Va caure la nit. Els veïns van tancar les portes i les contrafinestres de les seves cases. Els gossos bordaven, udolaven; els ramats s’agitaven inquiets. I entre la foscor, es movia una ombra.
Una noia amb camisa de dormir s’esperava al seu llit. No havia tancat la finestra, sabia que no serviria de res, que el senyor de les ombres vindria a recollir la seva ofrena com succeïa, des de feia segles, cada primer dia de setembre dels anys de traspàs. I aquest cop, un pressentiment li deia que l’ofrena era ella. La por la paralitzava i el cor li bategava intens. Sentia el soroll de les fulles dels arbres que es movien amb el vent; però, sobretot, escoltava una respiració forta, profunda, sobrehumana. De sobte, sense haver percebut cap tacte en la seva pell, la noia va començar una petita elevació; s’estava separant del llit, levitava, però no era ella la que manava el seu cos. No hi podia fer res. Llavors, va escoltar una veu que la cridava i li deia amb suavitat: “No tinguis por, soc el senyor de les ombres que vinc a salvar-te dels perills humans”.
Però ella sabia que era mentida. Des de ben petita arrossegava el do del pressentiment i sabia quan succeiria algun esdeveniment terrible. Així que, embolcallada per l’alè del senyor de les ombres i de les seves paraules llefiscoses, estava segura que seria engolida cap al seu món de foscor. Però després, tot va succeir com en un somni incongruent. L’ombra, que exercia de jutge, li formulava preguntes que no podia respondre, ja que es trobava corrent pels corriols d’una boscúria fosca i ombrívola i s’ofegava en intentar contestar-les. Al temps, un follet li cridava “culpable, culpable!”. I de sobte, davant seu va aparèixer un paisatge en blanc i negre, glaçat, angoixant, enfosquit per un silenci aterridor. Mai havia imaginat que la trobada amb el senyor de les ombres seria d’aquella manera; va caminar enmig del silenci, sense mirar la grisor que l’envoltava, ni la negror que deixava enrere. Va ser llavors quan una llum blanca i intensa la va cegar. La nit havia passat i el sol ixent entrava per la finestra oberta de bat a bat.
Ella va agrair la llum i l’escalfor de l’albada. Quieta, sobre el llit, va començar a descabdellar totes les emocions d’aquella nit tan estranya. Respirava amb suavitat. Es veia a si mateixa resignada, esperant al senyor de les ombres, segura d’una mort ineludible. Es veia angoixada en aquella pantomima de judici sense defensor i encara li ressonava a les orelles la veu estrident d’un follet que la declarava culpable. De què la jutjaven? De què era culpable? Sentia encara la immensa solitud d’aquell paisatge blanc, glaçat, i la foscor d’aquella nit que se li arrapava al cos. Creia que moriria. Però era allà, a la seva habitació, i el sol alegre de finals d’estiu l’embolcallava. Era real tot el que havia passat? Ho havia somiat?
El do del pressentiment que tant l’havia fet patir, aquesta vegada l’auxilià. Ara ho sabia. Tot era real, ben real. L’ombra que es mou en la foscor, el senyor de les ombres, tant se val, és la por. La por al dolor, a la solitud, al judici dels altres i al judici propi l’engendren. La tristesa i la superstició l’alimenten. Aquella nit ella s’hi havia enfrontat. No el tornaria a témer.
Es va vestir i va sortir al carrer.
—Veïns, veïnes, obriu finestres i contrafinestres. Que la llum d’aquesta magnífica albada entri a les vostres cases i als vostres cors. Foragiteu la por —cridà de casa en casa, de carrer en carrer.
Somrigué. Ara sí que la jutjarien, per boja. Tant li feia. Ho havien de saber.
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa de l’Espai Cívic Centre d’Igualada; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat pels Equipaments Cívics de l’Ajuntament d’Igualada.
Era un cambrer de la Rambla de Barcelona, “el millor lloc per a ser-ho”, li agradava dir; successos variats dia rere dia, rostres i llengües diferents… no s’avorria mai. Aquell matí la va veure, era bella i esvelta i estava asseguda a un banc, molt a prop de la cafeteria, amb una petita maleta al costat. La va contemplar amb la perspicàcia de la psicologia adquirida durant tants anys de professió, i es va adonar que la noia tenia el rostre cansat, que estava torbada, que movia els dits amb inquietud mentre encenia un cigarret. Esperava algú? O tal vegada no tenia un rumb clar? Necessitava ajuda? Però ella, en sentir-se observada, es va alçar neguitosa i va començar a caminar en direcció mar, deixant la maleta allà. Ell, en veure-ho, va reaccionar de pressa: la va cridar infructuosament i es va quedar sense saber què havia de fer, amb la maleta a la mà. Havia de mirar dins per poder esbrinar quelcom més? O l’havia de deixar a objectes perduts, com sempre?
Feia molta calor. Va decidir endur-se-la a casa i, en arribar, va deixar aquella enigmàtica maleta sobre el llit. Què faria? La temptació era gran i, al final, va acabar obrint-la; el primer que li va cridar l’atenció va ser un diari personal amb la tapa de colors molt cridanera. El va obrir i es va trobar amb una cal·ligrafia menuda i delicada, que s’inclinava pendent avall cap al cantó de la pàgina, com una cascada. “Personalitat depressiva”, va pensar. Va fullejar veloçment la resta de pàgines fins a arribar a aquell dia, i mentre es recol·locava les ulleres i avançava en la lectura, va descobrir que la noia havia reservat la Roofles Suite del Wittmore Hotel, i que a les sis de la matinada, després de prendre’s un còctel d’estupefaents, es llançaria pel balcó.
No podia perdre temps si volia salvar-la d’ella mateixa. Va agafar el mòbil i va cercar el número de l’hotel. Va marcar-lo; comunicaven. Al cambrer se li va escapar un renec que va morir entre els seus llavis. Va sortir corrents i va parar el primer taxi que passava. Va donar la direcció de l’hotel i a la carrera hi va arribar. Però no seria tan fàcil; a recepció es van negar taxativament a donar cap informació de la clienta. Sense pensar-ho massa, va trucar als mossos: “Hola, tinc indicis que una noia es vol suïcidar la propera matinada a l’hotel Wittmore. A la recepció no em volen donar cap informació d’aquesta clienta. Si us plau, vinguin amb rapidesa, soc a l’hotel”. Els mossos li van agafar les dades i el cambrer es va asseure a l’ampli vestíbul de l’hotel. Llavors, es va fixar en una parella que va arribar poc després; no duien equipatge i semblava que busquessin a algú. La dona es va dirigir a la recepció i en resposta el van assenyalar a ell; la parella se li va acostar:
⸺¿Josep Maria Llobet? ⸺van preguntar-li.
⸺Sí, jo mateix.
⸺Som de la policia.
⸺Pensava que vindrien d’uniforme…
⸺No, segons l’assumpte anem de civil. Quines dades té?
Però ell no va respondre; va pensar que hi havia alguna cosa estranya, com és que vestien de paisà? I per què deien que eren de la policia i no dels mossos…? Malfiat, es va penedir d’haver trucat i va demanar per anar al bany. Llavors, es va escapolir, va pujar a la Roofles Suite i va picar a la porta, que es va obrir ràpidament. Darrere, ella.
⸺No diguis res, soc dels mossos ⸺va dir-li ella mentre l’agafava per un braç i el tibava enèrgicament cap a dins l’habitació, tot fent una fugaç inspecció a banda i banda del passadís abans de tancar la porta⸺. La maleta és un parany per descobrir al sospitós d’una trama tèrbola que ens porta de cap. No l’havies d’agafar tu. La parella d’abaix són uns mafiosos, hem de fugir d’aquí!
Perque no era ell a qui buscaven. Ella ho sabia perquè el seu sospitós no tenia mig rostre desfigurat, amb aquell relleu carnós que s’acumulava just al damunt de la parpella d’ell, segellant-li l’ull esquerre. Quan li mirà l’altra meitat de la cara, immaculada, trobà en l’ull obert una brillantor que no havia vist mai. “No, no és ell qui havia d’agafar la maleta, no era l’objectiu de l’operació, i malgrat tot, aquí està, davant meu, per salvar-me d’una pantomima”, pensà ella. De sobte, els mafiosos van començar a etzibar la porta. Ja no hi havia temps. A correcuita, ell la va prendre de la mà, s’enfilaren a l’ampit de la finestra i just en el moment en què els mafiosos aconseguien entrar a l’habitació, ella, agafant-lo pel clatell, el besà suaument als llavis.
⸺Perdó ⸺va dir ella.
⸺Per besar-me? ⸺va respondre ell.
⸺No, per això altre.
I d’una empenta el llençà, junt amb ella, a la piscina de l’hotel, que estava a uns tres pisos més avall. La gran esclatarada d’aigua deixà xops a una colla de guiris russos rics, que estaven esmorzant croissants amb vodka davant la piscina, abans d’anar a envair la Ciutat Comptal. En sortir de l’aigua, escoltaren un munt de sirenes i sentiren un forceig i trets a l’habitació. Finalment, el sergent dels mossos sortí per la finestra a donar el senyal de “tot ok”. Ella es va quedar confosa quan va veure que al cambrer li penjava un tros de cara i que, en realitat, tenia el rostre perfecte. “És una màscara que, amb l’impacte, ha saltat”, li explicà ell. També va dir-li que era un agent doble infiltrat dels mossos i que feia temps que li seguia la pista protegint-la i donant-li cobertura sense que fos perceptible.
Els russos (que de bon matí molts ja van contents) creient que era l’enèsim espectacle que els oferia l’hotel, van començar a aplaudir entusiasmats i aixecant-se tot dient “bravo, bravo”, van alçar els gots de vodka al crit de Na Zdorovie!!! I tornaven a beure alhora que els convidaven a esmorzar amb ells. Amb la química que havia sorgit entre el “cambrer” i la noia, que es podia tallar amb un ganivet, van asseure’s sense deixar de mirar-se als ulls, envoltats pel màgic moment.
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa del Centre Cívic Nord d’Igualada; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat pels Equipaments Cívics de l’Ajuntament d’Igualada.
Així de bonic lluïa el grup d’escriptura creativa del Centre Cívic Nord d’Igualada. Han sigut deu setmanes de classes i d’explicacions plenes de reptes, d’exercicis i de bona companyonia, on hem treballat i après de valent. El dia de la cloenda vam fer diferents activitats, com la creació d’aquest poema col·lectiu arran d’una pregunta que els vaig plantejar: «Com desitjaríeu sentir-vos?» Mireu amb quina bellesa ho van transmetre:
Desitjo sentir la plenitud que experimenta una gota d’aigua quan es dilueix al mar i
La frescor que sent la flor quan la pluja li regala les perles juganeres, que llisquen dolçament pels seus pètals.
Vull sentir lavida plena com la calidesa d’una l’albada a alta mar i
Ser feliç, com el vaivé de les petites onades que acaronen amb suavitat la sorra de la platja;
I realitzat amb els vaivens de la vida, com el vent que bufa amb més o menys força depenent de cada instant.
I amb tanta dolçor i bons desitjos, vam concloure un altre cicle d’escriptura creativa, amb una forta abraçada a la vida, als companys i amb el desig d’un estiu ben profitós ple de felicitat.
Descripció: T’agrada escriure? Vols aprendre tècniques literàries i perfeccionar el teu estil? En aquest taller aprendrem a estimular la creativitat i treballarem amb les millors tècniques narratives per expressar tot allò que volem dir.
Públic: Adult.
Lloc: Centre Cívic Nord
Horari: Els dimecres des del 20 d’abril al 29 de juny, 19:00 h a 21:00 h.
Places limitades. Inscripcions a partir del 21 de març clicant aquí.
Descripció: T’agrada escriure? Vols aprendre tècniques literàries i perfeccionar el teu estil? En aquest taller aprendrem a estimular la creativitat i treballarem amb les millors tècniques narratives per expressar tot allò que volem dir.
Públic: Adult.
Lloc: Centre Cívic Nord
Horari: Els dimecres des del 20 d’abril al 29 de juny, 19:00 h a 21:00 h.
Places limitades. Inscripcions a partir del 21 de març clicant aquí.
