No sé com dir-li el que ha passat. El veig allà lluny, al Roger, a la seva barca solitària de pescador, un fanal enmig de la mar. Sort que la lluna plena ho envaeix tot, els boscos, les ombres, la mar. I també el corriol escarpat que arriba fins a la petita cala on, en un racó, arrecerada, té la seva cabana de pescador. M’assec a les pedres i sento la negror dels penya-segats entre la salabror de la nit; el vent dorm i deixa l’aigua tranquil·la, però fa fred i no puc deixar de pensar… Hem de parlar, l’esperaré el temps que calgui, però sé que trigarà una estona a plegar la xarxa i tornar, així que m’aixeco i entro a la cabana, mai no la tanca amb clau.
En el fons, no va ser meva tota la culpa d’aquella trompada; però li he destrossat el capó i els fars del tot terreny… No sé com dir-li que tota la pesca d’ahir ha quedat malmesa, que les capses van sortir volant. I el pitjor, que el cotxe contrari es va despenyar al mar. Tothom sap que les carreteres de la costa són perilloses, sinuoses. Déu sap que el vaig intentar esquivar, però va ser impossible. No tinc perdó ni m’ho perdonaré mai… Els de l’altre cotxe són morts. I el Roger, què farà ara? És un pobre pescador, un home sol i sense recursos… Si almenys la Núria no l’hagués deixat… Deia que era home sense futur i va marxar.
⸺T’estic mirant algun tot terreny o una furgoneta per comprar-te-la de segona mà, perquè puguis portar el peix a la llotja ⸺li dic.
⸺El més important és que tu estiguis viu ⸺em respon abraçant-me⸺. Ja has parlat amb algun advocat?
⸺Sí… He fet una primera consulta, diu que no pateixi, que demostrar la meva innocència és senzill, que segons l’atestat i la reconstrucció de l’accident, el descapotable circulava molt per sobre de la velocitat permesa i que, a més, anava pel mig de la carretera, que va deixar quinze metros de frenada fins a estavellar-se contra el voral i caure pel penya-segat.
El Roger em dona ànims, com tothom, però malgrat que la culpa no hagi sigut meva, malgrat que tothom m’intenti convèncer que ha estat un accident… el fet és que han mort dues persones i aquesta sensació de culpa, de ser al lloc equivocat en el moment equivocat, serà difícil de superar. Tothom diu que intenti compensar el Roger, però ningú pensa en els de l’altre cotxe… no en sé res d’ells, no en conec cap detall de la seva vida… Crec que necessitaré ajuda psicològica.
Sis mesos passen de pressa i avui ja és el dia del judici en què es decidirà tot. He vingut amb la psicòloga; durant tot aquest temps hem treballat la culpa que em corroeix, que comença com una petita punxada al pit i es va estenent per tot el cos, de manera sinuosa, a poc a poc fins a deixar-me paralitzat, incapaç de raonar ni de fer res més que donar voltes al que va passar aquella maleïda nit. Perquè és ben cert que el descapotable vermell circulava molt de pressa. Però també és cert que jo podria haver frenat abans. I hauria frenat abans si no hagués estat discutint amb la meva dona pel mòbil.
Sento que el secretari judicial crida el meu nom. Haig d’entrar a declarar.
FI
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa del Casal de Cultura de Collbató; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat per l’Ajuntament de Collbató.
Moltes gràcies a tots i fins aviat!!
