No sé com dir-li el que ha passat. El veig allà lluny, al Roger, a la seva barca solitària de pescador, un fanal enmig de la mar. Sort que la lluna plena ho envaeix tot, els boscos, les ombres, la mar. I també el corriol escarpat que arriba fins a la petita cala on, en un racó, arrecerada, té la seva cabana de pescador. M’assec a les pedres i sento la negror dels penya-segats entre la salabror de la nit; el vent dorm i deixa l’aigua tranquil·la, però fa fred i no puc deixar de pensar… Hem de parlar, l’esperaré el temps que calgui, però sé que trigarà una estona a plegar la xarxa i tornar, així que m’aixeco i entro a la cabana, mai no la tanca amb clau.
En el fons, no va ser meva tota la culpa d’aquella trompada; però li he destrossat el capó i els fars del tot terreny… No sé com dir-li que tota la pesca d’ahir ha quedat malmesa, que les capses van sortir volant. I el pitjor, que el cotxe contrari es va despenyar al mar. Tothom sap que les carreteres de la costa són perilloses, sinuoses. Déu sap que el vaig intentar esquivar, però va ser impossible. No tinc perdó ni m’ho perdonaré mai… Els de l’altre cotxe són morts. I el Roger, què farà ara? És un pobre pescador, un home sol i sense recursos… Si almenys la Núria no l’hagués deixat… Deia que era home sense futur i va marxar.
⸺T’estic mirant algun tot terreny o una furgoneta per comprar-te-la de segona mà, perquè puguis portar el peix a la llotja ⸺li dic.
⸺El més important és que tu estiguis viu ⸺em respon abraçant-me⸺. Ja has parlat amb algun advocat?
⸺Sí… He fet una primera consulta, diu que no pateixi, que demostrar la meva innocència és senzill, que segons l’atestat i la reconstrucció de l’accident, el descapotable circulava molt per sobre de la velocitat permesa i que, a més, anava pel mig de la carretera, que va deixar quinze metros de frenada fins a estavellar-se contra el voral i caure pel penya-segat.
El Roger em dona ànims, com tothom, però malgrat que la culpa no hagi sigut meva, malgrat que tothom m’intenti convèncer que ha estat un accident… el fet és que han mort dues persones i aquesta sensació de culpa, de ser al lloc equivocat en el moment equivocat, serà difícil de superar. Tothom diu que intenti compensar el Roger, però ningú pensa en els de l’altre cotxe… no en sé res d’ells, no en conec cap detall de la seva vida… Crec que necessitaré ajuda psicològica.
Sis mesos passen de pressa i avui ja és el dia del judici en què es decidirà tot. He vingut amb la psicòloga; durant tot aquest temps hem treballat la culpa que em corroeix, que comença com una petita punxada al pit i es va estenent per tot el cos, de manera sinuosa, a poc a poc fins a deixar-me paralitzat, incapaç de raonar ni de fer res més que donar voltes al que va passar aquella maleïda nit. Perquè és ben cert que el descapotable vermell circulava molt de pressa. Però també és cert que jo podria haver frenat abans. I hauria frenat abans si no hagués estat discutint amb la meva dona pel mòbil.
Sento que el secretari judicial crida el meu nom. Haig d’entrar a declarar.
FI
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa del Casal de Cultura de Collbató; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat per l’Ajuntament de Collbató.
“No me sale a cuenta invertir mi tiempo y mi dinero en ti porque no eres suficientemente cariñosa”, me dijo la tercera vez que no quise acostarme con él. Me despertó a las seis de la mañana, pero le dije que no me apetecía; entonces, me echó la bronca y se fue al bar a fumar porque mi rechazo le había provocado una crisis nerviosa. Llevábamos dos meses de relación.
La primera vez que no quise fue cuando me despertó a las tres de la madrugada. A la mañana siguiente, me soltó un sermón; dijo que si no tenía ganas a la vez que él, significaba que yo no le amaba lo suficiente o que la relación iba mal. Pero no lo tomé en serio, pensé que era una tontería y que ya se le pasaría. La segunda vez fue de noche; yo estaba enferma y me echó en cara que para estar con mis hijos me encontraba bien y para estar en la cama con él, mal. Y al día siguiente, a las seis de la mañana, fue esa tercera vez, cuando me trató de prostituta.
Me lo saqué de encima, le bloqueé y no lo he vuelto a ver.
Pero a los tres meses me escribió un correo electrónico para decirme que no había conseguido estar con ninguna otra mujer, porque continuaba amándome, y que ojalá sucediese el milagro de volver a estar juntos. No contesté.
Si yo hubiese tenido baja autoestima, la relación habría continuado porque habría accedido al sexo cada vez que él lo pedía, para que no se enfadase y porque un hombre tiene sus necesidades y hay que respetarlas. Es más, según él, yo tenía otro problema además de no amarle lo suficiente: no sabía apreciar lo que él me ofrecía. A saber: tres polvos diarios, porque eso es lo normal, Paula, y tú no valoras lo que agradecería cualquier otra mujer.
En mi vida, este episodio fue brevísimo y lamentable. Ahora ya me resbala. Porque el verdadero drama está en saber qué les habrá enseñado a sus hijas, las tres casadas, sobre qué significa ser buena esposa.
Ha estat un plaer impartir el taller «Els Cinc Sentits, Escriptura Creativa» a la Biblioteca Can Milans, de Caldes d’Estrac, on hem après algunes tècniques d’escriptura per poder connectar els sentis amb les emocions i transmetre-ho literàriament. Ha sigut una sessió intensa plena de riquesa en emocions, sentiments, literatura… Ens hem centrat a expressar com ens vam sentir en un moment concret, però també a aprendre a donar-nos, a través de les paraules, tot allò que necessitem.
Descripció: A què sap una absència? A què olora un desig? Com sona la inspiració? La vida està plena d’imatges que ens arriben a l’ànima, i els sentits són les finestres per on endinsar-nos. Però, com aconseguir crear-les literàriament?
Taller destinat al descobriment personal per aprendre a connectar els sentits amb les emocions i expressar-ho literàriament. Es treballarà individualment, en grup i es fomentarà el debat i la introspecció personal.
Nota: No calen coneixements previs d’escriptura. Els exercicis es podran presentar en català o castellà.
Horari: Dissabte 15 d’octubre, de 10:00 a 13:00 h.
Con qué lentitud se acortan los días y refrescan las noches. Quizás en el campo se note más que en la ciudad, cuando paseas y contemplas el cielo, los árboles, la brisa… Camino y me fijo en cómo cambian las nubes, con sus formas, sus colores; me fijo en el firmamento, que al atardecer se ilumina mientras deja morir el día. Paseo en silencio, me siento, leo, escribo… A veces llego a algún pueblo; otras, me quedo a mitad del camino o me acerco a la ermita. Entonces, me siento y espero. Observo la luz; la luz que lo cambia todo: un mismo paisaje, un mismo árbol, ese momento del día… Absorbemos luz, respiramos luz. La luz nos ilumina, nos matiza, nos define. Pero también nos deja sus sombras. Intento atraparlas para enseñároslas… Y aunque sea solamente un poco, os dejo algunas desde la ventana y desde el camino.
T’agrada escriure? Vols aprendre tècniques literàries i perfeccionar el teu estil? En aquests tallers aprendrem a estimular la creativitat i treballarem amb les millors tècniques narratives per expressar tot allò que volem dir.
Per públic adult. Places limitades. Per a més informació podeu clicar a:
