontería y que ya se le pasaría. La segunda vez fue de noche; yo estaba enferma y me echó en cara que para estar con mis hijos me encontraba bien y para estar en la cama con él, mal. Y al día siguiente, a las seis de la mañana, fue esa tercera vez, cuando me trató de prostituta.
Me lo saqué de encima, le bloqueé y no lo he vuelto a ver.
Pero a los tres meses me escribió un correo electrónico para decirme que no había conseguido estar con ninguna otra mujer, porque continuaba amándome, y que ojalá sucediese el milagro de volver a estar juntos. No contesté.
Si yo hubiese tenido baja autoestima, la relación habría continuado porque habría accedido al sexo cada vez que él lo pedía, para que no se enfadase y porque un hombre tiene sus necesidades y hay que respetarlas. Es más, según él, yo tenía otro problema además de no amarle lo suficiente: no sabía apreciar lo que él me ofrecía. A saber: tres polvos diarios, porque eso es lo normal, Paula, y tú no valoras lo que agradecería cualquier otra mujer.
En mi vida, este episodio fue brevísimo y lamentable. Ahora ya me resbala. Porque el verdadero drama está en saber qué les habrá enseñado a sus hijas, las tres casadas, sobre qué significa ser buena esposa.
Ha estat un plaer impartir el taller «Els Cinc Sentits, Escriptura Creativa» a la Biblioteca Can Milans, de Caldes d’Estrac, on hem après algunes tècniques d’escriptura per poder connectar els sentis amb les emocions i transmetre-ho literàriament. Ha sigut una sessió intensa plena de riquesa en emocions, sentiments, literatura… Ens hem centrat a expressar com ens vam sentir en un moment concret, però també a aprendre a donar-nos, a través de les paraules, tot allò que necessitem.
Descripció: A què sap una absència? A què olora un desig? Com sona la inspiració? La vida està plena d’imatges que ens arriben a l’ànima, i els sentits són les finestres per on endinsar-nos. Però, com aconseguir crear-les literàriament?
Taller destinat al descobriment personal per aprendre a connectar els sentits amb les emocions i expressar-ho literàriament. Es treballarà individualment, en grup i es fomentarà el debat i la introspecció personal.
Nota: No calen coneixements previs d’escriptura. Els exercicis es podran presentar en català o castellà.
Horari: Dissabte 15 d’octubre, de 10:00 a 13:00 h.
Con qué lentitud se acortan los días y refrescan las noches. Quizás en el campo se note más que en la ciudad, cuando paseas y contemplas el cielo, los árboles, la brisa… Camino y me fijo en cómo cambian las nubes, con sus formas, sus colores; me fijo en el firmamento, que al atardecer se ilumina mientras deja morir el día. Paseo en silencio, me siento, leo, escribo… A veces llego a algún pueblo; otras, me quedo a mitad del camino o me acerco a la ermita. Entonces, me siento y espero. Observo la luz; la luz que lo cambia todo: un mismo paisaje, un mismo árbol, ese momento del día… Absorbemos luz, respiramos luz. La luz nos ilumina, nos matiza, nos define. Pero también nos deja sus sombras. Intento atraparlas para enseñároslas… Y aunque sea solamente un poco, os dejo algunas desde la ventana y desde el camino.
T’agrada escriure? Vols aprendre tècniques literàries i perfeccionar el teu estil? En aquests tallers aprendrem a estimular la creativitat i treballarem amb les millors tècniques narratives per expressar tot allò que volem dir.
Per públic adult. Places limitades. Per a més informació podeu clicar a:
Hoy he vuelto a los campos, a la piedra y a las cosechas, al paisaje de cereal, a las fuentes en el camino. Allí donde escribí Blanca y Elisa. Y vengo para quedarme. Y aunque aquel ayer ya se fue, gracias a él me queda este hoy; ojalá sea tan fecundo en ideas y en proyectos.
Són les sis del matí i em desperto ben animada, amb música, perquè he quedat a les set per anar a caminar amb una amiga per la muntanya. En revisar el WhatsApp, veig que ella no podrà venir i dubto si anar sola o no, però com el camí és prou conegut i aviat sortirà el sol, decideixo sortir. Visc a peu de Montserrat i de seguida soc al bosc; l’aire és fresc i aromàtic i vaig pujant a bon pas. En arribar a un petit cim m’aturo, el sol ja surt i el vull saludar per deixar que la seva escalfor i la seva llum m’il·luminin. Em sento connectada amb la natura i tinc el pressentiment que avui serà un gran dia.
La flaire de timó i romaní m’embolcalla mentre camino. Pels marges hi ha un tou de blauets que em saluden al meu pas i n’agafo uns quants. De cop i volta veig uns matolls que es mouen seguits d’un so ronc: “rony, rony”. Els blauets em cauen de les mans i em fa un salt el cor. No sé si trencar a córrer o quedar-me quieta com una estàtua de sal. Davant meu em mira amb ulls ferotges una bèstia tan gran que podria ser l’avi de tots els senglars de la muntanya. La suor em cau a goterons pel pit i el front, però intento tenir el cap fred. Sé que el senglar no m’atacarà si no se sent atacat o si no hi ha cries a prop. Així, més serena, m’allunyo a poc a poc sense donar-li l’esquena. Quan soc una mica lluny, començo a córrer fins que arribo a una petita cabana que no havia vist mai. Decideixo entrar i recuperar-me de l’ensurt. Un cop a dins m’adono de quelcom estrany: no recordo aquesta cabana, però l’interior em resulta familiar. Jo he estat aquí abans, penso. I tant que he estat abans!, recordo de sobte. De petita, quan anàvem amb el pare a caminar pels camins a prop del poble, havíem entrat i em semblava màgica; el pare sempre m’explicava històries tradicionals de la muntanya i jo embadalia l’escoltant-lo. Sovint recollíem flors de sempreviva, fèiem farcells i els penjàvem per les habitacions; feien tan bona olor i eren tan maques… que m’emociona trobar-me de nou aquí. Llavors, em ve al cap una idea: proposaré a la meva colla d’amigues per quedar un dia i venir-hi a berenar. Ens agrada molt cantar havaneres i cançons tradicionals i aquest serà un lloc ben adient, perquè si desafinem ningú ens sentirà. Som un grup molt ben avingut, per això se’ns va acudir que ens diríem “La Penya que mai s’emprenya”. Ja he dit que pensava que avui seria un gran dia? De lluny, però, encara em sembla sentir el senglar.
De camí a casa em trobo al Camil, el pastor d’ovelles, que era amic del pare i m’estima com la filla que no va tenir. Li explico que enyoro les amigues i em diu que un berenar a la cabana és molt bona pensada i que a més, ara és bona època per pujar a Montserrat; però diu que anem amb compte amb un senglar malcarat que està per la rodalia. Continuo caminant i penso en les amigues. Quant temps fa que no ens ajuntem? Com estaran? Amb algunes sí que ens hem anat veient, amb la Isabel, la Josepa, la Dolors, la Maxi, que s’enfadava quan li dèiem Màxima… Continuaran igual?, penso, i accelero el pas per arribar de pressa a casa i començar a trucar-les després, però, d’esmorzar una llesca de pa amb tomàquet collit de l’hort, amb pernil salat, un gotet de vi negre i una bona tassa de cafè amb llet.
No han passat ni quinze dies que per fi ens trobem i som les vuit assegudes davant la cabana, berenant. A la porta veig el bastó del Camil; és estrany que se l’hagi deixat aquí, penso. La Dolors i la Isabel també la recorden de petites, la cabana, les altres no hi havien estat mai. Però a la Dolors li fa por d’entrar-hi i no ens vol explicar per què, “és una intuïció”, diu. No ens en volem en riure, però la Isabel i jo ho fem sense dir res i ens apropem a la porta. És llavors quan sentim un soroll a dins: “rony, rony”. I no és un “rony, rony” tranquil, més aviat sona com de senglar enfadat. Crido a la colla i ens quedem escoltant rere la porta, sembla que els senglars estan menjant de valent. En silenci, amb un esglai al cor, marxem.
L’endemà al matí vaig a esmorzar al bar. Tothom escolta una colla de caçadors que cerca sense èxit el maleït senglar. “A qui sí que hem trobat ⸺diuen⸺ és al Camil, el pastor d’ovelles, que era mort dins la cabana on ahir se’l van cruspir els senglars”. Ahir durant el nostre berenar…?, penso. Tanco els ulls. Sí, durant el nostre berenar, em repeteixo. Anava errada, decididament, ahir no va ser un bon dia, si més no pel berenar dels senglars, el pastor.
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa del Casal de Cultura de Collbató; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat per l’Ajuntament de Collbató.
