Era un cambrer de la Rambla de Barcelona, “el millor lloc per a ser-ho”, li agradava dir; successos variats dia rere dia, rostres i llengües diferents… no s’avorria mai. Aquell matí la va veure, era bella i esvelta i estava asseguda a un banc, molt a prop de la cafeteria, amb una petita maleta al costat. La va contemplar amb la perspicàcia de la psicologia adquirida durant tants anys de professió, i es va adonar que la noia tenia el rostre cansat, que estava torbada, que movia els dits amb inquietud mentre encenia un cigarret. Esperava algú? O tal vegada no tenia un rumb clar? Necessitava ajuda? Però ella, en sentir-se observada, es va alçar neguitosa i va començar a caminar en direcció mar, deixant la maleta allà. Ell, en veure-ho, va reaccionar de pressa: la va cridar infructuosament i es va quedar sense saber què havia de fer, amb la maleta a la mà. Havia de mirar dins per poder esbrinar quelcom més? O l’havia de deixar a objectes perduts, com sempre?
Feia molta calor. Va decidir endur-se-la a casa i, en arribar, va deixar aquella enigmàtica maleta sobre el llit. Què faria? La temptació era gran i, al final, va acabar obrint-la; el primer que li va cridar l’atenció va ser un diari personal amb la tapa de colors molt cridanera. El va obrir i es va trobar amb una cal·ligrafia menuda i delicada, que s’inclinava pendent avall cap al cantó de la pàgina, com una cascada. “Personalitat depressiva”, va pensar. Va fullejar veloçment la resta de pàgines fins a arribar a aquell dia, i mentre es recol·locava les ulleres i avançava en la lectura, va descobrir que la noia havia reservat la Roofles Suite del Wittmore Hotel, i que a les sis de la matinada, després de prendre’s un còctel d’estupefaents, es llançaria pel balcó.
No podia perdre temps si volia salvar-la d’ella mateixa. Va agafar el mòbil i va cercar el número de l’hotel. Va marcar-lo; comunicaven. Al cambrer se li va escapar un renec que va morir entre els seus llavis. Va sortir corrents i va parar el primer taxi que passava. Va donar la direcció de l’hotel i a la carrera hi va arribar. Però no seria tan fàcil; a recepció es van negar taxativament a donar cap informació de la clienta. Sense pensar-ho massa, va trucar als mossos: “Hola, tinc indicis que una noia es vol suïcidar la propera matinada a l’hotel Wittmore. A la recepció no em volen donar cap informació d’aquesta clienta. Si us plau, vinguin amb rapidesa, soc a l’hotel”. Els mossos li van agafar les dades i el cambrer es va asseure a l’ampli vestíbul de l’hotel. Llavors, es va fixar en una parella que va arribar poc després; no duien equipatge i semblava que busquessin a algú. La dona es va dirigir a la recepció i en resposta el van assenyalar a ell; la parella se li va acostar:
⸺¿Josep Maria Llobet? ⸺van preguntar-li.
⸺Sí, jo mateix.
⸺Som de la policia.
⸺Pensava que vindrien d’uniforme…
⸺No, segons l’assumpte anem de civil. Quines dades té?
Però ell no va respondre; va pensar que hi havia alguna cosa estranya, com és que vestien de paisà? I per què deien que eren de la policia i no dels mossos…? Malfiat, es va penedir d’haver trucat i va demanar per anar al bany. Llavors, es va escapolir, va pujar a la Roofles Suite i va picar a la porta, que es va obrir ràpidament. Darrere, ella.
⸺No diguis res, soc dels mossos ⸺va dir-li ella mentre l’agafava per un braç i el tibava enèrgicament cap a dins l’habitació, tot fent una fugaç inspecció a banda i banda del passadís abans de tancar la porta⸺. La maleta és un parany per descobrir al sospitós d’una trama tèrbola que ens porta de cap. No l’havies d’agafar tu. La parella d’abaix són uns mafiosos, hem de fugir d’aquí!
Perque no era ell a qui buscaven. Ella ho sabia perquè el seu sospitós no tenia mig rostre desfigurat, amb aquell relleu carnós que s’acumulava just al damunt de la parpella d’ell, segellant-li l’ull esquerre. Quan li mirà l’altra meitat de la cara, immaculada, trobà en l’ull obert una brillantor que no havia vist mai. “No, no és ell qui havia d’agafar la maleta, no era l’objectiu de l’operació, i malgrat tot, aquí està, davant meu, per salvar-me d’una pantomima”, pensà ella. De sobte, els mafiosos van començar a etzibar la porta. Ja no hi havia temps. A correcuita, ell la va prendre de la mà, s’enfilaren a l’ampit de la finestra i just en el moment en què els mafiosos aconseguien entrar a l’habitació, ella, agafant-lo pel clatell, el besà suaument als llavis.
⸺Perdó ⸺va dir ella.
⸺Per besar-me? ⸺va respondre ell.
⸺No, per això altre.
I d’una empenta el llençà, junt amb ella, a la piscina de l’hotel, que estava a uns tres pisos més avall. La gran esclatarada d’aigua deixà xops a una colla de guiris russos rics, que estaven esmorzant croissants amb vodka davant la piscina, abans d’anar a envair la Ciutat Comptal. En sortir de l’aigua, escoltaren un munt de sirenes i sentiren un forceig i trets a l’habitació. Finalment, el sergent dels mossos sortí per la finestra a donar el senyal de “tot ok”. Ella es va quedar confosa quan va veure que al cambrer li penjava un tros de cara i que, en realitat, tenia el rostre perfecte. “És una màscara que, amb l’impacte, ha saltat”, li explicà ell. També va dir-li que era un agent doble infiltrat dels mossos i que feia temps que li seguia la pista protegint-la i donant-li cobertura sense que fos perceptible.
Els russos (que de bon matí molts ja van contents) creient que era l’enèsim espectacle que els oferia l’hotel, van començar a aplaudir entusiasmats i aixecant-se tot dient “bravo, bravo”, van alçar els gots de vodka al crit de Na Zdorovie!!! I tornaven a beure alhora que els convidaven a esmorzar amb ells. Amb la química que havia sorgit entre el “cambrer” i la noia, que es podia tallar amb un ganivet, van asseure’s sense deixar de mirar-se als ulls, envoltats pel màgic moment.
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa del Centre Cívic Nord d’Igualada; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat pels Equipaments Cívics de l’Ajuntament d’Igualada.
Així de bonic lluïa el grup d’escriptura creativa del Centre Cívic Nord d’Igualada. Han sigut deu setmanes de classes i d’explicacions plenes de reptes, d’exercicis i de bona companyonia, on hem treballat i après de valent. El dia de la cloenda vam fer diferents activitats, com la creació d’aquest poema col·lectiu arran d’una pregunta que els vaig plantejar: «Com desitjaríeu sentir-vos?» Mireu amb quina bellesa ho van transmetre:
Desitjo sentir la plenitud que experimenta una gota d’aigua quan es dilueix al mar i
La frescor que sent la flor quan la pluja li regala les perles juganeres, que llisquen dolçament pels seus pètals.
Vull sentir lavida plena com la calidesa d’una l’albada a alta mar i
Ser feliç, com el vaivé de les petites onades que acaronen amb suavitat la sorra de la platja;
I realitzat amb els vaivens de la vida, com el vent que bufa amb més o menys força depenent de cada instant.
I amb tanta dolçor i bons desitjos, vam concloure un altre cicle d’escriptura creativa, amb una forta abraçada a la vida, als companys i amb el desig d’un estiu ben profitós ple de felicitat.
Aquí ens teniu a la fotografia final del grup d’escriptura de Collbató, i crec que els somriures ho diuen tot. Han sigut quatre mesos de treball conjunt, de pensar i de reflexionar, d’ajudar-nos, de compartir; hores d’esforç i de diversió, d’aprendre, d’expressar. Avui ens hem dit adeu, però tornarem aviat, al juliol, per celebrar la cloenda final. I quan us he preguntat què us endueu del curs, cadascuna de vosaltres ho heu escrit en forma de vers per poder crear aquest poema col·lectiu:
El que m’emporto és molta experiència fent l’escriptura,
molta companyonia i molta alegria,
il·lusió per escriure,
reflexions i imaginació en un espai de silenci i
un munt de coneixements, sentiments i bones estones compartides per
posar a aquella motxilla que no pesa.
M’ha agradat molt aquest curset d’escriptura perquè
m’obliga a fer treballar el cervell, i
m’ha sorprès la profunditat i comprensió adquirida de
com crear o relatar una història.
És un oasi enmig de les obligacions setmanals.
No tinc paraules per agrair a la Paula tot el referent a l’escriptura i
també a totes vosaltres, per formar part d’aquest curs tan engrescador.
Si us dic la veritat, soc jo qui no té paraules per agrair-vos aquestes setmanes. Diuen que una part de nosaltres es queda allà on vam ser feliços; una part de mi es queda a Collbató i amb ganes de tornar. Abraçada forta i fins aviat, ha estat un plaer compartir plegades aquesta etapa del camí!
En ple debat per un treball de grup.Cercant la millor història.
Quan la paraula s’uneix al dibuix.La Mercè P. va representar en El crit d’E. Munch per crear un cal·ligrama on reivindica el dret a expressar-se.
Cal·ligrama musical amb un somriure.La nostra Núria, la veterana!Que aplicades són les alumnes de Collbató!
El pequeño pueblo de Massalcoreig huele a pan recién horneado; así empezaba, hace años, una entrada que escribí tras una estancia de dos o tres días en aquel precioso lugar. Y es que mis lazos con Massalcoreig vienen de lejos. Allí vive Antònia, una gran amiga y persona; nos conocimos en la UNED, las dos estudiábamos filología española y, una vez al mes, nos encontrábamos en Cervera para las tutorías de literatura. Y toda esa cultura y literatura que nos dio la universidad, Antònia la ha llevado a su pueblo en forma de club de lectura. Pero es que Antònia, además, es la propietaria del supermercado y su familia es la que provee de pan y de dulces no solo al pueblo, sino también a los alrededores. Y es que la familia Ambrosio no solo los abastece de alimentos, de pan y de repostería a tantas familias; Antònia, además, abastece Massalcoreig de cultura, porque fue ella quien creó el club de lectura. Es una agitadora cultural, diríamos. Y hace unos días, estuve allí para la presentación de Blanca y Elisa; qué maravilla fue volver a ese pequeño lugar que huele a pan recién horneado, a frutales, a sonrisas y a la gente bonita que tan bien me acogió. Con qué ganas preguntaban, hablaban, participaban… Sin lugar a dudas, es un club de lectura de lo más animado y divertido, y eso lo da el pueblo con la gente que se conoce, que se ayuda, que convive… y con su directora, la gran Antònia. Y, además de todo esto, mi sorpresa fue máxima cuando recibí, de la mano de Roser, un retrato de mí pintado a acuarela. Solo tengo palabras de agradecimiento por esta gran experiencia. Y ya lo dije entonces y lo repito ahora: me fui como siempre, con ganas de volver.
Porque volver a Massalcoreig es como volver a casa. Gracias a l’Ajuntament de Massalcoreig, a l’Associació de dones y a todas las participantes por esta gran acogida. ¡Hasta pronto!
El dijous 2 de juny, presentarem Blanca y Elisa al local de l’Associació de dones de Massalcoreig. L’activitat coincidirà amb l’acte de cloenda del club de lectura, que descansarà fins al setembre vinent. Us esperem!
Ha estat un plaer impartir el Taller dels Record a la Biblioteca Pare Miquel, quin grup tan interessant de dones lluitadores i plenes de vida amb tantes coses per explicar. Moltes gràcies i fins aviat!
Descripció: De vegades sentim la necessitat d’expressar alguna cosa; potser ho expliquem a algú, potser ens ho guardem a la intimitat. Fins i tot, ho escrivim.Taller destinat a recuperar les històries de la nostra vida per escriure-les des de l’emoció utilitzant les millors tècniques literàries. Treballarem individualment, en grup i es fomentarà el debat entre els participants.
Descripció: T’agrada escriure? Vols aprendre tècniques literàries i perfeccionar el teu estil? Participa d’aquest taller introductori al món de l’escriptura.
Horari: Els dimarts del 10 de maig al 14 de juny, de 18:00 a 20:00 h.
Afortunadamente, el tiempo nos ha dado pequeñas treguas entre ventisca y tormenta para poder encontrarnos, vernos y abrazarnos. Gracias a todos los que me habéis acompañado durante este día, incluso desde la distancia.
Además, os dejo un regalo que Pagès Editors ha preparado para recordar este día, una galería de fotos con algunos de sus autores firmando ejemplares (¡también salgo yo!). Espero que os guste.
No podria estar més contenta, així de bonic llueix el grup d’escriptura creativa de Collbató. I és la gent, el poble i l’entorn. Tot. Durant les últimes setmanes hem treballat de valent per aprendre què és el narrador en primera persona i descobrir els secrets del narrador protagonista. A més, hem aprofundit en les millors tècniques literàries per aconseguir textos carregats d’intimitat i poder transmetre les emocions a través dels sentits.
Ara toca descansar fins al mes vinent; però marxem amb deures per a la tornada, perquè mantinguin la constància d’escriure cada dia, ni que sigui una miqueta; es tracta de presentar-se a un concurs a finals de juny, així que escriuran, es llegiran entre elles i, per a la revisió final, estaré jo. La veritat, estar a Collbató és una experiència d’allò més enriquidora.
Moltes gràcies a l’Ajuntament, al Casal de Cultura de Collbató i a totes les participants. Sou un grup genial! Fins aviat!
