martes 6 abril, 2021 | Blog, Cursos i tallers
Quan ens plantegem començar un nou relat de ficció, sempre hi ha coses interessants per dir si sabem tibar del fil per anar descobrint què hi ha d’ocult en el nostre imaginari i què és allò que ens motiva a continuar. I ràpid ens adonem que aquella llavor està a vessar de profunditat, que des d’una imatge, una frase o un pensament podem crear quelcom infinit. Perque és infinit tot el que podem crear si sabem trobar què hi haurà més enllà. Aquest ha sigut un dels aprenentatges durant aquest curs d’escriptura, que per alguns ha sigut el primer; d’altres, ja estaven avesats. I junts, ens hem endinsat no només en el significat de la creació literària, sinó que també hem descobert què és i què implica la feina d’investigació i documentació per crear una història, a més de divertir-nos escrivint el col·laboratiu «Un allegretto de Bach».
Llavors, sorgeix quelcom que potser no se’ns acudiria en un altre moment, com per exemple, què poden representar les sabates per a un noi de divuit anys que ha fugit del Senegal i que viu a Barcelona; diu, Vaig estar tota la nit desvelat, agafant fort les sabates contra el meu pit. No podia quedar-me amb els peus nusos, l’endemà volia començar a buscar feina; llavors, entenem que per ell són el símbol d’una nova vida. O si sentim la veu d’una àvia, que fent el camí de Santiago recorda els anys d’infantesa a l’escola, i ens confessa tot el que va patir i plorar per culpa de la madre Leonora, que feia tocaments indecents a les nenes: Aquelles mans em van fer plorar d’amagat molt de temps. Perquè aquelles mans jugaven brut. Aquelles mans pecaven pels racons. Aquelles mans, a casa, ens feien plorar d’amagat. I amb això no vol dir que estem creant monstres, sinó que a través de la literatura donem veu a temes importants per reflexionar.
Però no tot ha de ser dramàtic, de vegades les històries fan girs inesperats i divertits, com va ser el cas de la professora argentina de tango que rebia la proposició d’un nuvi a punt de trencar el seu compromís, perquè amb ella havia descobert un desig que no havia sentit mai, però ella responia No et precipitis, Enric. Vine demà amb l’Elena, balleu junts, mostra’t i entrega’t com ho has fet amb mi, llavors veuràs que és el ball el que t’embriaga, no jo. Saps que ets un cas típic!?
I no podien faltar, en un curs d’escriptura, alguns moments plens de lirisme dins la profunditat reflexiva, com per exemple en el relat «Com un blues«: Quan estava amb ella, al cap del dia i abans d’anar a tocar al «Music Temple», quan el sol llisca gola avall de l’oest i deixa un regust ataronjat i vermell que omple tant la vista com l’esperit, m’agradava caminar fins al penya-segat i sentir com la salabror amarava l’ànima.
Històries que han sorgit d’una frase, d’un pensament o d’una fotografia. I és que el dia a dia pot ser una inspiració, només hem d’aprendre a emprar-lo per crear una nova vida, un món nou. Moltes gràcies a tots els participants, que podeu veure en petit comitè a la fotografia, i a l’Espai Cívic Centre i a l’Ajuntament d’Igualada.
jueves 1 abril, 2021 | Blog, Cursos i tallers, Relats
“Si la Fanny veiés ara l’aparador, se sentiria orgullosa de mi”, pensava. Li agradava tenir-lo llest amb diverses classes de pa quan encara no havia sortit el sol; la seva olor omplia la botiga, convidava a trencar-ne un bocí per assaborir-lo tancant els ulls. Gaudíem escollint-ne un de diferent cada cop i ens omplíem la boca amb aquell gust exquisit. Després, guardàvem la resta de l’encetat per dinar i més tard, per sopar. Recordo que quan triava ella tenia el vici d’agafar el d’aparença lletja o un xic més cremat. “Hi ha el mateix amor en fer-lo, però és com un fill rebel” acabava dient, somrient i el compartíem asseguts l’un a tocar de l’altre. Era com un ritual. En acabar, me n’anava a dormir satisfet després d’una nit de feina ben feta; llavors, abans de ficar-me al llit, la Fanny m’abraçava i em deia “És el millor pa de la contrada”. I baixava a la botiga i es quedava amb la nostra filla, que fins fa quatre dies era una nena entremaliada i ja estava feta tota una dona. Havia heretat el somriure i els ulls verds oliva de la seva mare. Tot anava tan bé… que no ens podíem imaginar com patiríem aquell octubre del 61, encara maleeixo haver-la deixat agafar aquell tren.
De tant en tant, la Fanny marxava a ca la tieta, a París: “vull veure com vesteixen els aparadors a ciutat, quin pa mengen, quin gust té… El poble necessita vida!”, deia emocionada. I va marxar. Al tren, va trobar una revista que algú havia deixat sobre el seient; tot plegat no era massa interessant, però va veure casualment un article titulat “La Ciutat de les Llums”. I No va trigar gens a submergir-se; les imatges dels carrers, els edificis i els monuments la varen encisar fins al punt que sense adonar-se’n acaronava les pàgines amb la punta dels dits. Lluny de sadollar les seves ànsies, sentia unes fortes pessigolles a la panxa. La Fanny va arribar a París. En baixar del tren, un allegretto de Bach li va donar la benvinguda; eren uns músics de carrer que desgranaven les últimes notes. Es va fixar en el violinista quan els aplaudiments dels passatgers el van fer enrojolar i sense voler-ho, les seves mirades es van creuar. Es van somriure, però la Fanny no l’hi va donar més importància. I va agafar l’autobús fins a ca la tieta, que estava a tocar de la plaça Vendôme.
Però les notícies que venien de París… aquell cop jo patia. Feia anys que Algèria lluitava per alliberar-se de l’ocupació francesa i deien que s’estava organitzant una gran manifestació pacífica a la capital francesa, a on vivien molts algerins. I va ser llavors quan la tieta em va avisar que la Fanny hi havia desaparegut la mateixa tarda dels aldarulls, el disset d’octubre. No m’ho podia creure. Vaig arribar a París tan ràpid com vaig poder i vaig buscar-la durant dies. Recordo quan vam denunciar a la policia la seva desaparició; ens van demanar la descripció, sempre havia pensat que el seu cabell negre i la seva pell bruna la feien molt atractiva, però havia resultat la seva condemna. Segur que la policia l’havia confós amb una algerina de les manifestacions, i potser la Fanny era un dels cossos que surava pel Sena, potser jeia morta pels carrers… El pitjor era no trobar-la.
Passaven els dies i havia de tornar al poble, fer-me càrrec de la nena, de la botiga. Tot era en mans de la policia. Va ser una setmana d’infern fins que la tieta ens va trucar. La Fanny havia tornat i ja estava de camí a casa. Va aparèixer acompanyada del Joseph, un violista que l’havia recollit al carrer, inconscient, i se l’havia endut al seu pis. Allà l’havien cuidat sense saber qui era, però la recordava d’un dia a l’andana del tren, les seves mirades s’havien creuat. En veure-la vaig plorar com mai, ens abrasàvem, rèiem, ploràvem, “em casaria amb tu cada dia de la nostra vida”, li deia a la Fanny, i l’acaronava amb la seva pell bruna i els seus rínxols negres, flonjos, preciosos. El Joseph m’havia tornat la vida i encara ara, quasi trenta anys després, celebrem aquell octubre del 61 bevent, cantant, rient i escoltant el violí del Joseph amb la música de Bach, donant-li gràcies a Déu per haver-se trobat un dia qualsevol a l’andana d’un tren, a París.
Aquest és el relat col·laboratiu que van escriure els alumnes del curs d’Escriptura Creativa «Què passaria si…», a partir d’una fotografia. La història es va anar creant amb cada participació individual, sense consens sobre què succeiria, i cada setmana comentavem a classe l’evolució de la trama per aprendre els diferents processos de la creació literària. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat per l’Espai Centre Cívic de l’Ajuntament d’Igualada.
Moltes gràcies a tots, ha estat un plaer impartir aquest curs amb vosaltres!
jueves 1 abril, 2021 | Blog, Cursos i tallers
La solitud i la tristor m’han inspirat per tocar com mai a la meva vida. Sóc un bluesman que frega els seixanta i fins fa un parell de setmanes tenia una relació amb una prostituta. Els seus ulls verds, la pell de color del cafè acabat de torrar i un cos que convidava a acaronar-lo com si fos una guitarra Stratocaster em tenien el cor robat. Ara, ella viu amb un corredor d’apostes de Portland. Com a comiat em va dir que no sempre tindrà vint-i-cinc anys, que vol prosperar i que amb un músic mediocre com jo no tenia futur.
Quan estava amb ella, al cap del dia i abans d’anar a tocar al «Music Temple», quan el sol llisca gola avall de l’oest i deixa un regust ataronjat i vermell que omple tant la vista com l’esperit, m’agradava caminar fins al penya-segat i sentir com la salabror amara l’ànima. Allà, tancant els ulls, imaginava que era una gavina que vola cap a l’horitzó. Això em donava el valor suficient per a tocar i no fer cas de les cares inexpressives, dels borratxos i dels preludis de dormitori de les parelles mig amagades a la penombra. Però ara, tinc por que en arribar al penya-segat oblidi que en lloc de plomes tinc pell i en lloc d’ales tinc braços i que, després de l’últim pas, el meu cos s’estimbi allà baix on les onades piquen a les roques.
M’ha costat d’entendre, però s’ha de ser allò que vols per aconseguir-ho. I després de tres mesos sol i mentre segueixo buscant el seu cos en un llit ocupat tan sols per mi, cobro milers de dòlars per cada actuació en els millors locals de la ciutat.
S’ha de ser com un blues per tocar blues.
Relat de Xavier Mayugo, un dels assistents al curs d’hivern Què passaria si… Escriptura Creativa, realitzat a Igualada.
domingo 31 enero, 2021 | Blog, Cursos i tallers
Coneixes els cursos d’escriptura creativa que impartiré aquest febrer i març?
En el de Què passaria sí que… aprendràs diferents tècniques de desbloqueig per a estimular el procés creatiu. Es treballa sobre les bases de l’escriptura, individualment i en grup, a través de jocs i de la reflexió.
En Els cinc sentits, escriptura creativa farem un viatge de descobriment personal per a aprendre a connectar els sentits amb les emocions i expressar-les literàriament.
Nota: els exercicis podran presentar-se en català o espanyol.
Per a saber més (dies i horaris), visita la meva agenda aquí: https://paulacolobrans.com/agenda/
Aquests cursos formen part del catàleg ofert per l’Ajuntament d’igualada, on trobaràs altres cursos (e cuina, esport, idiomes i molt més). Pots consultar-ho aquí.
jueves 19 noviembre, 2020 | Blog, Cursos i tallers
Coneixes els cursos d’escriptura creativa que impartiré durant aquesta tardor?
En el de Què passaria sí que… aprendràs diferents tècniques de desbloqueig per a estimular el procés creatiu. Es treballa sobre les bases de l’escriptura, individualment i en grup, a través de jocs i de la reflexió.
En Els cinc sentits farem un viatge de descobriment personal per a aprendre a connectar els sentits amb les emocions i expressar-les literàriament.
Aquests cursos formen part del Bibliolab, una campanya oferta per la Diputació de Barcelona per a fomentar el coneixement i l’experimentació. S’impartiran virtualment i són gratuïts.
Nota: els exercicis podran presentar-se en català o espanyol.
Per a saber més, visita la meva agenda aquí: https://paulacolobrans.com/ca/agenda/
viernes 28 agosto, 2020 | Activitats, Blog, Cursos i tallers
La ressenya d’avui és per a un curs molt especial que va néixer de la iniciativa de l’Ajuntament d’Igualada per a oferir, durant el confinament, una sèrie d’activitats virtuals i gratuïtes per a la ciutadania. M’alegra haver estat una de les escollides per a participar com a professora, i d’haver impartit un curs d’escriptura creativa.
Sempre dic que quan triem una idea per a transformar-la en història, l’important no és només què succeirà, sinó també com s’enfrontaran a ella els personatges, ja que això és el que impulsa al lector a continuar llegint. Per això, hem de conèixer-los bé, o molt bé. Per exemple, un dels relats que es van crear començava així: No em canso d’aquesta olor de cadàver… Va començar sent la veïna de baix. Aquí, l’autora ens explica com el protagonista assassina a la seva veïna quan li deixa un llibre que fa olor de tabac. El fàcil seria quedar-se en què és un psicòpata, que ho és, però aquesta olor és el desencadenant d’alguna cosa; de què?, cal preguntar-se per a descobrir quins traumes reviu i per què cada vegada que sent aquest tuf insuportable. O en «Sal i Pebre», quan la protagonista diu que tenia por de fer un pas, i tenia por de quedar-me quieta. I és que, després de gairebé trenta anys de matrimoni dedicada al marit i als fills, coneix a un home amb el qual desitja tenir una aventura. Que fàcil seria parlar d’un idil·li, i que difícil descobrir què desitja en realitat, si fugir momentàniament d’una vida que ja no té sentit, o refer-se a si mateixa per a connectar amb els somnis de joventut que mai va poder complir. I és que, descobrir als nostres personatges, també és descobrir-se a un mateix perquè ens fa caminar per senderes que, potser, no ens hauríem plantejat mai.
Una altra cosa que treballem va ser comprendre la importància de qui explica els fets del que succeeix. Si Marta, que inicialment era la protagonista, sofreix quan Lluís vol tornar amb ella després de dos anys sense veure’s, perquè ell havia jugat amb els sentiments d’ella per a, al final, casar-se amb una altra, la reflexió va ser: Per a tu, què seria més interessant, explicar com se sent ella, o què pensa i vol ell? Va triar la veu masculina i, de nou, el fàcil seria quedar-se en què ell la vol d’amant; el difícil va ser transformar aquesta història en la presa de consciència d’un home que descobreix que la seva actitud està generant dolor en les dones, i com s’enfronta a si mateix per a solucionar-ho.
Escriure sempre ens ajuda a reflexionar. A vegades, tot comença amb la trobada casual entre dos amics d’infància després de gairebé trenta anys sense veure’s. Ara, ell sent que la seva vida ja no té sentit; la d’ella, es va trencar durant el matrimoni. Llavors, descobreixen que el seu amor d’adolescència podria fer-se realitat, i el compleixen. Què són les segones oportunitats i com ens enfrontem a elles? Després d’un temps, per a ell ja no és suficient amb tenir-la d’amant; ella, li diu adéu per a no lligar-se a res ni a ningú. Sumit en la desesperació, el protagonista reflexiona sobre la seva covardia quan decideix romandre lligat a un matrimoni estèril abans que quedar-se sol. Una altra gran reflexió la veiem en «Peons», quan la protagonista torna a casa després de vuit anys per a reconciliar-se amb la seva mare i dir-li: l’error més gran va ser no adonar-me que eres una víctima i no una covarda, i jo et vaig castigar encara més marxant del teu costat. Però, per a la seva sorpresa, la mare va morir fa anys i la jove ja no podrà disculpar-se, ni abraçar-la, ni besar-la. A més, descobreix que el pare no ha canviat perquè espera de la seva filla obediència a les bones, o a les dolentes. L’autora reflexiona sobre si cal seguir lligat a una família que et maltracta, només per ser família, o si podem alliberar-nos i tallar els vincles.
I entre tanta intensitat, trobem relats amables que ens fan somriure, relats d’ambient per a contemplar el paisatge i vibrar amb els petits plaers de la quotidianitat, com una alba amb el despertar del tràfec entre comerços, les gents, la ciutat. Allí on l’elecció sobre si menjar o no un croissant de xocolata pot canviar-te la vida. Contes de fades moderns que acaben amb un: i sota aquest aspecte d’home seriós, s’amaga un de sensible i detallista que sap valorar-me i que em fa immensament feliç. I qui no voldria arribar a la felicitat?
Aquestes i altres històries han necessitat hores de reflexió i de recerca, quantitat d’exercicis i de debats, de pluja d’idees entre els participants per a aconseguir descobrir què vol i sent cada personatge que estem creant i que, sense cap dubte, romandrà unit a cada autor per sempre. Només puc donar les gràcies a tots els que m’heu acompanyat en aquest viatge fascinant de l’escriptura. Perquè escriure és com la vida, necessita temps i reflexió, distància, escolta.
Gràcies, alumnes, per ser els meus mestres, i gràcies, Ajuntament d’Igualada, per aquesta magnífica iniciativa i oportunitat.
