Al final, només queda la llum de l’amor cap a un mateix. I si aconseguim emergir des d’aquí cap als altres, alliberats de l’ego i del judici, sentirem les derrotes com a triomfs d’aprenentatge i els fracassos com a grans lliçons de vida. Llavors, valdrà la pena viure i sentir.
Us desitjo ànim, força i felicitat per al 2019.
Al final, solo queda la luz del amor hacia uno mismo. Y si conseguimos emerger desde ahí hacia los demás, liberados del ego y del juicio, sentiremos las derrotas como triunfos de aprendizaje y los fracasos como grandes lecciones de vida. Entonces, merecerá la pena vivir y sentir. Os deseo ánimo, fuerza y felicidad para el 2019.
Tot d’una, la Bella Dorment es desperta. Fa fred i té ganes d’anar al bany. Però això no estava previst: tots dormen menys ella, qui ha canviat el conte? El banquet va acabar i estan a palau. I dormen tranquils perquè saben que el seu món principesc és el millor lloc per viure, ja que, passi el que passi fora (al bosc, a les viles, als camps), aquí estan fora de perill per menjar, riure i viure: és la seva zona de confort.
Mira cap al bosc i no vol sortir. Sent por dels senglars, de les serps, del desconegut. El món fa por. Per què? Què hi ha més enllà de tant temor?, es pregunta.
Comença a caminar pel palau, a recórrer les estances observant-ho tot i tots. Quanta felicitat i tranquil·litat, quin silenci i foscor. Tot d’una, ensopega amb alguna cosa que es fa miques. És una sabata de vidre. La Ventafocs es desperta i observa el seu peu nu. Que perillosos són aquestes sabates … I s’allibera de l’altre. Perquè a la Ventafocs tampoc li agrada el seu destí. Així que decideixen recórrer juntes el palau fins a trobar la sortida. En una altra estança xoquen contra un llit i descobreixen que aquí dorm és la Blancaneu, i la desperten. La jove agafa el seu llum, la que fa servir per anar a visitar els nans a la mina, i s’uneix a descobrir una nova vida. Quan arriben al llindar de la porta, una brisa fresca les esglaia. El bosc és fosc, ple de perills i de sons estranys. Fa fred. A la seva esquena està tot el conegut, el món segur. Al davant, el misteri de la vida per descobrir. I, valentes, s’endinsen en el desconegut.
Perquè és allà on comença la vida, on podran triar què fer, com fan ells, els prínceps i cavallers, que recorren aventures i escullen la princesa amb qui volen casar-se. Però a elles no els pregunta ningú, es queden immòbils dins de palau o en el del seu futur marit, amb un destí escrit del qual es pressuposa el final: la felicitat conjugal.
Però ara han vençut les seves pors. I ningú tornarà a dir-los què han de fer, ni quan ni amb qui. Ara, són lliures.
De repente, la Bella Durmiente despierta. Hace frío y tiene ganas de ir al baño. Pero eso no estaba previsto: todos duermen menos ella, ¿quién ha cambiado el cuento? El banquete acabó y están en palacio. Y duermen tranquilos porque saben que su mundo principesco es el mejor lugar para vivir ya que, pase lo que pase afuera (en el bosque, en las villas, en los campos), ahí están a salvo para comer, reír y vivir: es su zona de confort.
Mira hacia el bosque y no quiere salir. Siente miedo de los jabalíes, de las serpientes, de lo desconocido. El mundo da miedo. ¿Por qué? ¿Qué hay más allá de tanto temor?, se pregunta.
Empieza a caminar por el palacio, a recorrer las estancias observándolo todo y a todos. Cuánta felicidad y tranquilidad, cuánto silencio y oscuridad. De repente, tropieza con algo que se hace añicos. Es un zapatito de cristal. Cenicienta se despierta y observa su pie desnudo. Qué peligrosos son estos zapatos… Y se libera del otro. Porque a Cenicienta tampoco le gusta su destino. Así que deciden recorrer juntas el palacio hasta encontrar la salida. En otra estancia chocan contra una cama y descubren que ahí duerme Blancanieves, y la despiertan. La joven coge su lámpara, la que usa para ir a visitar a los enanos a la mina, y se une a descubrir una nueva vida. Cuando llegan al lindar de la puerta, una brisa fresca las sobrecoge. El bosque está oscuro, lleno de peligros y de sonidos extraños. Hace frío. A su espalda está todo lo conocido, el mundo seguro. En frente, el misterio de la vida por descubrir. Y, valientes, se adentran en lo desconocido.
Porque es allí donde empieza la vida, donde podrán elegir qué hacer, como hacen ellos, los príncipes y caballeros, que recorren aventuras y escogen a la princesa con quien desean casarse. Pero a ellas no les pregunta nadie, se quedan inmóviles dentro de palacio o en el de su futuro marido, con un destino escrito del que se presupone el final: la felicidad conyugal.
Pero ahora que han vencido sus miedos. Y nadie volverá a decirles qué deben hacer, ni cuándo ni con quién. Ahora, son libres.
Ejercicio realizado en el curso: Perrault, no m’expliquis contes! (‘¡Perrault, no me expliques cuentos!’), en la Biblioteca l’Escorxador, Sant Celoni.
Había una vez una Bella Durmiente que se aburría muchísimo. Vivía entre algodones para no aprender demasiado, ni a pensar ni a vivir demasiado. Pero ¿por qué?, le preguntaba ella a sus padres. Y siempre le contestaban: porque hay que aprender a vivir lo justo para aceptar con agrado el propio destino. Y, ¿qué es el destino?, insistía, pero nadie le respondía. De hecho, todos creían que la Bella Aurora vivía tranquila, pero la curiosidad le podía. Por eso, el día de su vigésimo quinto cumpleaños, harta de esperar algo que ni ella misma sabía qué era pero que todos parecían saber, decidió adentrarse en el bosque que lindaba con su castillo.
Mientras caminaba oía una voz insistente dentro de su cabeza… El bosque está lleno de peligros, no debes adentrarte en él… Cuentan que vive una bruja que se come a las niñas buenas y guapas como tú… Ahí mil horrores te esperan… Te perderás y no regresarás jamás… Pero eran voces, solo voces lo que ella oía: la voz de su madre, la de su padre, la de las sirvientas…. Todas las voces juntas. Y sabía que si no se enfrentaba a sus miedos, jamás podría descubrir lo que se escondía más allá de su vida.
Estaba sola. Atemorizada. ¿Serían ciertas todas aquellas historias? Más y más adentro del bosque encontró un palacio cubierto de hiedra y musgo. ¿Desde cuándo estará ese palacio ahí? ¿Está habitado?, se preguntó. Y se decidió a entrar. En el centro encontró una estancia con objetos antiguos, extraños, viejos. De repente, un destelló la iluminó: era el reflejo de un espejo de mano. Se acercó. No se lo podía creer: ¡el espejo hablaba! ¿Cómo sabes quién soy? ¿Cómo es posible que sepas qué me gusta y qué no, cuáles son mis deseos? ¿Qué quieres decir con que debo regresar a casa, que es un error no cumplir mi destino? ¿Qué destino? ¿Qué sabes tú de mí que ni yo misma sé?
Aturdida, escuchó las respuestas a todas sus preguntas. Una a una. Entonces, se retiró a meditar. Pensó en su destino, el que debía cumplirse dentro de pocas horas. Le pareció que dormir durante cien años no sería demasiado cruel, pero sí aburrido: su destino era esperar hasta encontrar a su gran amor, el que la despertaría. Y eso era bonito. Pensó y pensó. Hasta que, por fin, se decidió: es injusto que deba esperar dormida, yo quiero conocer a mi príncipe, quiero viajar y divertirme, aprender, no quiero una vida aburrida. No quiero esperar.
Antes de partir le preguntó al espejo ¿quién eres? Y supo que la hijastra de su anterior dueña, Blancanieves, lo dejó abandonado ahí donde las princesas dejan todo lo que ya no les sirve en su vida, hartas de esperar y de tener que sufrir un destino impuesto. Y descubrió un zapatito de cristal, una rosa marchita, una capa de color rojo y mil cosas más.
Y decidió no pincharse. Decidió no dormir. Decidió vivir despierta y, sobre todo, cambiarse el nombre por: La Bella Despierta.
Ejercicio realizado en el curos: «Perrault, no m’expliquis contes! (‘¡Perrault, no me expliques cuentos!’), en la Biblioteca l’Escorxador, Sant Celoni.
Vet aquí que una vegada hi havia una Bella Dorment que s’avorria moltíssim. Vivia entre cotons per a no aprendre massa, ni a pensar ni a viure massa. Però per què?, li preguntava ella als seus pares. I sempre li contestaven: perquè cal aprendre a viure el just per a acceptar de grat la pròpia destinació. I, què és la destinació?, insistia, però ningú li responia. De fet, tots creien que la Bella Aurora vivia tranquil·la, però la curiositat li podia. Per això, el dia del seu vint-i-cinquè aniversari, farta d’esperar alguna cosa que ni ella mateixa sabia què era però que tots semblaven saber, va decidir endinsar-se en el bosc que limitava amb el seu castell.
Mentre caminava sentia una veu insistent dins del seu cap … El bosc és ple de perills, no has d’endinsar-te en ell … Diuen que viu una bruixa que es menja a les nenes bones i maques com tu … Aquí mil horrors t’esperen … Et perdràs i no tornaràs mai … Però eren veus, només veus el que ella sentia: la veu de la seva mare, la del seu pare, la de les serventes …. Totes les veus juntes. I sabia que si no s’enfrontava a les seves pors, mai podria descobrir el que s’amagava més enllà de la seva vida.
Estava sola. Atemorida. Serien certes totes aquelles històries? Més i més endins del bosc va trobar un palau cobert d’heura i molsa. Des de quan estarà aquest palau aquí? Estarà habitat?, es va preguntar. I va decidir a entrar-hi. Al centre va trobar una estança amb objectes antics, estranys, vells. De sobte, un reflex la va il·luminar: era el reflex d’un mirall de mà. Es va acostar. No s’ho podia creure: el mirall parlava! Com saps qui sóc? Com és possible que sàpigues què m’agrada i què no, quins són els meus desitjos? Què vols dir amb què he de tornar a casa, que és un error no acomplir el meu destí? Quin destí? Què saps tu de mi que ni jo mateixa sé?
Atordida, va escoltar les respostes a totes les seves preguntes. Una a una. Llavors, es va retirar a meditar. Va pensar en el seu destí, el que havia de complir-se dins de poques hores. Li va semblar que dormir durant cent anys no seria massa cruel, però sí avorrit: el seu destí era esperar fins a trobar al seu gran amor, el qual la despertaria. I això era bonic. Va pensar i pensar. Fins que, per fi, es va decidir: és injust que hagi d’esperar adormida, jo vull conèixer el meu príncep, vull viatjar i divertir-me, aprendre, no vull una vida avorrida. No vull esperar.
Abans de marxar li va preguntar a l’espill, qui ets? I va saber que la fillastra de la seva anterior propietària, la Blancaneu, el va deixar abandonat allà on les princeses deixen tot el que ja no els serveix en la seva vida, fartes d’esperar i d’haver de patir un destí imposat. I va descobrir una sabateta de cristall, una rosa marcida, una capa de color vermell i mil coses més.
I va decidir no punxar-se. Va decidir no dormir. Va decidir viure desperta i, sobretot, canviar-se el nom per: La Bella Desperta.
Exercici realitzat en el curs: «Perrault, no m’expliquis contes! ( ‘Perrault, no m’expliquis contes!’), A la Biblioteca l’Escorxador, Sant Celoni.
Durant el curs impartit a la Biblioteca l’Escorxador de Sant Celoni (Barcelona), hem analitzat i reflexionat sobre els arquetips patriarcals en els contes de fades, a més de conèixer una línia silenciada de dones escriptores a on les princeses són cultes, intel·ligents, llestes i, a més, guapes i poderoses. El nivell de participació i de reflexió ha estat excel·lent.
La classe es va dividir en dos grups per treballar la reescriptura del conte de la Bella Dorment. El primer grup es va centrar en el somni d’Aurora, la Bella Dorment, que van prendre com a metàfora d’acceptar el mateix destí: ella creu que ha de dormir cent anys, que ha d’acceptar el seu destí amb passivitat però, finalment, es revela. Per llegir el seu exercici ( «La Bella Dorment que es va canviar el nom»), podeu anar a: http://paulacolobrans.com/wp-admin/post.php?post=143&action=edit
El segon grup es va centrar en les pors al fet desconegut, a la sobreprotecció que el sistema tradicional imposa a la dona per protegir-la dels perills de la vida, com a metàfora del somni de la Bella Dorment. Aquí, Aurora s’enfronta a aquestes pors per despertar. Per llegir el seu exercici ( «La Bella Dorment i el banquet de princeses») podeu anar a: http://paulacolobrans.com/actividades/la-bella-durmiente-y-el-banquete-de-princesas/
I no només això, hem tingut el privilegi que el Roc, un petit molt gran de set anys, el nostre relleu generacional, participés també durant una sessió. I ha estat tan atent que ens ha dibuixat a una Bèstia (del conte «La Bella i la Bèstia»), que no canvia, que continua sent Bèstia perquè té un cor de robot. Ho hem pres com la metàfora del fet que l’amor romàntic no sempre ho pot tot, perquè el poder transformador de l’amor només funciona si un mateix vol canviar, i això és una decisió personal que no depèn de l’altre sinó d’un mateix. A la galeria podreu veure un dibuix de la Bèstia i un altre d’un retrat fantàstic que em va fer.
Gràcies, Biblioteca l’Escorxador de Sant Celoni i a totes les participants, va ser un veritable plaer.
Durante el curso impartido en la Biblioteca l’Escorxador de Sant Celoni (Barcelona), hemos analizado y reflexionado sobre los arquetipos patriarcales en los cuentos de hadas, además de conocer una línea silenciada de mujeres escritoras cuyas princesas son cultas, inteligentes, listas y, además, guapas y poderosas. El nivel de participación y de reflexión ha sido excelente.
La clase se dividió en dos grupos para trabajar la reescritura del cuento de la Bella Durmiente. El primer grupo se centró en el sueño de Aurora, la Bella Durmiente, que tomaron como metáfora de aceptar el propio destino: ella cree que debe dormir cien años, que debe aceptar su destino con pasividad pero, finalmente, se revela. Para leer su ejercicio («La Bella Durmiente que se cambió el nombre»), podéis ir a: http://paulacolobrans.com/wp-admin/post.php?post=143&action=edit
El segundo grupo se centró en los miedos a lo desconocido, en la sobreprotección que el sistema tradicional impone a la mujer para protegerla de los peligros de la vida cuya metáfora es el sueño de la Bella Durmiente. Aquí, Aurora se enfrenta a esos miedos para despertar. Para leer su ejercicio («La Bella Durmiente y el banquete de princesas») podéis ir a: http://paulacolobrans.com/actividades/la-bella-durmiente-y-el-banquete-de-princesas/
Y no solo eso, hemos tenido el privilegio de que Roc, un pequeño muy grande de siete años, nuestro relevo generacional, participase también durante una sesión. Y ha estado tan atento que nos ha dibujado a una Bestia (del cuento «La Bella y la Bestia»), que no cambia, que continúa siendo Bestia porque tiene corazón de robot. Lo hemos tomamado como la metáfora de que el amor romántico no siempre lo puede todo, porque el poder transformador del amor solo funciona si uno mismo desea cambiar, y esto es una decisión personal que no depende del otro sino de uno mismo. En la galería podréis ver un dibujo de la Bestia y otro de un retrato estupendo que me hizo.
Gracias, Biblioteca l’Escorxador de Sant Celoni y a todas las participantes, fue un verdadero placer.
Había una vez dos pueblos: uno era el reinado de Blancanieves, el otro, el de la Bella Durmiente. Y estaban separados por un lago enorme donde vivía la Sirenita, pero también unos monstruos peligrosísimos. Este es un cuento diferente porque las princesas eran todas amigas.
Resulta que un día, la Sirenita escuchó que Maléfica estaba tramando un plan para matar a Blancanieves, que quería dejarla en el bosque o darle una manzana envenenada. Le tenía envidia porque era buena y guapa. Entonces, la Sirenita partió rápido hacia el castillo de Aurora, la Bella Durmiente, para explicárselo todo y, juntas, llamaron a Cenicienta y a Rapunzel. Las cuatro amigas pensaron en cómo podrían librarse de la madrastra Maléfica y se les ocurrió un plan: Cenicienta llamó a su mascota, que era el dragón de San Jorge, y juntas se fueron volando hasta el castillo de Blancanieves, porque atravesarlo en barco era muy peligroso por los monstruos. Cuando llegaron a casa de Blancanieves, Maléfica estaba a punto de obligarle a comer la manzana. Pero Rapunzel enrolló su enorme trenza alrededor de la madrastra y la inmovilizó, y la Sirenita le dio un coletazo tan fuerte en la mano que sujetaba la manzana, que se la hizo tragar de golpe.
Maléfica cayó en un profundo sueño y nadie quiso despertarla jamás, por mala. Hasta que un día, a alguien se le ocurrió ponerla al sol para que se deshiciera hasta desaparecer. No quedó nada de ella. Maléfica dejó de existir. Y las princesas continuaron siendo amigas y ayudándose unas a otras.
Vet aquí que una vegada hi havia dos pobles: un era el regnat de la Blancaneu, l’altre, el de la Bella Dorment. I estaven separats per un llac enorme on vivia la Sireneta, però també uns monstres perillosíssims. Aquest és un conte diferent perquè les princeses eren totes amigues.
Resulta que un dia, la Sireneta va sentir que Malèfica estava tramant un pla per matar Blancaneu, que volia deixar-la al bosc o donar-li una poma enverinada. Li tenia enveja perquè era bona i maca. Llavors, la Sireneta va partir de pressa cap al castell de l’Aurora, la Bella Dorment, per explicar-ho tot i, juntes, van cridar a Ventafocs i a Rapunzel. Les quatre amigues van pensar en com podrien deslliurar-se de la madrastra Malèfica i se’ls va ocórrer un pla: la Ventafocs va trucar a la seva mascota, que era el drac de Sant Jordi, i juntes es van anar volant fins al castell de Blancaneu, perquè travessar en vaixell era molt perillós pels monstres. Quan van arribar a casa de la Blancaneu, Malèfica estava a punt d’obligar-la a menjar la poma. Però Rapunzel va enrotllar la seva enorme trena al voltant de la madrastra i la va immobilitzar, i la Sireneta li va donar un cop de cua tan fort a la mà que subjectava la poma, que se la va fer empassar de cop.
Malèfica va caure en un somni profund i ningú va voler despertar-la mai, per dolenta. Fins que un dia, a algú se li va ocórrer posar-la al sol perquè es desfés fins a desaparèixer. No va quedar res d’ella. Malèfica va deixar d’existir. I les princeses van continuar sent amigues i ajudant-se unes a les altres.