Breu descripció: Les dones no responem a un patró únic de comportament, sinó que la nostra diversitat ens atorga més poder del que tradicionalment se’n s’ha permès tenir.
Taller destinat a reformular el caràcter i la trajectòria de vida de les protagonistes dels contes de fades. Es treballarà individualment, en grup i es fomentarà el debat i la introspecció personal.
Públic: Adult
Horari: Dijous 31 d’octubre, 7 i 14 de novembre, de 18:15 a 20:15h
Una de les primeres coses que explico en enfrontar-nos a la creació d’un personatge de ficció, és que un personatge no es redueix a quin aspecte té, què dirà i què li passarà. És saber, a més, què desitja i a què s’enfronta per aconseguir-ho. Perquè en aquest enfrontament subjau el seu conflicte real. És a dir, si per a nosaltres la vida és un repte constant, per als nostres personatges, també; perquè darrere del que és visible s’amaga la seva biografia i les seves ombres. I aquests detallets com què hi ha a la seva nevera, quin és el seu major secret i a qui se l’ha explicat, a què anomena la seva llar o amb què riu a riallades, ens donen moltíssima informació. Si ho pensem bé, crear un personatge és bussejar en nosaltres mateixos perquè, a la fi, descobrim aspectes de la nostra manera de ser que potser ens sorprenen. Per això, diuen que l’escriptura és terapèutica i alliberadora, perquè podem desdoblar-nos i contemplar, des de fora, qualsevol situació que ens afecti; i llavors ens preguntem: si jo fos un personatge, què faria en aquesta situació? Perquè en cada personatge hi ha una mica de la nostra consciència, coneixement, experiències… I quan trobem respostes a les seves ferides profundes, potser les trobem també a les nostres.
Així és que un dels exercicis que més m’agrada és proposar als meus alumnes que escriguin una petita escena on es mostri a què s’enfronta el seu personatge. Per exemple De tots els homes de la planeta li va tocar sortir amb un que es diu igual que el seu ex… Tracta de trobar-li sentit a tot repetint-que, per continuïtat, el noi nou ha de ser una versió millorada de l’anterior. No estava sent justa i ho sabia. Aquí veiem com la protagonista s’enfronta a una ruptura no resolta el que, sens dubte, dificulta la relació amb la seva segona parella. O en aquest altre, on es mostra com fugir no serveix de res: No s’ho podia creure… Era ell. De lluny, entre tants turistes, aquest rostre familiar, aquesta mirada que li arribava a l’ànima, no podia ser… ¿Havia vingut a buscar-me? Fins allà? Com m’havia trobat? O era casualitat? Encara que jo sabia que les casualitats no existeixen... Llavors, com a autors, hem de saber de què es fuig en realitat, si de l’altra persona o de la incapacitat d’enfrontar-se a un mateix per poder solucionar aquest tema pendent amb l’altra persona.
Experimentar és bo i també podem anar a llocs diferents, perquè no hi ha límits dins de la creació. Per exemple, Fa dies que la veig asseguda, amagada, observant-me, i creu que no m’adono. Sembla dolça amb la seva mirada transparent i el seu port noble. Encara que el meu aspecte és brut i deixat, sembla que no li faig fàstic. Per què no se m’acosta? Li faré por? M’agradaria agradar-li, que s’acostés, que s’assegués al meu costat. En llegir-lo pensem: pobra noia, a qui s’ha anat a fixar… Però a la fi vam saber que el narrador no era un home sinó un gos abandonat a la recerca d’una nova llar. Així doncs, el debat es va centrar en el fet que és i en què es basa el concepte de fidelitat.
Altres temes que van sorgir gràcies als nostres personatges van ser la baixa autoestima (i com ens afecta en l’àmbit personal i professional), el patriarcat, les aparences com a possible font de felicitat, la fidelitat familiar, la por a la pàgina en blanc, la rigidesa d’idees… Com veieu, grans temes i reflexions a partir dels personatges de ficció.
Va ser enriquidor i un plaer impartir aquest curs. Gràcies, Biblioteca Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú i a tots els participants!
El primer que vam fer en començar el curs va ser anar contra la pàgina en blanc. Com? Amb música i llapis de colors. Perquè el full en blanc, això que ens fa por quan ens proposem començar a escriure, no és una falta d’idees; si ho pensem bé, vivim envoltats d’elles, i el que ens cal és aprendre a connectar-les per generar històries.
I sol passar que els adults creiem que no tenim imaginació o, almenys, no la suficient per a començar una història des de zero i desenvolupar-la bé. I és bonic descobrir que tots tenim tant per dir, i que succeeixen tantes coses al nostre voltant, i que hi ha tanta diversitat al món, tant per fer, desitjar, aprendre… que les idees: sobren. A partir de llavors, de la música i dels llapis de colors, les fulles van estar plenes d’idees per explicar i, a cada exercici, noves llavors per a futures històries. I és que, de vegades, sorgeixen de preguntes inesperades com aquesta: ¿A què sap una absència? I és que explicar històries és parlar-nos a nosaltres mateixos i, després, als altres. I sí, hi va haver moments intensos com aquests:
Semblava que la felicitat era un vaixell ple de ritme solcant les onades de la mar
El dia que el sol es va posar sense tu…
I em feia mal el pit de l’emoció, de la felicitat… Però no vaig plorar perquè els homes no ploren
Escriure és descobrir-se a un mateix: descobrir que hi ha coses pitjors que la mort, o que el temps s’atura per tornar a començar, perquè escrivim els finals amb el nostre present, i si transformem l’ara podrem aconseguir el demà que desitjaríem tenir. Hi ha màgia quan un grup de persones que es troben per primera vegada comparteixen la seva intimitat. Que la màgia perduri, doncs, ja que és el motor que ens fa vibrar, somiar, emocionar-nos. I si aconseguim que una emoció se sostingui en el temps, podrà convertir-se en sentiment.
I, per acabar, us deixo un petit regal, un poema col·lectiu escrit pels participants. A la fi de la primera sessió els vaig demanar que pensessin com s’havien sentit i, ajuntant les seves emocions, vam crear això:
Baixant idees, pensativa, em sento IL·LUSIONADA per continuar aprenent per escriure i expressar-me millor, EXPECTANT per la claredat dels conceptes que m’empenyen a iniciar nous projectes. Sóc com una ESPONJA, però en lloc d’aigua absorbeixo idees, perquè avui s’ha obert una porta cap a un EMOCIONANT UNIVERS. I em sento TRANQUIL perquè pot ser el principi d’una nova experiència! I també CANSADA després d’un dia llarg i intens, tot i que FELIÇ perquè m’ho he passat molt bé, i perquè he après coses positives: avui, el temps s’ha aturat i em sento NOSTÀLGIC per tornar a escriure.
Us desitjo molta felicitat. Gràcies, grup, i gràcies, Biblioteca Elisenda de Montcada!
Moltes gràcies a tots pel gran dia d’ahir, pels moments compartits i pels que estan per arribar.
Al matí vaig estar a l’editorial, Pagès Editors (Lleida), en un acte senzill i emotiu on em vaig trobar amb els meus col·legues de professió, gent estupenda amb qui compartir l’emoció de l’escriptura i de qui aprendre, sempre. Després, a Igualada, a Llegim…? Llibreria per a la signatura d’exemplars de Blanca y Elisa. I ja de tarda, a Martorelles de la mà de la Biblioteca Montserrat Roig, on també vaig dedicar algun exemplar, vaig conèixer a alguna autora local i vam realitzar juntes una petita lectura de la nostra obra.
Va ser un dia espectacular ple de vida i emoció. Us deixo una petita galeria perquè vegeu com va ser tot.
La conversa va derivar sobre les desigualtats, històriques i actuals, entre homes i dones en l’àmbit domèstic i en el món del treball. Finalment les lectores van animar a seguir escrivint i a consolidar el seu estil a l’autora, que va avançar que té entre mans una segona novel·la sobre les dones durant la Guerra Civil.
Per a llegir l’original de la ressenya, us deixo l’enllaç a «En una Petita Biblioteca», el seu fantàstic blog sobre el club de lectura:
Per a llegir el meu ressenya particular: http://paulacolobrans.com/ca/activitats/blanca-y-elisa-a-martorelles/
Gràcies!
