Per Sant Jordi, a Santa Coloma de Queralt, vam celebrar l’Hora Poètica a la sala gran del castell. L’acte el va organitzar el club de lectura i els rapsodes vam recitar obres i poemes del rector de Vallfogona, Vallverdú i Espinàs, tot acompanyat de música en viu; a més, es va fer l’entrega de premis del certamen literari i, en acabat, la foto final.
Va ser un acte ple de màgia i companyonia. Moltes gràcies als organitzadors i col·laboradors, al Campus Extens de la URV, als participants i assistents, tant de bo ens retrobem l’any vinent!
Querría decir tantas cosas… pero iré a lo importante: Conoceros ha sido un regalo, traspasar de lo profesional a lo personal y continuar caminando juntas, ¿qué más podría pedir? Que en clase soy la profesora, pero fuera, una más. Me habéis robado el corazón; es un orgullo haberos conocido.
Hoy, desayuno de escritoras (y escritor); mañana, más. ¡Gracias por estar en mi vida!
Va ser per la llum del sol que banya els camps quan s’enfonsa a la mar violeta de les lavandes. Em sentia neguitós mentre tornava a la terra que vaig heretar. “Has sortit a l’àvia”, em deies sempre, perquè l’àvia elaborava productes amb oli essencial de lavanda. Vam anar a París quan el pare va morir, però els avis van quedar-se a la Provença; fins i tot durant els pitjors anys, quan l’àvia es va quedar vídua. I ara, a la casa, només hi ha silenci entre aquests camps, plena d’uns records que sento meus per les cartes, les històries i les fotografies que ens arribaven des d’aquí. Aquí dorm el receptari de l’àvia, el de les flors. Dorm perquè jo el desperti. Soc perfumista.
Surto al camp. Cullo una flor i la desfaig entre els dits per olorar-ne el perfum i saber si està madur. El zumzeig de les abelles es fon amb l’aleteig lleuger de les papallones. Torno als cinc anys; de lluny et veig a tu, mare. Somrius. El sol t’il·lumina i veig la teva figura a contrallum, amb el vestit blanc de lli. Un barret de palla et protegeix del sol i la cinta de ras voleia amb la brisa suau del matí. Somrius com l’àvia, amb suavitat. Em mires i dius que vingui, que hem d’omplir el cistell de vímet. L’àvia ens espera lluny, a casa. Recordo que als matins et deixava dormir, em despertava i em deia “renta’t la cara”. I em pentinava amb la seva aigua d’espígol. L’àvia està sempre amb les lavandes, com tu.
Amb cura, tallo una a una les tiges per conservar-ne les flors. Les deso al cistell i les porto a l’estudi. Les col·loco a l’alambí i penso en tu, mare, en la teva olor, en la teva dolçor. Quan l’oli estigui destil·lat, el guardaré dins d’un flascó de vidre, petit i bufó, dels que t’agraden. Preferiria que fossis aquí, però hi ets sense ser-hi, com l’àvia. He vingut per quedar-me. De què serviria treballar enlloc desarrelat de la meva terra? Elaboro les receptes una a una, com ho feia l’àvia. A més, he fet compondre un receptari il·lustrat i una col·lecció de productes que vendrem a la nostra filial; els he anomenat Béatrice, com et deies tu, com es deia ella. Béatrice de la Provence.
Baixo al poble i m’assec a la cafeteria; em conviden a un tros de pastís de civada amb aroma d’espígol, que és d’una recepta antiga de l’àvia. Però no té el mateix gust, perquè a les coses noves els falten els records que trobem a les velles. Aquí tothom em recorda de quan era petit. De mica en mica entrem tots a l’església. És l’hora de dir-nos adeu, mare. En silenci, em donen el condol. Recullo les dues corones de roses blanques amb lliris i lavandes, i les deso sobre el taüt. Una és per a tu i l’altre per a l’àvia. Passegem fins al cementiri per a donar-te l’últim adeu. Aquí dormireu plegades.
He tornat per a quedar-me; és per la llum que banya els camps, pel sol que s’enfonsa a la mar violeta de les lavandes, pel seu perfum, per tu, per l’àvia i per mi.
Aquest dissabte vam celebrar la Segona Matinal de Poesia en català, a Igualada, organitzada per Aplec Associació Promotora De La Llengua Catalana , on música i literatura es donaven la mà. Vam gaudir de valent recitant i escoltant poemes, va ser tot un èxit i amb ganes que arribi l’any vinent!
Aquest dissabte passat, a la Biblioteca Central d’Igualada , vam gaudir de valent amb la presentació de «La Yasmin i els supermigradors«, escrit per la Marina Llobet i il·lustrat per l’Elisabet Serra. A més, el Gal Gomila va musicalitzar la lectura del conte. Va ser tota una experiència on la música, la literatura i la il·lustració es van donar la mà amb aquests grans artistes! Gràcies per aquest moment tan especial, us desitjo molt d’èxit!
