La llum s’insinua entre la boira, un tel blanc enmig de l’oceà. Sóc en un vaixell ple de gent que marxa cap a un món nou, cap a una nova vida. Em neguiteja el fum negre de la xemeneia que lluita contra l’espessor esmorteïda. Dibuixa formes sinuoses com les de l’havà de l’amo quan ens observava, immòbil, des de l’oficina de la fàbrica. Feia por… En què pensava quan ens mirava així? De vegades, a les seves glopades ja no els hi quedava espai, i xocaven unes amb les altres. I l’amo, sempre immòbil, semblava un aparegut del no res, borrós, confús. Llavors, jo me l’imaginava engolit pels inferns, desaparegut. De sobte, ja no se’l veia.
La majoria dels passatgers encara dormen. Em confón sentir el fred glaçant-me les galtes, les mans, les parpelles i els cabells. No sé si estic somiant o si realment em trobo enmig de l’oceà, enmig del no res. La incertesa em consumeix. Sento a la llunyania, la remor de les entranyes del vaixell: el brunzit de les turbines, els ritmes acompassats de les màquines i, sobre tot, la fosca monotonia del motor de fuel que escup el fum negre per la xemeneia. Tot em fa veure el temps que deixem enrere. Dibuixo en la memòria els últims records de la fàbrica: les bobines del fil, els telers, les companyes, les amigues… És el motor qui m’ensordeix l’ànima fent-me recordar la guerra i el desencís de la mancança, de la soledat. Amb els talls de llum constants, a la fàbrica només podíem treballar gràcies a un motor portat des de Barcelona, aprofitat d’un vaixell desballestat durant la guerra. Entre el so dels telers i el d’aquella bèstia pudenta, no podíem sentir els avions que sobrevolaven el cel per anar a bombardejar Barcelona, o qualsevol altre indret. Patia. I si algun dia decidissin atacar-nos i no els havíem sentit? Imaginava una pluja de bombes mentre treballàvem. Explosions. Crits. Dolor. Laments, gemecs i sang. El regal triomfant d’algú que jugava a ser Déu. La diferència entre la vida i la mort restava en un simple gest.
Fèiem coses maques i útils a la fàbrica, com la roba per les fundes de matalàs, estovalles, uns jaquards preciosos i, com dir-ho… cotilles. No gosava, quan jo treballava en aquella tela i s’apropava l’amo, de mirar-li a la cara. Em sentia una desvergonyida. Però jo era tant jove… Vaig començar molt a prop del temps de la guerra, quan tenia catorze anys, com totes. Era a principis del 1936. El papà va insistir en que anés a l’escola fins el Nadal, tot i saber que a casa necessitàvem els quartos per poder viure.
Recordo quan la mare i el Pepet encara vivien. La mamà em pentinava i em feia les trenes per anar com una senyoreta polida. En Pepet encara era petit quan van agafar les febres, tenia quatre anys. Poc després, van marxar. Recordo també els primers rajos de sol que entraven pels finestrals de la fàbrica, sempre a partir de mig matí. El cel blau es diluia rere els vidres i els filets d’or quedaven empolsinats. Eren com piguetes de pols flotants. En Pepet tenia la cara pigada. Li agradava córrer pels carrers i trepitjar l’herba del tros. De vegades, es fixava en les formigues i els cargols, i reia. La mare, llavors, resplendia de felicitat.
El papà estava segur de la seva decisió:
—Nineta —em va dir un dia— m’ha escrit el tiet Miquel i m’ha explicat que a l’Argentina s’hi està prou bé. M’ha dit que necessiten un fuster i que em pagaran suficient com per poder viure bé. Allà no hi ha guerra ni penúries.
Però el papà estava trist. Vivíem dins d’una casa massa gran. L’Engràcia i altres veïnes m’havien ofert de quedar-me a casa seva. Deien que a Copons tenia feina i amigues. Però el papà va insistir de marxar.
—I què faré jo, a l’Argentina? —li preguntava—. També cusen allà? També tenen fàbriques de teles?
—Segur que sí, Nineta —responia ell prenent-me de la mà, somrient.
Però jo sabia que no tenia respostes certes. També sabia, per la seva mirada trista, que aquella no era una fugida de dol, com comentaven alguns veïns, sino un intent de donar-me la vida que ell desitjava per a mi: que em convertís en una senyoreta en un país de llibertat. Ningú no l’entenia. A Copons bé que s’hi està, deien.
—Mira, Nineta, mira quins peixos tan grans i bonics! —sento que em crida el pare ple d’emoció, fent-me despertar.
—Són dofins —ens explica una senyora grassa i divertida, rient.
M’adono que el sol espurneja i la boira s’ha esvaït. Els xiscles de les primeres gavines ens avisen de que ja som a prop de la costa. Jo mai no havia vist el mar, ni gavines, ni dofins, ni onades tant grosses com les d’ahir. Però la seva olor és relaxant. Desitjaria poder compartir-ho tot amb la Marieta i la Josefina, i amb les amigues i les companyes estimades que deixo enrere. Potser no ens tornarem a veure. I el sol esclata contra l’aigua tornant-la tant lluent com les perles de les sirenes. I els xiscles brillants dels dofins m’enlluernen els records dementre contemplo la terra ferma, dementre el port ens obre els braços a una nova vida. I és ara, quan la incertesa i l’emoció m’embolcallen, que agafo ben fort el collaret que em van regalar les meves estimades perquè les dugués sempre al cor, a elles, a la fàbrica, i a Copons.
